Arxiu del dijous, 27/10/2011

Quan i on cal establir fronteres?

dijous, 27/10/2011

switzerland_language.jpg Per quin motiu els grups humans tendim a tenir conflictes? Segur que hi ha motius de tota mena, alguns raonables, altres de més poca-soltes i molts completament irracionals però no per això menys intensos i, de vegades sagnants. Es poden donar molts motius per mirar d’explicar-ho. Causes històriques, econòmiques, polítiques, racials o religioses, per posar només alguns exemples han servit al llarg dels segles per mirar de justificar o entendre els conflictes entre comunitats. Però entendre les coses quan ja han passat no serveix de gaire. L’interessant és identificar els possibles punts de conflicte i mirar de quantificar el risc  per poder prevenir els escalats de violència.

Això és complicat. Hi ha qui pensa que les ciències dures, la física, la química i similars, són coses complicades. Però en realitat resulten molt senzilles si les comparem amb els reptes a que s’enfronten la psicologia o la sociologia, que treballen amb materials tan aparentment absurds com el comportament humà individual o col·lectiu.

Però es poden fer aproximacions, i un grup ha desenvolupat un sistema per mirar de quantificar la probabilitat d’esclats violents o de conflictes en general entre diferents comunitats. Semblaria que cal fer un estudi important sobre condicions històriques econòmiques o socials dels grups, però el que troben és que per evitar conflictes només calen dos condicions. Que els diferents grups socials tinguin prou integració per evitar que un grup domini sobre l’altre o, quan això no pot ser, que existeixin fronteres (polítiques o físiques) que coincideixin amb la demografia d’aquests grups.

Aquest mètode l’han aplicat a un país potencialment conflictiu com Suïssa, on conviuen diferents idiomes i religions i han trobat que les zones amb potencials conflictes no són tals gràcies a la estructura en cantons i a la geografia del país. Les fronteres entre zones de parla francesa, italiana o alemanya coincideixen amb les fronteres cantonals. Unes estructures administratives prou independents com perquè cap cantó interfereixi en l’altre en la manera de viure. No hi ha interferències, no hi ha conflicte. I una cosa semblant passa amb les fronteres entre catòlics i protestants.

Segons els autors, sense l’existència dels cantons, Suïssa hauria tingut una història molt similar a la d’Irlanda, però la presencia d’aquestes fronteres els ha permès viure tranquil·lament i sense problemes. A la imatge podem comparar zones lingüístiques i  la probabilitat de conflicte sense els límits cantonals o amb aquestes fronteres. En realitat tenim una idea una mica massa idealitzada de Suïssa ja que als anys 70 si que va haver-hi esclats de violència entre comunitats a la regió del nord. Era justament el cantó de Berna, on hi havia una minoria francòfona en una zona de parla alemanya. La solució va ser (per referèndum, és clar!) una secessió i la creació del cantó del Jurà, de parla francesa.

El model també l’han aplicat a l’antiga Iugoslàvia, on no es donava la coincidència entre límits demogràfics de comunitats i límits polítics ni geogràfics i on unes comunitats tenien molt poder sobre les altres. Al treball van trobar que les zones amb alta probabilitat de conflictes van ser precisament les ciutats que durant la guerra van patir els principals massacres. Quan el model l’apliquen a l’actual Iugoslàvia i comparen com aniria la cosa sense fronteres entre els diferents països o amb fronteres, la probabilitat d’esclats es redueix considerablement gràcies a les noves fronteres.

El mètode potser és encara una mica massa senzill, però molt prometedor cara a entendre els comportaments dels grups humans. Segur que amb el temps aniran millorant la metodologia. En tot cas, aquests resultat donen que pensar.

En primer lloc, resulta una mica depriment constatar que amb el seny i la bona voluntat no sembla que es pugui controlar l’aparició de conflictes entre comunitats, ètnies o grups humans i que la solució sigui simplement l’aïllament. Una conclusió que la història ens ressalta sempre, però que no deixa de ser la constatació d’un cert fracàs de la racionalitat. En tot cas, va bé recordar que hi ha fronteres (límits, divisions) de moltes menes. Un límit pot ser entre països, però també entre comarques, municipis o províncies eclesiàstiques. L’important és que es respecti allò que delimita.

I un altre motiu de reflexió el trobem en el fet que enfront de un mateix problema (grups amb religions, idiomes i histories diferents) tenim exemples de solucions bones (Suïssa) i dolentes (Iugoslàvia). A Suïssa van optar per establir unes fronteres interiors que permetien a cada grup fer la seva sense imposicions del grup veí de manera que ningú tenia motius per trencar la baralla. A Iugoslàvia han acabat gairebé igual, amb unes fronteres molt més radicals i més ben plantades, però pagant un preu extraordinàriament més alt i hipotecant el futur per moltes generacions.

Potser podríem aprendre alguna lliçó. Mentrestant, serà interessant seguir les anàlisis que vagin fent a mida que les apliquin a altres indrets del món.