Arxiu del divendres, 2/12/2011

Hipermemòria. Un regal enverinat.

divendres, 2/12/2011

brain.jpg La memòria és una cosa ben curiosa però que de vegades sembla tenir vida pròpia. No tenim massa poder de decisió per triar allò que recordem i allò que oblidem. Podem estudiar alguna cosa fins memoritzar-la, però pel que fa a la vida quotidiana, és el cervell que tria com vol el que cal recordar i el que és millor oblidar.

A principis dels 80 vaig estar d’excursió uns dies per la vall de Boí. Un vespre vam sopar al refugi de l’Estany Llong i vàrem coincidir uns quants grups d’excursionistes. Com acostumava a passar, vam acabar la vetllada cantant. D’aquell vespre en concret recordo perfectament una noia asseguda a la cantonada del refugi, cabells llargs i negres, tocava la guitarra i cantava amb una veu preciosa. La taula era de fusta de pi relativament nova (per ser un refugi pirinenc). Quedaven uns quants gots per sobre i al voltant érem un grup força nombrós. La llum del capvespre entrava per la finestra i il·luminava els que seien al costat de la noia. Recordo perfectament la calor que feia allà dins, l’olor del sopar que acabàvem d’endrapar, les cançons dels Esquirols que vam cantar, el mal de peus de resultes de l’excursió del dia…

És un record quasi fotogràfic (encara que és possible que m’estigui enganyant perquè la memòria fa males passades) però l’interessant és que no recordo res més. No se quin cim havíem pujat aquell dia ni cap on anàvem al dia següent. Ni tan sòls estic segur de amb qui feia l’excursió. Tots aquells records s’han esvaït, però per algun motiu, el meu cervell  va triar guardar la imatge d’aquella noia amb qui, en realitat, només vaig coincidir aquell vespre.

Però hi ha qui no té aquestes restriccions. Hi ha una síndrome anomenada hipermnesia en la que les persones recorden quasi tot el que els va passar qualsevol dia de la seva vida. És molt poc freqüent, però ja hi ha un cert nombre de cassos de persones amb memòria fotogràfica aparentment indeleble. Si algú us pregunta que fèieu el 8 de setembre de 2003, la majoria respondrem “ni idea”. Era setembre, de manera que ja havien acabat les vacances i podem fer algunes suposicions però poc més. En canvi, aquestes persones poden dir-te  tot el que van fer. Alló que van esmorzar, quines notícies hi havia als diaris i quin temps feia. Amb qui es van creuar pel carrer i si a la feina hi havia bon ambient o no.

Els estudis d’imatge suggereixen algunes alteracions en diferents zones del cervell d’aquestes persones. Però la veritat és que encara no tenim gaire clar que passa exactament. No és estrany si tenim en conte que tampoc sabem tant sobre com funciona la memòria normal.

Hi ha qui pensa que això és una sort, però en realitat, estem segurs de voler recordar-ho tot? L’emprenyada de fa set anys amb els veïns? L’olor de la diarrea que vam patir en menjar aquell marisc dubtós fa dues dècades? El dolor de quan ens vam enganxar el dit a la porta d’un autobús? La depressió de quan ens va deixar la novia?

Hi ha moltes coses que resulta genial oblidar.

A més algun cas de memòria extraordinària va acabar malament. En la hipermnèsia recordes les coses que t’han passat, però no pots entrenar la memòria per recitar llargues llistes de nombres o el text que vas llegir lletra per lletra. Però s’han donat casos de persones amb una patologia similar que si que podien recordar-ho tot. Podien recitar paraula per paraula un discurs escoltat vint anys enrere. Podien refer llistes de nombres aleatoris que havien llegit feia molt temps. I al final, tots les records es barrejaven. El que havia passat feia una dècada i el que havia passat el dia abans tenien similar importància dins el cervell i diuen que el cas més famós, un pacient anomenat Solomon Shereshevski, al final dels seus dies el que demanava als metges era que podia fer per oblidar.

Realment, la capacitat d’oblidar és un gran tresor.