ARA Ciència

Avui en dia ja no et pots refiar de cap fotografia. Al llarg dels temps sempre s’havien pogut retocar i falsificar, però era un procés llarg i complicat. Ara, en canvi, gràcies a Photoshop resulta extremadament fàcil i pràcticament totes les imatges que veiem en publicitat estan retocades d’una o altra manera.

En principi no hauria de ser un problema. Una manera de corregir imperfeccions equivalent a l’ús de maquillatge. Però com sempre passa, se’n fa un gra massa i les imatges que veiem s’allunyen tant de la realitat que arriben a fer riure. Cutis impossibles sense cap porus, arruga ni imperfecció. Siluetes perfectes amb un color de pell daurat homogèniament. Braços musculats sense cap penjarella. Pits prominents malgrat portar robes que haurien d’esclafar-los una mica…

L’excés pot ser un problema ja que als anuncis donen a entendre que amb un o altre producte podràs tenir una pell o una silueta com la de la imatge. Una cosa evidentment impossible i que en ocasions ha resultat tan descarada que han obligat als comerciants a retirar la campanya. També és un problema perquè promou d’una manera brutal problemes com l’anorèxia al plantar al davant d’adolescents unes imatges d’uns cossos totalment allunyats de la fisiologia.

Però Photoshop també està començant a ser un problema en el camp de la ciència. Ja es van detectant treballs en els que els resultats estan “arregladets” gràcies a l’ús indiscriminat de Photoshop. Amb una mica de coneixement d’aquesta eina i si deixes els escrúpols i la ètica guardats en un racó es poden aconseguir exactament els resultats que volies. El gen que molesta pot inhibir-se en els gels d’electroforesi i la proteïna que t’agrada pot expressar-se i lluir tenyida de color verd a la fotografia microscòpica que vulguis.

En aquest cas el problema és el mateix de sempre. Si tinc un resultat fantàstic, però al gel hi ha caigut una brossa que fa lleig, puc retocar la imatge per eliminar la brossa deixant els resultats inalterats? En teoria no s’ha de tocar res, però segurament tothom ho fa. No estàs modificant el resultat ni les conclusions del treball en absolut, i tampoc et gastaràs deu mil euros per repetir un experiment només per una punyetera brossa.

Però hi ha qui, posats a fer, augmenta el color per ressaltar una mica els resultats. Potser es que no es veia prou clar i així es veu millor. I posats a fer, perquè no ressaltar exactament allò que t’interessa? I finalment hi ha qui simplement s’inventa el resultat i amb el processat d’imatge fa aparèixer un resultat que no hi era.

Per això, les revistes de ciència ja demanen les imatges originals i apliquen sistemes per detectar manipulacions en els resultats. Una cosa que no sempre és fàcil. Ara ha sortit un programa que permet identificar imatges modificades amb Photoshop, però enfocat sobretot a cares humanes. La idea és que a les imatges publicitàries hi surti una escala indicant el grau de modificació. No està gens malament, però en altres camps, com ara el frau científic encara cal anar amb peus de plom. No és un tema general, per descomptat. Però es calcula que al voltant del 1 % dels treballs tenen algun problema relacionat amb un excés de maquillatge i el més inquietant és que la tendència és a anar augmentant aquesta xifra.

És una ximpleria, perquè de seguida es veurà que als altres no els surten els teus resultats i l’engany s’acabarà destapant. Però els humans som febles, i els científics (pensin el que pensin alguns) som tant humans com el que més.

La teoria de l’evolució, tal com la coneixem avui en dia, ens permet entendre com és que al planeta hi ha la grandiosa diversitat d’organismes que podem admirar i per quin motiu són com són. Els detalls resulten complexos i són objecte d’estudi i discussió, però les línies generals són ben senzilles. Sempre neixen més individus dels que l’ecosistema pot mantenir a la llarga. I com que no son tots exactament iguals, alguns ho tindran millor que altres per sobreviure i reproduir-se. Aquests seran majoritàriament els que deixaran descendents. Uns descendents que mantindran les característiques que van afavorir als seus progenitors, de manera que la població anirà modificant-se lentament amb el pas de les generacions.

Un sistema tan senzill d’entendre semblaria que es pot aplicar a tots els nivells. Però els físics ja fa anys que ens van fer veure que a nivell atòmic les coses funcionen diferent de com estem acostumats. Per tant, no hauria de ser cap sorpresa que a nivell molecular, la evolució (en aquest cas la evolució de les molècules) també sigui diferent de la dels organismes.

Això ho va demostrar un genetista japonès, en Motoo Kimura, que va adonar-se que tot i que  el mecanisme de selecció natural si que funciona a nivell de molècules, hi ha unes regles addicionals que encara són més importants.

La selecció natural segueix funcionant perquè si una mutació fa que una proteïna deixi de funcionar, les cèl·lules i l’organisme implicats segurament tindran problemes i seran eliminats. Per altra banda, si una proteïna té una mutació que fa que funcioni encara millor, doncs és possible que la selecció natural s’encarregui de mantenir-la ja que l’organisme que la tingui serà més eficient. Però això son cassos poc freqüents. El que Kimura va dir es que la majoria de mutacions que passen a nivell de molècules són irrellevants ja que ni perjudiquen, ni beneficien en res.  En aquest sentit, són mutacions neutres i per això, la teoria que va desenvolupar s’anomena neutralisme.

Les proteïnes estan fetes per seqüències d’aminoàcids. Moltes vegades trobem que la mateixa proteïna pot tenir en la mateixa posició un o altre aminoàcid sense que afecti al seu funcionament. Per tant, a la població es van acumulant petites diferències en la composició de les proteïnes i dels gens, que no es veuen afectades per la selecció natural ja que no hi ha cap motiu per eliminar ni seleccionar.

Si un petit grup d’individus colonitzen un nou indret, portaran un ventall de diferents formes mutants de cada gen (diferents formes que totes funcionen igual de be). El que segurament passarà és que les proporcions entre les diferents variants no seran exactament les mateixes que a la població original, per tant, quan comparem poblacions anirem trobant unes que tenen predominança d’un tipus de mutacions, mentre que en altres poblacions mostren més freqüència per altres formes. No hi ha hagut cap selecció en cap sentit, però la població de molècules acaba per ser diferent. El mecanisme es diu deriva genètica.

Aquest és el principi de la teoria neutralista de l’evolució molecular. De vegades sembla que sigui contraria a la selecció natural de tota la vida, però en realitat l’únic que passa és que s’apliquen a escales diferents. El neutralisme pot ser la força principal d’evolució quan ho mirem a nivell de proteïnes, DNA i molècules (la principal, no la única) i la selecció natural és el mecanisme que actua a nivell d’organismes.

El que passa és que en parlar i interpretar el món, acostumem a moure’ns a diferents nivells i fem servir efectes moleculars per explicar efectes en organismes. Aleshores és fàcil ignorar el neutralisme quan realment si que es important. O al revés, voler aplicar el neutralisme a organismes com si fossin molècules. Es generen discussions divertides per aquests motius. A mi mateix acostumen a renyar-me (sovint amb un punt de raó) per ignorar massa sovint els efectes del neutralisme.

Una feblesa que espero que Kimura em sabrà disculpar.

La missió russa va fracassar, però la dels americans ha començat amb bon peu i el Curiosity ja va camí de Mart. Aquest nou rover és el germà gran i forçut dels que hi ha per allà, l’Opportunity (que encara funciona) i l’Spirit (que ja no es mou). Ara només cal esperar vuit mesos i la nau arribarà al planeta roig.

Com que els rovers cada vegada són més grans, cal anar dissenyant nous sistemes per dipositar-los a la superfície de Mart. Aquesta vegada baixarà en paracaigudes primer i després penjant d’una mena de platet volador equipat amb retropropulsors que el dipositarà suaument a la superfície. Un sistema delicat que si tingués espectadors resultaria tot un espectacle.

A més de les dimensions més grans, el Curiosity presenta una diferència important amb els predecessors. Aquesta vegada no hi ha panells solars per captar energia. El Curiosity funciona amb una pila atòmica que li ha de permetre funcionar durant uns catorze anys. La missió només està prevista per dos anys, però amb Mart és millor anar sobrat. Les missions acostumen a ser fracassos estrepitosos o èxits espectaculars. I seria una llàstima que si l’equip segueix funcionant perfectament i manté la mobilitat calgués deixar-ho aturat només perquè se li han acabat les piles. I l’avantatge respecte dels altres és que en aquest cas no caldrà patir per la pols que es diposita i que va tapant els panells solars. Tampoc caldrà aturar la missió durant l’hivern o les nits.

Com és natural, el rover porta un sofisticat laboratori a sobre amb tota mena d’eines per fer totes les mesures que puguem imaginar. Espectròmetres de masses, detectors de radiacions, càmeres de tot tipus i fins i tot una estació meteorològica. A més, aquest giny podrà agafar mostres de minerals i repartir-les per els diferents aparells perquè cada un mesuri el que toqui.

Si tot va bé, d’aquí a mig any tornarem a tenir una riuada de dades i imatges espectaculars de Mart. Potser ja no serà tan excitant com en el cas de l’Opportunity i l’Spirit, perquè la novetat ja no serà la mateixa, però segur que Mart ens resultarà cada vegada més familiar.

A veure quan es posen les piles per començar a dissenyar les primeres missions tripulades. Ara hi ha una crisi que ho complica tot, però per pensar en una missió tripulada a Mart ja s’hi ha de comptar que entre el disseny, la preparació i la missió en si, segur que ensopegues amb unes quantes crisis.

(I si voleu un resum excel·lent de com va aquesta nova aventura a Mart, ho podeu trobar en aquest blog)

La Síndrome de la fatiga crònica és d’aquelles malalties emprenyadores que costen de diagnosticar, de la que no en coneixem la causa i per la que no tenim cap tractament. Tot plegat un bon maldecap per als metges i un malson pels malalts. Fa un parell d ‘anys semblava que la cosa millorava quan es va proposar que un virus, anomenat XMRV, es trobava en un gran nombre de pacients afectats per la fatiga crònica. Encara no sabíem que coi feia el virus, però ja obria la porta a tractaments.

De fet van haver-hi intents de tractar la fatiga crònica amb antiretrovirals, però la cosa no semblava acabar de rutllar. A sobre, posteriors estudis no van confirmar la presencia del virus en altres grups de pacients i al final, la hipòtesi vírica va perdre molta volada.

Però els camins de la ciència són plens de girs inesperats. Fa uns anys, uns metges noruecs estaven assajant un nou tractament per al limfoma de Hodgking. Un tipus de càncer dels glòbuls blancs. El tractament consistia en administrar un fàrmac anomenat Rituximab, que és un anticòs que ataca una proteïna dels limfòcits B (per als experts, és un anti CD-20). El cas és que tres pacients del grup que estaven tractant, també patien la Síndrome de la fatiga crònica i van experimentar una inesperada milloria en els símptomes d’aquesta afecció. Una millora que es veu que va ser molt notable, fins al punt de retornar a fer vida normal, però ai! només va ser temporal i a la llarga els símptomes van retornar.

Però valia la pena aprofundir en el que havia passat i van dissenyar un altre estudi, enfocat només a mirar si existia una relació entre els limfòcits B (que són les cèl·lules encarregades de fabricar anticossos) i la fatiga crònica. Si aquesta relació existís, es reforçaria molt la hipòtesi d’un origen autoimmune per la malaltia.

De manera que van triar 30 pacients de fatiga crònica i els van dividiren dos grups de 15. Un tractat amb el Rituximab, i l’altre tractat amb un placebo. Com en tots els estudis ben fets, era a doble cec: Els malalts no sabien el que prenien i els metges que els ho administraven també ho ignoraven. Passats uns mesos es va obrir el sobre amb les dades del que prenia cada pacient i es va comparar amb la qualitat de vida que mostraven.

I, encara que no va ser un tractament miraculós, en 9 dels 15 pacients tractats amb el fàrmac la millora va ser significativa. En canvi, només un dels tractats amb placebo va notar una millora. De nou, els efectes del tractament van ser temporals i passats uns mesos la malaltia va retornar. Això no és inesperat. El tractament elimina els limfòcits B, però quan atures el tractament, la població d’aquestes cèl·lules es recupera.

Una dada curiosa és que no coincidien els temps. Quan els limfòcits desapareixien, els malalts encara no notaven res, i quan la millora era evident, els nivells de limfòcits B ja estaven recuperant-se. L’explicació que donen els metges és que l’important no és tant la cèl·lula sinó els anticossos que va fabricar i que segueixen circulant pel cos bastant temps, encara que les cèl·lules que el van fabricar ja no hi siguin.

La notícia es bona i dolenta. Bona perquè torna a posar-nos sobre una pista sòlida que ara apunta a una malaltia autoimmune. Potser, de resultes d’una infecció aparentment sense importància, el cos comença a fabricar alguns anticossos que ataquen algun element del sistema nerviós i que causa la síndrome. Aquest esquema encaixa en el que s’ha vist. El problema és que no podem anar per la vida sense els limfòcits B. El tractament amb Rituximab ha resultat útil per veure el que passa, però no sembla una bona alternativa terapèutica perquè sense sistema immunitari quedaríem exposats a qualsevol infecció. Però si identifiquem amb quina part del sistema nerviós s’estan barallant aquests limfòcits B, farem un pas de gegant a l’hora de trobar el tractament específic per la malaltia.

Dimarts va morir la Lynn Margulis. Als que no són del ram de la biologia potser no els sonarà massa, però segurament aquests dies es comentarà que va ser la primera esposa d’en Carl Sagan. Aquesta dada és certa, però seria una terrible injustícia recordar-la només per això. La Lynn va ser tot un cas de científica que va proposar noves teories, va explorar noves idees, es va barallar amb la comunitat científica per la radicalitat dels seus plantejaments i va fer una tasca fantàstica de divulgació.

La seva més gran aportació va ser proposar la teoria simbiòtica de l‘origen de la cèl·lula eucariota. De vegades sembla que l’origen de la vida a partir de la matèria inanimada és un gran maldecap pels biòlegs, però en realitat el que era difícil d’explicar era com passar de procariotes a eucariotes. O dit  en paraules entenedores. Com es va passar d’organismes com els bacteris, que no tenen nucli, ni orgànuls al citoplasma ni una estructura subcel·lular sofisticada, a cèl·lules com les nostres. Amb nucli, mitocondris, grapats de membranes subcel·lulars, un esquelet intern de microtúbuls i uns complexitat que no té res a veure amb la dels bacteris.

La idea de la Lynn va ser senzilla d’entendre. Va proposar que originàriament alguns orgànuls de les nostres cèl·lules, com ara els mitocondris i, en el cas de les cèl·lules vegetals els cloroplasts, eren originàriament uns organismes com bacteris que van anar a petar a dins d’una cèl·lula que deuria recordar una ameba (però sense nucli) i es van quedar com a simbionts intracel·lulars.

La ameba es beneficiava de la proto-mitocòndria ja que aquesta li aportava energia en forma de ATP, i la proto-mitocòndria quedava protegida en un medi molt més acollidor (el citoplasma de la cèl·lula gran). En altres casos el bacteri que va quedar vivint a dintre una cèl·lula més gran era un organisme que podia fer fotosíntesi i va donar lloc als cloroplasts. El resultat en aquest cas van ser les cèl·lules vegetals.

Inicialment aquesta hipòtesi no va tenir gaire bona acollida, però mica a mica les dades a favor es van anar acumulant. Els mitocondris i els cloroplasts tenen el seu propi DNA que encara conté alguns gens i que recorda molt al dels bacteris. O si plantem uns mitocondris al davant de cèl·lules del nostre sistema immunitari aquestes encara poden reaccionar com si estigués enfront d’un bacteri. Tot plegat fa que nosaltres ara ens podem considerar uns organismes fets a base de combinar diferents bacteris.

La Lynn també va col·laborar amb en Lovelock per promoure la hipòtesi Gaia. Una idea molt ben pensada i, normalment molt mal interpretada. El concepte en aquest cas era que la Terra en la seva globalitat es comporta com si fos un gran organisme. Amb sistemes de regulació igual que tenim nosaltres. Els mars serveixen per mantenir la temperatura del planeta, els cicles dels gasos fan que l’atmosfera sigui raonablement estable, etc. El que passa és que sovint s’exagera i es diu que ells van afirmar que la Terra és un organisme, convertint en afirmació literal el que només era una metàfora per explicar el comportament d’un sistema.

També va defensar idees que no van resultar ser correctes, com ara que la SIDA no la causava el virus HIV sinó unes espiroquetes. Però això no li treu gens de mèrit. Ningú ho encerta tot sempre. En tot cas, sempre és d’admirar la gent que defensa les seves idees amb passió i rigor.

La Lynn va treballar per aquí amb grups de la Universitat Autònoma. Em va fer molta gràcia saber que van descobrir una nova espècie de bacteri (una espiroqueta) al delta de l’Ebre i per això la van batejar amb el nom de Spirosymplokos deltaiberi.

Sembla que les coses es compliquen pels que viuen de prendre el pèl al personal. Fa uns dies era notícia la denúncia de la organització de consumidors a les empreses que comercialitzen uns fantàstics i totpoderosos “collarets quàntics”. I ara sembla que els que fabricaven les “Power balance” hauran d’indemnitzar als consumidors dels Estats Units amb 57 milions de dòlars per publicitat enganyosa. Un fet que els ha dut a declararse en fallida.

Només un parell de reflexions al voltant del tema. Sembla que als humans ens agradi que ens aixequin la camisa. Ara n’hi ha prou amb parlar d’energies vitals, magnetisme cel·lular o vibracions quàntiques perquè un bon grapat de gent s’empassi que allò té propietats saludables. I, a sobre n’hi ha molts que asseguraven que es notaven millor, més àgils i més espavilats. L’efecte placebo o la simple capacitat d’autoengany és fabulosa.

Tan se val. Segur que en un parell d’anys tindrem de nou algun producte miraculós que aprofitant unes energies poc conegudes restablirà els equilibris de uns camps magnètics amb noms estranys i que… vaja! que faran que ens trobem fantàsticament bé, siguem més guapos i ens tornem més llestos. I segur que hi haurà una bona quantitat de personal que s’ho empassarà de nou. Tampoc és estrany si aquells que  se suposa que haurien d’estar millor informats també les llueixen.

L’altra reflexió és sobre la manera com es prenen les coses als diferents països. Representa que si hi ha unes autoritats encarregades del comerç i de la salut és perquè controlin una mica això i impedeixin que es prengui el pèl al personal. En el cas de la Power Balance dóna que pensar el comparar les multes que han imposat en diferents indrets per vendre la mateixa estafa.

Espanya: 15.000 euros. Itàlia: 350.000 euros; Estats Units: 42 milions d’euros.

Sembla evident que en alguns indrets surt a compte mentir i enganyar als consumidors.

El que és nou ens entusiasme, però també ens espanta una mica. I segurament aquestes des coses fan més atractives les novetats. Però quan la por és seriosa la cosa ja no fa tanta gràcia. A més cal recordar el que va dir algú: és fàcil espantar la gent, però costa molt treure la por. I avui en dia, una de les maneres segures d’espantar és assegurar que alguna cosa relacionada amb la tecnologia causa càncer.

El més conegut són els telèfons mòbils. Aquests aparells emeten radiacions, una cosa que sempre espanta una mica. I a sobre, per fer-los servir ens els posem al costat del cap. Com que les radiacions causen càncer, semblaria que fer servir els mòbils hauria de ser dolent i causar càncer al cervell. No?

Durant molt temps la inquietud ha estat latent en tot el que feia referència a l’ús dels mòbils. Algú era diagnosticat de càncer de cervell i de seguida li recordaven que feia servir el mòbil amb molta freqüència. Potser allò va ser la causa. La perversa tecnologia fent-nos malbé la salut mentre els científics i les corporacions de la telefonia amaguen les dades. Una conspiració en tota regla.

Del que fan les corporacions telefòniques no puc dir res (tret que els serveis d’atenció al client acostumen a ser un desastre), però dels estudis científics sobre l’efecte de l’ús dels mòbils si que n’hi ha de disponibles a la literatura. Com en tot, n’hi ha que estan molt ben fets i altres que tenen importants defectes.  A més cal veure que és el que estudien en concret, perquè de vegades s’embolica la troca. Per exemple, hi ha qui veu una amenaça de càncer en les dades d’un estudi que detecta un augment en la utilització de la glucosa per part del cervell després de 50 minuts de fer servir el mòbil. La dada és curiosa, però en realitat té molt poc a veure amb el càncer. Els mateixos autors afirmen que “la importància clínica d’aquestes dades és desconeix”.

Altres estudis han detectat modificacions en diferents aspectes de la biologia, però tot plegat no ens respon la pregunta important. Causen càncer o no? I per respondre això el que s’ha de fer és un tipus d’estudi molt fàcil de dir (però una mica més complicat de fer). Cal mirar la incidència de casos de càncer en persones que fan servir el mòbil i comparar-la amb la de la població que no els fa servir.

Això no és tant senzill de fer perquè ara ja hi ha poca gent que no els faci servir i, a més, és important  fer-ho amb molta gent. Fa uns anys van publicar un estudi en el que detectaven que el mòbil protegia del càncer. Un resultat que faria les delícies de les empreses de telefonia, però que no es podia prendre gaire en serio perquè només estudiava 28 persones.

Ara han fet un estudi a Dinamarca que sembla força concloent. Els dos grups que han comparat són els que tenien un contracte de telefonia mòbil entre 1987 i  1995 i el grup control són gent que no tenia contracte. I com que a Dinamarca tenen un bon registre dels casos de càncer, van poder creuar les dades per veure si l’ús o no del mòbil durant nou anys,  havia modificat la probabilitat de patir un càncer de cervell entre 1990 i el 2007.

En total l’estudi inclou 358.403 usuaris de mòbils. Ja no és un estudi amb 28 sinó “una mica” més ampli. I el resultat va ser que no trobaven cap augment en el risc de patir un càncer al sistema nerviós pel fet de fer servir el mòbil.

Naturalment, sempre hi ha punts febles a tots els estudis. I els mateixos autors ja els indiquen. Per exemple, amb tota seguretat hi haurà gent que feia servir el mòbil de l’empresa però que en no tenir ell el contracte formarà part dels “no exposats”. I el cas invers també pot passar. Però segurament són un percentatge petit del total. Tampoc han estudiat que passa amb usuaris joves. L’estudi agafava només majors de 30 anys. Potser els efectes hipotètics siguin més importants en nens. I també és possible que hi hagi un subgrup de grans usuaris del mòbil que convindria estudiar per separat. El que passa és que en aquest estudi no es podien discriminar de la resta. Per fi, l’estudi inclou seguiment durant 27 anys. Potser caldria seguir més enllà per veure diferencies.

Caldrà anar fent més estudis, més detallats o amb estratègies diferents. Però ara com ara, tot sembla indicar que els telèfons mòbils no causen càncer. Els mòbils potser si que són perillosos però sobretot és per culpa de les distraccions al volant mentre algú parla pel mòbil.

Els europeus fa anys que estem acostumats a mirar des de la distancia les malalties que afecten als països del tercer món. Ocasionalment alguna epidèmia agafa més volada que d’habitual i surt a les notícies. Aleshores ens esgarrifem, ignorant que a diari tenen lloc drames similars arreu del planeta. I durant una estona donem gràcies a la sort que hem tingut de viure en un indret lliure d’aquests flagells.

No sempre han anat així les coses. Les pitjors epidèmies (pesta negra, grip espanyola,…) van colpejar fort el vell continent. I podem donar gràcies als nostres avantpassats per haver pres mesures per prevenir aquestes malalties. Ara sembla broma, però no fa tants anys el paludisme era endèmic als deltes del Llobregat i de l’Ebre.

Però de tan en tan apareixen algunes dades que ens recorden que la guerra amb les epidèmies no acaba mai i que les victòries només són temporals. La SIDA va ser un bon recordatori, però també tenim la grip aviar, la grip porcina, el SARS,… Aquestes eren malalties que ja no associem amb el tercer món, però això no vol dir que alguna de típicament africana no pugui treure el nas al lloc més inesperat.

I per tornar a recordar-nos això, fa poc es va descriure un virus nou, del que encara no sabem que causi malalties als humans, però que està emparentat amb un malson que imaginem que només passa a terres llunyanes. El nou virus, batejat provisionalment com cuevavirus pertany a la família dels virus Marburg i Ébola.  I el descobriment l’han fet no gaire lluny. A Una cova d’Astúries.

L’estudi es va fer arrel d’una epidèmia que va causar una estranya mortalitat entre els rat-penats. Les necròpsies van mostrar la presència d’un virus en aquell moment sense identificar, però que les anàlisis genètiques situen a la família dels filovirus, que incloïa els causants de les febres hemorràgiques (el nom de filovirus s’entén si mires una foto del virus. Sembla talment un fil). No es estrany que el rat-penat sigui el portador ja que a l’Àfrica son aquests animals els que fan de reservoris del virus sense que els afecti. Ocasionalment el virus salta als simis o als humans on si que desencadena la malaltia.

Per una banda no deixa de ser inquietant saber que per aquí també poden haver virus com l’Ébola, potser esperant a un bon dia patir una mutació que els permeti infectar-nos a nosaltres. Però des del punt de vista purament intel·lectual també ha resultat ser una dada interessant.

 Els gens del virus estan incorporats dins el DNA dels rat-penats, i pel que sabem estan allà des de fa molt milions d’anys. Això no deixa de ser una mica estrany ja que podríem esperar que hi hagués una pressió selectiva per fer desaparèixer aquests gens vírics presents al genoma dels mamífers. Però el cas es que segueixen allà, de manera que sembla que ens falta alguna peça del trencaclosques. Com si aquests gens, a més de formar part del virus també tinguessin alguna funció en el metabolisme dels mamífers.

De moment encara no ho sabem, per tant caldrà seguir investigant. I també vigilant els rat-penats de les coves on s’ha trobat aquest cuevavirus. I es que hi ha coses que és millor tenir ben controlades.

Tot i que no és l’únic motiu, els avenços en la medicina i la disponibilitat de nous medicaments ha contribuït molt a millorar la qualitat i la durada de la nostra vida. Ara n’abusem fins a nivells ridículs i per cada cosa sembla ens hem de prendre una pastilleta, però ningú pot discutir que el descobriment dels antibiòtics, de les vacunes, dels analgèsics o dels antiinflamatoris, per no parlar dels tractaments contra el càncer, han fet que visquem molt millor que fa un parell de generacions.

Semblaria que cada vegada tenim més medicaments i que cada vegada són més cars. Però tot plegat no és exactament així. Si ens hi fixem una mica ens adonem que el gran moment en que van aparèixer molts medicaments va ser la segona meitat del segle passat. La veritat és que actualment el ritme d’aparició de nous fàrmacs és molt limitat. Al mercat van sortint nous productes, però sovint són versions modificades dels que ja teníem. I el ritme cada vegada és més lent.

Una explicació d’aquest alentiment és el fet que cada vegada surt més car posar un nou fàrmac al mercat. L’any 1950 desenvolupar i treure un nou fàrmac costava al voltant de 50 milions de dòlars mentre que actualment en calen uns 800 milions. Aquestes quantitats són molt discutits i tenen un ampli marge de variació, però del que no hi ha dubte és que el preu de desenvolupar un medicament s’ha multiplicat en unes poques dècades.

Els motius són diversos, però un de molt important és que els requeriments que es demanen han augmentat molt per tal d’assegurar que el medicament sigui efectiu i segur. En aquest sentit, la catàstrofe de la talidomida va marcar un abans i un després. Això sembla raonable i ningú discutirà que poques coses han de ser més segures que les medicines, però potser hi ha una mica de trampa en tot plegat.

Com que el tema de la seguretat és indiscutible, mica a mica es van posar el llistó de requeriments exigits a un nivell altíssim. Els estudis amb animals havien de ser extensius, els assajos clínics calia fer-los amb un nombre molt gran de pacients, la toxicitat s’havia d’avaluar de totes les maneres imaginables i més. Tot en nom de la seguretat. Un motiu que ningú amb dos dits de seny discutiria.

Però l’efecte col·lateral va ser que només unes poques empreses molt grans podien afrontar aquesta despesa descomunal. Per tant, el mercat dels fàrmacs es reparteix entre unes poques multinacionals que només se la juguen en medicaments que els han de donar moltíssims beneficis. I es que medicaments que no es venguin molt, simplement no surten a compte. Per això tenim coses com la Viagra i similars o medicaments per malalties cròniques que te’ls has de prendre cada dia durant molts i molts anys. En canvi, no hi ha nous antibiòtics que només et prendries durant tres dies o fàrmacs per malalties poc freqüents. Econòmicament no compensa. Per això podem veure que cada vegada són més cars i cada vegada n’apareixen menys de nous.

Podem acusar a la indústria farmacèutica de tots els mals, però en realitat només fa el que totes les indústries: treballar per aconseguir un producte i guanyar-hi diners. Una cosa a la que hi tenen tot el dret. També hi ha moltes coses molt discutibles, com campanyes per promoure l’ús de medicament que en realitat no calen. Però això també ho fan totes les empreses.

Ara encara no és massa greu. Però arribarà un moment en que ens faran falta nous antibiòtics o nous tractaments per moltes malalties. I de fet, ja fan falta molts medicaments per malalties del tercer món que ningú pot pagar. Aviat caldrà imaginar noves maners de desenvolupar medicaments. Els sistemes que servien fa mig segle estan quedant obsolets. Però qui ho farà això?

Tot plegat és un bon exemple dels problemes que porta deixar-ho tot exclusivament en mans dels mercats.

Un dels principals problemes que té la nostra societat occidental és que cada vegada vivim més temps, però això ens resulta tan car que gairebé no ens ho podem permetre. I en període de crisi encara menys. La medicina ha fet avenços espectaculars que han millorat la qualitat i l’esperança de vida d’una manera espectacular. I un fet ben curiós és que no en som massa conscients d’això.

Si mirem les dades estadístiques podem veure que un nen que naixés a Espanya l’any 1960 tenia una esperança de vida de setanta anys (exactament 69,85 anys). En canvi, per les criatures nascudes l’any 2010 era de 82 anys. Hi ha diferències entre homes (78,9 anys) i dones (84,9 anys), de manera que la dada només és un valor intermedi. Però l’interessant és que hem passat d’una esperança de vida de 70 anys a una de 82 en només cinquanta anys.

Això vol dir que cada any l’esperança de vida ha augmentat quasi tres mesos (2,88 mesos exactament). Si ho expressem en dies trobem que cada dia millora l’esperança de vida en 6 hores. I en els dos minuts que es triga a llegir aquest post, l’esperança de vida ha augmentat 28 segons. Tot això sempre que les tendències es mantinguin en el futur, és clar.

En realitat la tendència tindrà que arribar a un límit i estabilitzar-se. No hi ha res que vagi augmentant infinitament. Però no ens queixarem. Al llarg de la història, l’esperança de vida dels humans era força més reduïda. Encara que sempre hi ha hagut persones molt ancianes i que l’efecte de la menor mortalitat infantil en les estadístiques és prou important, actualment esperem arribar als cinquanta anys en plenes facultats i anar fent fins els setanta i més enllà sense que resulti gens sorprenent.

Fa només un parell de segles aquestes xifres haurien semblat inversemblants. Potser els nobles i els rics vivien més, però la gent normal es considerava adulta amb quinze anys, i un home de quaranta gairebé era un ancià. És interessant mirar les tables amb les esperances de vida estimades per diferents èpoques històriques. Sempre són dades aproximades i que cal anar amb molt de compte al interpretar, però la tendència a la millora en el darrer segle resulta innegable. En realitat, l’esperança de vida ha anat quasi sempre al voltant dels trenta anys.

De vegades tenim tendència a atribuir tot el mèrit a la medicina, però això seria un error. Les condicions higièniques i la manera de treballar, la qualitat i quantitat dels aliments disponible així com els hàbits de vida més saludables deuen ser els principals responsables. I la medicina també, per descomptat. Només vull indicar que no és la única responsable.

En realitat qui s’hauria d’emportar la major part del mèrit seria la química. Aprendre a sintetitzar nous compostos i entendre el funcionament dels compostos químics naturals ha representat una avantatja decisiva a l’hora de millorar la vida dels humans. No només pels medicaments. Si tenim més i millors aliments és gràcies als plaguicides i als adobs nitrogenats. Si l’aigua de l’aixeta és potable és perquè hem aprés a tractar-la amb productes químics per eliminar els microorganismes tòxics que hi podessin haver. Si la qualitat de l’aire de les ciutats és millor que fa un segle és perquè hem anat descobrint els contaminants que hi havia i hem posat mesures per eliminar-los.

Segur que tot es podria haver fet millor i, de nou, no tot el mèrit és de la química. Però aprofitant que encara estem a l’any internacional de la química, potser val la pena recordar tot el que hem aconseguit gràcies a aquesta branca del coneixement. És veritat que de la química moltes vegades n’hem fet mal ús (hi ha alguna cosa que no?) però el resultat final, de moment és ben positiu.