Otto el dinosaure i les plomes

otto.jpg Amb el tema de com eren exteriorment els dinosaures acostuma a trobar-se una certa confusió. No només en els titulars de la premsa sinó també entre els propis especialistes. Simplement encara en sabem poques coses ja que habitualment el que trobem són els esquelets fossilitzats, però la resta d’estructures costen molt més de trobar. A sobre, moltes vegades el que trobem són restes de fa unes quantes dotzenes de milions d’anys que no coincideixen exactament amb les estructures que tenen els animals d’avui en dia i que són les que tenim al cap.

Fa uns dies es va anunciar la presentació en societat del que potser sigui l’esquelet de dinosaure millor conservat dels trobats a Europa. El rebombori mediàtic estava relacionat amb l’interès científic però probablement també amb l’interès econòmic relacionat amb les fires de fòssils i minerals.

En tot cas, feia gràcia veure com a més de l’estat de conservació d’aquest dinosaure, que han batejat amb el nom d’Otto, moltes noticies feien esment del fet que encara conserva marques dels pèls que tenia, mentre que altres titulars parlaven de les plomes del dinosaure. Segurament ara ja està clar que els dinosaures no eren tant similars als rèptils com els pintaven fa anys, però semblaria que si eren peluts o plomats és un tema que encara no tenim gaire clar.

El problema és que des de fa seixanta milions d’anys les coses han anat canviant una mica. Quan els científics parlen dels animals d’aquell temps és molt habitual que no facin referència a plomes sinó a protoplomes. És a dir, estructures que ja apuntaven a plomes, però que no són exactament com les dels nostres ocells. I cal reconèixer que algunes semblen més aviat pèls que no pas plomes, de manera que les confusions són perfectament comprensibles.

A més, tenim restes de plomes o protoplomes en diferents estats d’evolució. Des d’algunes que resulten difícilment distingibles dels pèls, fins altres que ja tenen una estructura perfectament “plumífera”. També fa relativament poc temps es van mostrar unes restes d’ambre que retenia a l’interior protoplomes en diferents estats de complexitat i ara ja tenim una idea més o menys complerta de com van anar evolucionant les plomes a partir d’unes estructures de la pell similars a les espines.

La gràcia és que les plomes ofereixen moles possibilitats de colors, taques, dibuixos i patrons per poder-nos fer una imatge ben acolorida de l’època dels dinosaures. Això no vol dir que tots tinguessin plomes o colors llampants. Probablement els més grans no en tenien ja que una mida molt gran fa menys necessària una adaptació per mantenir la temperatura. Per això els elefants, hipopòtams, rinoceronts i altres grans animals tenen la pell nua. De fet, si que tenim empremtes del rastre de la pell de grans dinosaures que no mostren rastres de pèl ni plomes.

L’exemplar de moda aquests dies, l’Otto, és molt jove, de manera que no sabem quin aspecte hauria tingut finalment si hagués sobreviscut més temps. Mostra la posició típica del rigor mortis que adopten els dinosaures i podeu veure unes imatges espectaculars il·luminades amb llum UV. Però és una pas més en el camí per refer la imatge dels dinosaures. De llangardaixos amb colors apagats, a protoocells de brillants plomalls. Segurament eren igual de terribles, però al menys feien molt més bonic!