Hipermemòria. Un regal enverinat.

brain.jpg La memòria és una cosa ben curiosa però que de vegades sembla tenir vida pròpia. No tenim massa poder de decisió per triar allò que recordem i allò que oblidem. Podem estudiar alguna cosa fins memoritzar-la, però pel que fa a la vida quotidiana, és el cervell que tria com vol el que cal recordar i el que és millor oblidar.

A principis dels 80 vaig estar d’excursió uns dies per la vall de Boí. Un vespre vam sopar al refugi de l’Estany Llong i vàrem coincidir uns quants grups d’excursionistes. Com acostumava a passar, vam acabar la vetllada cantant. D’aquell vespre en concret recordo perfectament una noia asseguda a la cantonada del refugi, cabells llargs i negres, tocava la guitarra i cantava amb una veu preciosa. La taula era de fusta de pi relativament nova (per ser un refugi pirinenc). Quedaven uns quants gots per sobre i al voltant érem un grup força nombrós. La llum del capvespre entrava per la finestra i il·luminava els que seien al costat de la noia. Recordo perfectament la calor que feia allà dins, l’olor del sopar que acabàvem d’endrapar, les cançons dels Esquirols que vam cantar, el mal de peus de resultes de l’excursió del dia…

És un record quasi fotogràfic (encara que és possible que m’estigui enganyant perquè la memòria fa males passades) però l’interessant és que no recordo res més. No se quin cim havíem pujat aquell dia ni cap on anàvem al dia següent. Ni tan sòls estic segur de amb qui feia l’excursió. Tots aquells records s’han esvaït, però per algun motiu, el meu cervell  va triar guardar la imatge d’aquella noia amb qui, en realitat, només vaig coincidir aquell vespre.

Però hi ha qui no té aquestes restriccions. Hi ha una síndrome anomenada hipermnesia en la que les persones recorden quasi tot el que els va passar qualsevol dia de la seva vida. És molt poc freqüent, però ja hi ha un cert nombre de cassos de persones amb memòria fotogràfica aparentment indeleble. Si algú us pregunta que fèieu el 8 de setembre de 2003, la majoria respondrem “ni idea”. Era setembre, de manera que ja havien acabat les vacances i podem fer algunes suposicions però poc més. En canvi, aquestes persones poden dir-te  tot el que van fer. Alló que van esmorzar, quines notícies hi havia als diaris i quin temps feia. Amb qui es van creuar pel carrer i si a la feina hi havia bon ambient o no.

Els estudis d’imatge suggereixen algunes alteracions en diferents zones del cervell d’aquestes persones. Però la veritat és que encara no tenim gaire clar que passa exactament. No és estrany si tenim en conte que tampoc sabem tant sobre com funciona la memòria normal.

Hi ha qui pensa que això és una sort, però en realitat, estem segurs de voler recordar-ho tot? L’emprenyada de fa set anys amb els veïns? L’olor de la diarrea que vam patir en menjar aquell marisc dubtós fa dues dècades? El dolor de quan ens vam enganxar el dit a la porta d’un autobús? La depressió de quan ens va deixar la novia?

Hi ha moltes coses que resulta genial oblidar.

A més algun cas de memòria extraordinària va acabar malament. En la hipermnèsia recordes les coses que t’han passat, però no pots entrenar la memòria per recitar llargues llistes de nombres o el text que vas llegir lletra per lletra. Però s’han donat casos de persones amb una patologia similar que si que podien recordar-ho tot. Podien recitar paraula per paraula un discurs escoltat vint anys enrere. Podien refer llistes de nombres aleatoris que havien llegit feia molt temps. I al final, tots les records es barrejaven. El que havia passat feia una dècada i el que havia passat el dia abans tenien similar importància dins el cervell i diuen que el cas més famós, un pacient anomenat Solomon Shereshevski, al final dels seus dies el que demanava als metges era que podia fer per oblidar.

Realment, la capacitat d’oblidar és un gran tresor.

11 comentaris

  • Dr_Xause

    10/12/2011 20:45

    XeXu, al capítol de House, al final no es tractava d’aquesta “malaltia” sinó d’un transtorn obsessiu-compulsiu.

  • Joan

    08/12/2011 23:09

    Fan una sèrie ara a la CBS americana protagonitzada per una dóna policia que pateix d’hiperamnèsia com tu expliques. He llegit amb gran interès l’article original que ofereixes (molt ben fet). La primera idea que tenia és que la malalta era uba autista savant, però els tests presentats ho exclueixen. Jo he après dues coses: 1) que la memòria està lligada sovint a certes emocions importants i 2) que a famosa escena literària de l’home o criminal que no pot oblidar una cosa del seu passat que el tortura, és realista, posat que la malalta descriu com li fa patir ser incapaç de desconnectar una memòria. Gràcies per la contribució.

  • JOAQUIM

    06/12/2011 15:08

    El que tinc molt clar és que els polítics no tenen hipermnesia, o en tot cas la dissimulen molt bé.

  • Santi cosmos

    05/12/2011 17:22

    Ja m’agradaria poder recordar tot el què llegeixo, la part negativa però, es recordar alguns records desagradables, però sens dubte preferiria recordar-ho tot a recordar el 40% del que llegeixo. La part negativa si es donés el cas la suprimiria amb teràpia! ;) Només veig que avantatges!!

  • Anna

    02/12/2011 16:18

    A mi m’has fet pensar en Memento, on passa tot el contrari, clar. Ni una cosa ni l’altra son bones, tot i que jo moltes vegades desitjaria tenir més bona memòria! Per què és tan selectiva?

  • Panerot

    02/12/2011 13:40

    Ara el rellegia després d’anys, aquest conte. Una de les frases finals és genial:

    “Pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer. En el abarrotado mundo de Funes no había sino detalles, casi inmediatos.”

    Sembla com si Borges hagués intuït molt dels conceptes de la neurociència moderna.

  • Panerot

    02/12/2011 13:36

    Molt bo el post. Suposo que ja el deus conéixer, però per si un cas no és així, et recomano llegir aquest conte de Borges: http://www.literatura.us/borges/funes.html

  • Roger Verdaguer

    02/12/2011 11:34

    Reivindico l’equilibri, des de la meva memòria més que defectuosa! Hahaha, i també hi ha el tema de la deformació que pateix la memòria amb el temps!, és a dir, el fet d’alterar un record, més o menys gradualment fins a tenir una versió diferent que una altra persona que també havia viscut el moment. Això també és força dramàtic.

  • XeXu

    02/12/2011 10:04

    Mira, justament un cas així el vaig veure en un capítol de House no fa massa! D’acooooord, no és una font molt fiable, però serveix per entendre la problemàtica. La pobra dona era una rancuniosa, i t’adones de que amb tothom, qui més qui menys, tenim coses a retreure’ns. La capacitat de passar-les per alt, d’oblidar-les o aparcar-les en indrets foscos de la memòria (perquè suposo que hi segueixen sent), ens ajuda a ser més feliços. I encara ens queixem de ser desmemoriats! Al final resultarà que això d’oblidar, malgrat la gran capacitat cerebral que tenim, és un tret seleccionat evolutivament com a positiu. Què interessant aquest tema.

  • Clidice

    02/12/2011 9:59

    Després del teu apunt em fa molt feliç la meva mala memòria :)

  • Carquinyol

    02/12/2011 9:29

    Aquest mecanisme s’hauria de poder activar i desactivar a voluntat, i fer-ho obligatori en determinades circumstàncies com quan hi ha una campanya electoral. Tindríem les rises garantides.

    PS: mira quin record vas triar, i semblava tan modoset… ;)