Final de cicle farmacológic?

pills_containers.jpg Tot i que no és l’únic motiu, els avenços en la medicina i la disponibilitat de nous medicaments ha contribuït molt a millorar la qualitat i la durada de la nostra vida. Ara n’abusem fins a nivells ridículs i per cada cosa sembla ens hem de prendre una pastilleta, però ningú pot discutir que el descobriment dels antibiòtics, de les vacunes, dels analgèsics o dels antiinflamatoris, per no parlar dels tractaments contra el càncer, han fet que visquem molt millor que fa un parell de generacions.

Semblaria que cada vegada tenim més medicaments i que cada vegada són més cars. Però tot plegat no és exactament així. Si ens hi fixem una mica ens adonem que el gran moment en que van aparèixer molts medicaments va ser la segona meitat del segle passat. La veritat és que actualment el ritme d’aparició de nous fàrmacs és molt limitat. Al mercat van sortint nous productes, però sovint són versions modificades dels que ja teníem. I el ritme cada vegada és més lent.

Una explicació d’aquest alentiment és el fet que cada vegada surt més car posar un nou fàrmac al mercat. L’any 1950 desenvolupar i treure un nou fàrmac costava al voltant de 50 milions de dòlars mentre que actualment en calen uns 800 milions. Aquestes quantitats són molt discutits i tenen un ampli marge de variació, però del que no hi ha dubte és que el preu de desenvolupar un medicament s’ha multiplicat en unes poques dècades.

Els motius són diversos, però un de molt important és que els requeriments que es demanen han augmentat molt per tal d’assegurar que el medicament sigui efectiu i segur. En aquest sentit, la catàstrofe de la talidomida va marcar un abans i un després. Això sembla raonable i ningú discutirà que poques coses han de ser més segures que les medicines, però potser hi ha una mica de trampa en tot plegat.

Com que el tema de la seguretat és indiscutible, mica a mica es van posar el llistó de requeriments exigits a un nivell altíssim. Els estudis amb animals havien de ser extensius, els assajos clínics calia fer-los amb un nombre molt gran de pacients, la toxicitat s’havia d’avaluar de totes les maneres imaginables i més. Tot en nom de la seguretat. Un motiu que ningú amb dos dits de seny discutiria.

Però l’efecte col·lateral va ser que només unes poques empreses molt grans podien afrontar aquesta despesa descomunal. Per tant, el mercat dels fàrmacs es reparteix entre unes poques multinacionals que només se la juguen en medicaments que els han de donar moltíssims beneficis. I es que medicaments que no es venguin molt, simplement no surten a compte. Per això tenim coses com la Viagra i similars o medicaments per malalties cròniques que te’ls has de prendre cada dia durant molts i molts anys. En canvi, no hi ha nous antibiòtics que només et prendries durant tres dies o fàrmacs per malalties poc freqüents. Econòmicament no compensa. Per això podem veure que cada vegada són més cars i cada vegada n’apareixen menys de nous.

Podem acusar a la indústria farmacèutica de tots els mals, però en realitat només fa el que totes les indústries: treballar per aconseguir un producte i guanyar-hi diners. Una cosa a la que hi tenen tot el dret. També hi ha moltes coses molt discutibles, com campanyes per promoure l’ús de medicament que en realitat no calen. Però això també ho fan totes les empreses.

Ara encara no és massa greu. Però arribarà un moment en que ens faran falta nous antibiòtics o nous tractaments per moltes malalties. I de fet, ja fan falta molts medicaments per malalties del tercer món que ningú pot pagar. Aviat caldrà imaginar noves maners de desenvolupar medicaments. Els sistemes que servien fa mig segle estan quedant obsolets. Però qui ho farà això?

Tot plegat és un bon exemple dels problemes que porta deixar-ho tot exclusivament en mans dels mercats.

3 comentaris

  • OCA

    18/11/2011 11:34

    Hi ha coses que no es poden deixar només a les mans del lliure mercat, un lliure mercat que ja veiem com va. En tot cas mentre tinguem dirigents polítics que creguin que el capitalisme per dur, com l’actual, és el qui ens ha de continuar guiant, doncs passarà que lo que no sigui rendible a curt termini no es farà: Medi Ambient, Canvi Climàtic, Antibiòtics, Diners, Energies Renovables, Sanitat, Educació….
    Carquinyol, de roigs en som uns quants. Però de fet ja ho diu la cançó: “…Condemnat per ser: Rojo Separatista…”

  • Roger Verdaguer

    18/11/2011 11:21

    Ahir jo mateix feia un comentari que demanava més control sobre les molècules químiques de nova creació i les seves repercussions sobre la salut. Per una banda em reafirmo. El problema que genera abocar més esforç en el control és un inconvenient només dins un sistema econòmic que té una lògica força salvatge en el sentit que està basat en la selecció natural. Em semblaria més raonable un canvi de sistema que no pas afeblir els controls perquè més empreses accedissin a produir més aplicacions útils.

  • Carquinyol

    18/11/2011 10:12

    Desenvolupar només aquelles coses que són rendibles des del punt econòmic no és, ni de lluny, una bona idea. Com espècie ens hauríem d’adonar i destinar els recursos en les coses realment útils.

    Però a mi no em fotis massa cas que són un proletari roig amb alèrgia als capitalistes.