Arxiu del dimecres, 28/09/2011

Orfebreria marciana

dimecres, 28/09/2011

dryice_mro_900.jpg L’exploració de l’espai ens ofereix una quantitat fabulosa de nous coneixements. Dades sobre l’espai, els estels, el Sol i els planetes veïns. Gràcies a les diferents missions que s’han enviat més enllà de la Terra hem aprés moltíssim sobre on som, el passat del nostre planeta i el futur de la nostra espècie. Tot això ja justifica la despesa i els esforços invertits en l’exploració espacial, però a més, també satisfà el nostre esperit explorador. Ara que la Terra ja està coneguda per tot arreu (al menys la superfície), les “terres incògnites” dels mapes es troben a l’espai.

Però a més, l’exploració de l’espai ens ofereix imatges d’una bellesa espectacular. Per això, de tan en tan val la pena donar una ullada a algunes de les perles que descobrim en els arxius que envien els satèl·lits que tenim escampats pel sistema solar.

Una de les més recents ens ha arribat de Mart. L’avantatge d’aquest planeta és que hi tenim prou ginys treballant-hi a la superfície o en òrbita i, a més, la seva atmosfera permet obtenir bones imatges. Això és important i no sempre passa. Si Tità tingués una atmosfera transparent estaríem parlant bocabadats de com és aquell satèl·lit de Saturn. Però, ai!, la superfície de Tità s’amaga sota denses capes de núvols i només obtenim dades de radar o altres tècniques que, per molt interessants que resultin, no tenen aquella bellesa visual que ens captiva.

La imatge de Mart ens mostra una superfície blanca plena d’estructures arrodonides de color daurat (i de composició desconeguda). El contrast entre el blanc i el daurat i les formes suaus de la part de la superfície que treu el nas entre el gel sembla sortit d’un taller d’orfebreria. A més, és un plaer mirar en detall la imatge en el format a gran resolució, que permet visualitzar els rebrecs del gel i les ondulacions que s’intueixen sota la capa blanca. Per fer-nos una idea de les dimensions, l’estructura més o menys circular del mig fa uns seixanta metres de diàmetre.

El costum ens fa pensar en la neu, però si caminéssim per allà ho passaríem malament. No és gel d’aigua sinó gel sec, és a dir neu carbònica o CO2 sòlid. Una de les característiques de Mart és que la seva tènue atmosfera conté molt CO2. Si a la Terra en tenim un minúscul 0,039%, l’atmosfera de Mart és feta en un 95 % de CO2. Només Venus pot competir amb Mart en quantitat de CO2, però com que Venus està molt més a prop del Sol, tot aquell CO2 genera un efecte hivernacle brutal, cosa que no passa al gèlid Mart.

En realitat, a l’equador marcià i durant l’estiu, la temperatura pot ser tolerable, al voltant dels 20 °C positius. Però a l’hivern els pols arriben als 130 °C sota zero  i això ja és molt fred. Per això, el CO2 de l’atmosfera pot congelar-se i dipositar-se en forma de grans casquets polars. Potser a sota s’hi amagui gel d’aigua. Hi ha dades prometedores, però per descomptat que de gel carbònic n’hi ha molt.

Fins i tot més del que es pensava. Aquest any es va descobrir una zona que contenia un dipòsit immens de gel carbònic al pol sud de Mart. Ara podem pensar que la meitat del CO2 marcià es troba a l’atmosfera, mentre que l’altra meitat resta congelat a la superfície. A mida que passen les estacions aquest gel sublima o es congela (mai es troba en estat líquid), però això només ho fa una petita fracció del total. Si per algun motiu tot el gel sec que hi ha als pols s’alliberés a l’atmosfera segurament modificaria prou el clima marcià. A més de augmentar la pressió atmosfèrica, canviaria la densitat de l’aire i tot es destarotaria notablement.

De moment, però, el gel segueix oferint-nos imatges relaxants que són un regal per la imaginació i un plaer per la vista.

Quina enveja d’aquells que, potser un dia podran caminar per allà!