Som set mil milions!

population_growth.jpg Ja som set mil milions de persones al món. Una xifra que sembla (i de fet, és) una barbaritat, però que potser caldrà comparar amb alguna cosa per poder-nos fer una idea del que representa.  Per començar fa gràcia la coincidència. Som set milions de catalans, de manera que una de cada mil persones al planeta és catalana. Representem el 0.1% de la població mundial. Això és molt poquet, però ja hi estem avesats a ser un país petit. De fet, si haguéssim de triar un humà representatiu de la humanitat, aquest hauria de ser xinés.

L’explosió demogràfica és un dels principals problemes que tenim. Encara que ara mateix sembla que la economia sigui el que més ens ha d’amoïnar, això només és cert a molt curt termini. A la llarga, la superpoblació serà el gran maldecap, l’origen de les crisis, les grans migracions i bona part dels conflictes futurs. L’Isaac Asimov va fer un llibre titulat “Les amenaces del nostre món” on analitzava possibles catàstrofes que podien acabar amb el planeta. Al final (optimista com sempre) arribava a la conclusió que la catàstrofe més previsible era que no hi hagués cap catàstrofe i que el creixement desbordat de la població col·lapsés el nostre planeta.

Però realment set mil milions d’habitants som tants?

Doncs tot depèn de com vulguem viure. Però per començar, potser encara no som tants com per amoïnar-nos. Imaginem que situem tota la població mundial a Catalunya. Estaríem molt estrets, però potser menys del que imaginem. Ens tocarien uns quatre metres quadrats per persona. Segurament estaríem millor si ens repartim per tota la península Ibèrica. Aleshores disposaríem de una mica més de vuitanta metres quadrats. Un piset normalet per cada un de nosaltres i sense necessitat de compartir. La resta del planeta, tots els continents quedarien lliures de persones.

De manera que pel que fa a l’espai, encara tenim molt marge per ocupar.

El problema, òbviament, és que necessitem molt més terreny per cada un de nosaltres. Un espai on poder conrear els aliments, on extreure matèries primeres, on situar les industries que ens proveiran de coses i ens donaran feina, on situar plantes energètiques, on obtenir aigua,…

Aleshores el que toca és mirar quan espai fem servir cada un de nosaltres. El que s’anomena “empremta ecològica”. I aquí ja trobem la clau de tot plegat. No requereix el mateix espai un ciutadà dels Estats Units que un d’Etiòpia. Però, per descomptat, tots volem viure com els americans, de manera que hem de mirar la xifra que els correspon. Segons això, ens caldrien 9,4 hectàrees per persona. Si ho arrodonim a deu, resulta que caldrien setanta mil milions d’hectàrees per poder viure tots amb el nivell de vida americà. Malament, perquè la superfície del planeta només és de cinquanta mil milions d’hectàrees. I això incloent els oceans, perquè si ens limitem a terra ferma nomes disposem de quinze mil milions. Simplement, ens caldrien uns quants planetes més per ocupar.

A l’altre extrem, podem conformar-nos a viure com els habitants d’Haití, que viuen consumint l’equivalent a 0.5 hectàrees. Aleshores només ens caldrien tres mil cinc-cents milions d’hectàrees i no hi hauria cap problema. Però, naturalment, viure com el país més pobre del planeta no és l’ideal de futur que tenim tots en ment.

De manera que ens toca triar l’estil de vida a que aspirem. I aquí tenim varies opcions. La que no s’esmenta, però que es posa en pràctica és deixar que la majoria del planeta s’ofegui en la misèria mentre nosaltres vivim de puta mare. El problema és que la resta del planeta se n’ha atipat d’aquest sistema i han dit que ja no juguen més a fer de pobres.

L’altre possibilitat és fer el que feien els banquers. Vivim per sobre de les necessitats confiant que en un futur passarà alguna cosa que permetrà liquidar els deutes. Igual que deien “compri cases, que en el futur el preu de l’habitatge sempre pujarà” n’hi ha que diuen “visqui com un ric, que en el futur els científics ja trobaran la manera de fer més aliments o de generar més energia“. En economia ja hem vist a on ens ha portat aquest sistema, però sembla que no volem aprendre la lliçó.

Fa uns anys experimentàvem una bombolla financera i no es va fer res per controlar-la. Ara estem assistint a una bombolla demogràfica. Potser aquesta vegada siguem una mica més realistes i fem alguna cosa abans no sigui massa tard.

8 comentaris

  • roderic

    03/11/2011 11:12

    Per fi algú que toca de peus a terra!! estaria bé que els periodistes del mateix diari preguntessin a científics a l’hora d’escriure sobre la sobrepoblació. Era indignant com donaven la notícia el dilluns al l’ARA, “som 7 mil milions però aquí no hi ha cap problema, podem ser molts més”, i les fonts que esmentaven economistes…

  • anna

    03/11/2011 11:08

    Molt mal repartit està tot, això és un dels més grans problemes…

  • Daniel Closa

    03/11/2011 1:05

    Carquinol. Ui els polítics. Tot el que estigui un dia més enllà de les properes eleccions està fora del seu univers conceptual.

    quimnuss:En realitat semblaria que comença a agafar un aspecte més sigmoïdal, però fins que no tinguem clar on es posa el plató, millor que intentem trobar algun líder polític que lideri de veritat (ai!).

    Roger. No si, això de ser optimista, intento obligar-m’hi, perquè si et posen en plan realista, n’hi ha per plorar. En el fons em temo que no t’equivocaràs.

    Lenam. Però per brillants que siguem els humans (que ho som) en cap cas podem seguir augmentant la població i la demanda de recursos mentre només tinguem un planeta més aviat limitat. Viure de crèdit es pot fer si tens molt clar que aviat disposaràs de nous ingressos. Però si saps del cert que no han de millorar les coses, es molt arriscat.

    Clídice. Ui les xifres. Tothom les fa anar com vol (suposo que jo també, però)

  • Clidice

    02/11/2011 18:17

    M’ha agradat especialment l’esment que fas a la relativitat de les xifres de superpoblació. La gent ho fa servir indiscriminadament quan, en realitat, no és que siguem molts, sinó que ens ho muntem molt malament.

  • Lenam

    02/11/2011 14:00

    La crisi actual és una crisi financera, no és una crisi de recursos.
    En general, tenim energia, aigua, aliments i primeres matèries suficients. És cert que tot plegat està repartit de forma desigual però els recursos hi són. Hauríem de ser capaços de trobar un punt mig entre Estats Units i Haití.
    D’altra banda, segur que l’explosió demogràfica que estem vivint provocarà greus desajustament però segueixo reivindicant l’enorme capacitat humana de generar i aprofitar nous recursos.

  • Roger Verdaguer

    02/11/2011 12:53

    Haha, quins girs de pensament més divertits que fas. M’agrada aquest sentit de l’humor i caràcter positiu. Però jo sóc més pessimista i he de fer el meu discurs.
    En el gràfic que il·lustres el post veig que la cosa va prenent la forma d’una corba sigmoidea que s’acosta a la capacitat de càrrega del medi, és a dir, que ens estem acostant a l’aprofitament màxim que, com a espècie podem fer de l’entorn. Si tenim en compte que l’explosió demogràfica ha vingut a causa, principalment, que nosaltres mateixos ja hem elevat la capacitat de càrrega del medi per mitjans artificials -com els dels banquers que dius- en base a una explotació insostenible dels recursos -ei, poca broma, això és una gran exhibició de poder!-, ens quedem que aviat tocarà pagar el deute. A no ser que passi l’improbable, com apuntes que podria passar, i que siguem capaços d’enginyar un sistema que ens permeti continuar així.

    M’agradaria equivocar-me i que m’ho facin saber, sobretot. Però ara per ara, penso que el més probable és això, que haguem de tocar de peus a terra amb el que el planeta pot donar de sí. Això si no en passa cap altra…

  • quimnuss

    02/11/2011 11:37

    Aplaudeixo que comencessis a ser una mica crític! Els que som capaços d’entendre la funció exponencial tenim el deure de donar-ho a conèixer, ara que els polítics no fan la seva feina de mediadors.
    La crisi multidimensional és financera, econòmica, política, energètica i alimentària. L’overshoot de població ho fa més difícil (o impossible) de resoldre.

  • Carquinyol

    02/11/2011 8:53

    Tant debò aprenguessin… però veient que encara hi ha polítics dels voltants que aposten per la totxana com a sortida de la crisi, què vols que et digui…