ARA Ciència

La memòria és una cosa ben curiosa però que de vegades sembla tenir vida pròpia. No tenim massa poder de decisió per triar allò que recordem i allò que oblidem. Podem estudiar alguna cosa fins memoritzar-la, però pel que fa a la vida quotidiana, és el cervell que tria com vol el que cal recordar i el que és millor oblidar.

A principis dels 80 vaig estar d’excursió uns dies per la vall de Boí. Un vespre vam sopar al refugi de l’Estany Llong i vàrem coincidir uns quants grups d’excursionistes. Com acostumava a passar, vam acabar la vetllada cantant. D’aquell vespre en concret recordo perfectament una noia asseguda a la cantonada del refugi, cabells llargs i negres, tocava la guitarra i cantava amb una veu preciosa. La taula era de fusta de pi relativament nova (per ser un refugi pirinenc). Quedaven uns quants gots per sobre i al voltant érem un grup força nombrós. La llum del capvespre entrava per la finestra i il·luminava els que seien al costat de la noia. Recordo perfectament la calor que feia allà dins, l’olor del sopar que acabàvem d’endrapar, les cançons dels Esquirols que vam cantar, el mal de peus de resultes de l’excursió del dia…

És un record quasi fotogràfic (encara que és possible que m’estigui enganyant perquè la memòria fa males passades) però l’interessant és que no recordo res més. No se quin cim havíem pujat aquell dia ni cap on anàvem al dia següent. Ni tan sòls estic segur de amb qui feia l’excursió. Tots aquells records s’han esvaït, però per algun motiu, el meu cervell  va triar guardar la imatge d’aquella noia amb qui, en realitat, només vaig coincidir aquell vespre.

Però hi ha qui no té aquestes restriccions. Hi ha una síndrome anomenada hipermnesia en la que les persones recorden quasi tot el que els va passar qualsevol dia de la seva vida. És molt poc freqüent, però ja hi ha un cert nombre de cassos de persones amb memòria fotogràfica aparentment indeleble. Si algú us pregunta que fèieu el 8 de setembre de 2003, la majoria respondrem “ni idea”. Era setembre, de manera que ja havien acabat les vacances i podem fer algunes suposicions però poc més. En canvi, aquestes persones poden dir-te  tot el que van fer. Alló que van esmorzar, quines notícies hi havia als diaris i quin temps feia. Amb qui es van creuar pel carrer i si a la feina hi havia bon ambient o no.

Els estudis d’imatge suggereixen algunes alteracions en diferents zones del cervell d’aquestes persones. Però la veritat és que encara no tenim gaire clar que passa exactament. No és estrany si tenim en conte que tampoc sabem tant sobre com funciona la memòria normal.

Hi ha qui pensa que això és una sort, però en realitat, estem segurs de voler recordar-ho tot? L’emprenyada de fa set anys amb els veïns? L’olor de la diarrea que vam patir en menjar aquell marisc dubtós fa dues dècades? El dolor de quan ens vam enganxar el dit a la porta d’un autobús? La depressió de quan ens va deixar la novia?

Hi ha moltes coses que resulta genial oblidar.

A més algun cas de memòria extraordinària va acabar malament. En la hipermnèsia recordes les coses que t’han passat, però no pots entrenar la memòria per recitar llargues llistes de nombres o el text que vas llegir lletra per lletra. Però s’han donat casos de persones amb una patologia similar que si que podien recordar-ho tot. Podien recitar paraula per paraula un discurs escoltat vint anys enrere. Podien refer llistes de nombres aleatoris que havien llegit feia molt temps. I al final, tots les records es barrejaven. El que havia passat feia una dècada i el que havia passat el dia abans tenien similar importància dins el cervell i diuen que el cas més famós, un pacient anomenat Solomon Shereshevski, al final dels seus dies el que demanava als metges era que podia fer per oblidar.

Realment, la capacitat d’oblidar és un gran tresor.

Un dels primers problemes que van haver de resoldre les cèl·lules era trobar la manera de comunicar-se entre elles. No tenen ulls ni orelles, ni boca per parlar, de manera que només poden fer-ho tocant-se físicament, o bé enviant-se senyals químiques entre elles. Actualment coneixem milers de missatgers químics que fan que les cèl·lules d’un determinat ambient actuïn coordinadament. Les neurones s’envien senyals químics per transmetre els impulsos nerviosos, les cèl·lules del sistema immunitari s’avisen amb uns missatgers anomenats citoquines, les hormones transporten informació d’una banda a l’altre del cos…

Semblava que ja teníem clar com funcionava tot això de la comunicació entre cèl·lules, quan fa uns anys, un investigador va tenyir unes cèl·lules amb uns anticossos fluorescents i va observar uns filaments empipadors enmig de les fotos. Habitualment les imatges que s’obtenen al microscopi no són perfectes. Al medi de cultiu queden restes de cèl·lules que s’han mort, precipitats de proteïnes dels productes que hi has posat, grumolls d’origen desconegut que només es veuen al microscopi i moltes altres coses que normalment no en fas cas.

Però aquells filaments semblaven sortir d’una cèl·lula i anaven a petar a una altra. I l’interessant és que s’havien tenyit igual que la membrana cel·lular. Potser eren un artefacte, però podrien ser una unió real entre les cèl·lules.

Allò va ser l’inici del descobriment dels nanotubs cel·lulars. Unes estructures en forma de tub que uneixen diferents cèl·lules i que els permeten comunicar-se a una certa distància. Un mecanisme semblant es coneixia en bacteris, però en cèl·lules eucariotes va ser una novetat.

Ara ja sabem que per aquests tubs, les cèl·lules es poden intercanviar senyals químics amb molta eficiència ja que no envies proteïnes al medi esperant que alguna arribi per casualitat a les altres cèl·lules sinó que se la fiques directament a l’interior del citoplasma. Però s’ha vist que també es poden enviar senyals elèctrics al llarg del nanotub.

I finalment, pels nanotubs també hi poden viatjar els problemes. Un dels misteris inicials amb la SIDA era com podia infectar amb tanta eficàcia els limfòcits T. Sobretot perquè en ocasions tampoc es veien tants virus al medi de cultiu. La resposta ha resultat ser que els virus passen de cèl·lula a cèl·lula aprofitant els nanotubs. Una llauna, perquè això els ofereix un camí inaccessible per molts medicaments. Però també una oportunitat si dissenyem estratègies per bloquejar el pas per aquestes dreceres.

Però més enllà de les utilitats dels nanotubs per entendre malalties i sistemes de comunicació cel·lular, han servit per recordar-nos que mai podem pensar que ja ho sabem tot i que no queden sorpreses per descobrir en un camp. Semblava que l’estructura de les cèl·lules ja era ben coneguda, que coneixíem tots els orgànuls que la composen i que ara les sorpreses vindrien en el camp de les molècules, però no de les estructures.

Els nanotubs van ser com un senyal lluminós en la foscor que ens assenyalava com d’equivocats estàvem i quantes coses ens queden per descobrir encara.