Ulls fets de pedra, o de closca.

Acanthopleura_granulata.jpg Quan parlem d’ulls pensem en estructures transparents, delicades, etèries, que permetin el pas de la llum amb la major eficàcia possible. Una filigrana de l’evolució que a molts els fa dubtar de com pot sorgir una cosa tant perfecte, un mecanisme tan elaborat sense un dissenyador excepcional. Per descomptat, només pots pensar en dissenyadors si coneixes molt poc com són els ulls que hi ha a la natura. Sempre parlem dels ulls dels mamífers o dels, encara millors, ulls del cefalòpodes, però d’ulls n’hi ha de molts tipus, i n’hi ha uns que resulten particularment instructius sobre com funciona la evolució. Són minerals i estan fets a partir de la closca de l’animal.

L’animal en qüestió és un poliplacòfor (un quiton), concretament Acanthopleura granulata que potser no es cap bellesa de la natura però que, com quasi tots, tenen la seva gràcia quan els coneixes millor (i de fet n’hi ha de ben bonics). Per les nostres costes n’hi ha alguna espècie que viuen adherits a les roques mirant de passar el més desapercebuts possible. Es diuen poliplacòfors perquè la closca la tenen dividida en vuit segments separats. Quan estan tranquils els tenen més o menys oberts i quan s’ensumen el perill tanquen la closca i queden aïllats de l’exterior.

De fet, són uns animalons més aviat primitius, no tenen un cap clarament diferenciat i tampoc no disposen d’ulls tal com els imaginem. Però el que si tenen són grapats de petits ulls escampats per tot el cos. Aquests “ulls” detecten la llum, però no estava clar si li permetien veure formes o si només distingien entre llum i foscor. Per un animal que està quiet adherit a una roca, percebre que sobtadament s’enfosqueix l’ambient que el rodeja pot indicar que alguna bestia grossa, i presumiblement perillosa, s’apropa, de manera que ja és una gran avantatge respecte dels que no hi veuen res de res.

Doncs fa poc van fer uns experiments en els que apropaven als quitons una placa grisa de color difuminat, però que reduïa la llum en una quantitat determinada, o bé els apropaven un disc negre que en global també enfosquia l’ambient en la mateixa proporció que la placa grisa. I el que van veure és que si el que s’apropava era el disc, el quiton tancava les plaques, és a dir, detectava alguna cosa que l’espantava. En canvi la baixada de la llum causada per la placa gris no induïa cap resposta.

Això indica que aquests animalons si que detecten les formes. No amb gran precisió, i per descomptat res comparable a com ho veiem nosaltres, però ja fan més que només distingir llum i foscor. L’interessant també és que això ho fan no amb un parell d’ulls grans sinó amb aquests petits “ulls” escampats per tot el cos. I s’ha vist que aquests ulls estan fets amb minerals, concretament amb aragonita, que és el mateix carbonat de calci amb el que fan la closca.

Si l’aragonita es genera formant cristalls ben estructurats i prou prims és transparent. Pel que sembla, aquests animals fan servir cristalls d’aragonita més o menys ordenats per fer la closca, dura i opaca, i els mateixos, ben fets i molt primets, per fer les lents dels seus “ulls”.

I una filigrana final perquè ningú pensi que aquests ulls són un nyap. Nosaltres podem veure correctament a l’aire, però no podem enfocar quan mirem dins l’aigua. Els nostres ulls estan dissenyats per la refracció que experimenta la llum en passar de l’aire al cristal·lí, però no de l’aigua al cristal·lí. Els peixos tenen el problema invers. Hi veuen bé a l’aigua però no fora. Els quitons en canvi, hi veuen igual de bé a l’aigua i a fora ja que l’aragonita desvia la llum en dos angles. Aprofitant-ne un o altre poden fer servir els seus ulls sense problemes per tot arreu. Una solució molt útil per un animal que viu a la zona intermareals i que de vegades està dins l’aigua i de vegades fora.

De manera que aprofitant el que tenia disponible, en aquest cas trossets de closca, l’evolució els ha permès fabricar-se uns ullets molt arregladets.

1 comentari

  • Carquinyol

    15/12/2011 9:01

    M’ha cridat l’atenció el nom del mineral: ‘aragonita’, he mirat la Wikipedia i el seu nom té com origen una confusió del seu descubridor. Quines coses !

    Bé… confeso també que m’ha passat pel CAP que era un mineral verd lluminós que vulnerable a Supermaño !