Arxiu del dilluns, 12/12/2011

La cursa mundial de cèl·lules

dilluns, 12/12/2011

cursacells.jpg Un clàssic a les competicions esportives des de sempre són les curses. Una de les primeres competicions que fan els nens és a veure qui corre més. Després aquest principi s’ha aplicat als cavalls, vehicles de motor, trineus, animals domèstics i tota mena d’aparells i situacions. Hi ha curses de cargols, de rais, de cambrers, de nuvis portant la noia en braços o de noies espectaculars amb talons alts.

Però aquest desembre s’ha fet una cursa que fins ara no s’havia intentat mai. I no ho han fet en broma (no gaire) sinó que ha estat un campionat mundial que va tenir lloc simultàniament a diferents ciutats. No es van assolir velocitats exagerades sinó més aviat modestes. No és estrany si tenim en compte que la pista feia menys de mig mil·límetre de llarg. Però ja n’hi havia prou pels competidors a la primera cursa mundial de cèl·lules.

Que les cèl·lules es mouen és ben sabut, però encara no s’havia pogut comparar velocitats i establir classificacions. I això és el que van organitzar aprofitant el congrés de la Societat Americana de Biologia Cel·lular. Les normes de participació no eren complicades.

Per començar podien participar-hi laboratoris d’arreu del món. Però cada laboratori podia presentar un únic tipus de cèl·lules. Podien ser normals, canceroses o fins i tot manipulades genèticament. La cursa tindria lloc en sis laboratoris situats a París, Londres, Heildelberg, Boston, San Francisco i Singapur. Si volies participar-hi, havies d’enviar les teves cèl·lules congelades a un d’aquets laboratoris. Allà prepararien les cèl·lules en medi de cultiu i les dipositarien a l’extrem de la pista de carreres.

Aquí cal tenir presents un parell de detalls de la fisiologia cel·lular. Hi ha cèl·lules que van adherides a les superfícies i altres que creixen flotant en el medi. La cursa només era per les que s’adhereixen a la fibronectina, una proteïna a la que habitualment les cèl·lules tenen tendència a enganxar-se. La pista de carreres era una placa on havien unes quantes línies fetes amb fibronectina i que als costats tenien un material al que les cèl·lules no s’adhereixen. De manera que si la cèl·lula es movia havia de fer-ho seguint la línia. La distància oficial que havien de recórrer era de una dècima de mil·límetre.

Una vegada situades a l’extrem, es deixaven durant 24 hores i sota un microscopi que anava fent fotografies cada deu minuts. Després es posaven totes les imatges com si fossin una pel·lícula i es podia veure les cèl·lules en moviment, mesurar la velocitat a la que es desplaçaven i comparar les unes amb les altres.

les vencedores de la cursa van ser unes cèl·lules mare de moll de l’os que es van moure a 5,2 micres (mil·lèsimes de mil·límetre) per minut. El segon lloc va ser per unes cèl·lules epitelials de càncer de mama. No és una sorpresa que les més ràpides siguin cèl·lules mare o cèl·lules tumorals ja que unes de les coses que fan amb més eficiència (per sort o per desgràcia segons el cas) és sortir del lloc on s’estan i anar a colonitzar altres indrets del cos.

Aquesta ha estat una primera “Olimpíada cel·lular” Suposo que en futurs anys n’hi haurà més que ens permetran comparar velocitats i maneres de desplaçament cel·lular. A més, sospito que els organitzadors seran uns bons candidats als premis IgNobel.

Aquí teniu unes imatges de les guanyadores en acció. A part de veure com es mouen, fa gràcia una que a la meitat li dona per dividir-se i cada una de les cèl·lules resultants de la mitosi surt disparada en direccions oposades.