Arxiu del mes: gener 2012

Una planta menja-cucs

dimarts , 31/01/2012

philcoxia.jpg Les plantes poden ser boniques, però de seguida es fan avorrides. Malgrat que llueixin flors de colors i de vegades tinguin dimensions colossals, no acostumen a fer res més que estar quietes, prenent el sol i fent fotosíntesi. Per això, quan topes amb una planta que es mou fa molta més gracia. I si el moviment serveix per capturar animals ja ens trenca tots els esquemes i guanya en interès.

Però de plantes carnívores no n’hi ha gaires. Menys del 0.2 % del total de plantes. A més, acostumen a ser més aviat petites i poc llampants. La clàssica és la venus atrapamosques, que quan un insecte passa per l’interior, es tanca sobtadament deixant la seva víctima atrapada dins. Altres tenen zones relliscoses que fan caure els insectes en una mena de bany que les digereix. També n’hi ha moltes que tenen zones enganxoses on les víctimes queden presoneres (com la Pingüícola, que amb aquest nom sempre m’ha fet molta gràcia).

En realitat aquestes plantes no s’alimenten exclusivament d’animals. Elles fan fotosíntesi com totes, però els animals els ofereixen un suplement de minerals i nutrients escassos que els permeten créixer millor. Sobretot són una font de nitrogen. Un component essencial dels compostos biològics que no poden incorporar amb la fotosíntesi. Altres plantes s’aprofiten de bacteris, però les carnívores el treuen de les preses.

Doncs aquest any han descobert que hi ha una nova planta carnívora que mostra una estratègia desconeguda fins ara per capturar les seves preses. En realitat fins ara ningú s’havia adonat que era carnívora, tot i que alguns ho sospitaven perquè tenia algunes característiques típiques d’aquesta mena de vegetals. En particular unes glàndules que secretaven un líquid enganxós.

El problema era que aquests glàndules estaven a les fulles d’arran de terra. De fet, fins i tot sovint estaven enterrades sota terra. I es fa difícil pensar en una cacera subterrània. Però això és exactament el que fa la Philcoxia minensis, una planta originària del Brasil i, francament poc llampant a primer cop d’ull. El que passa és que les seves preses no són mosques sinó cucs. Concretament nematodes, uns petits cucs que hi ha per terra i que si passen per sobre la fulla s’hi queden enganxats.

Aleshores la mateixa fulla secreta substàncies que poden digerir els cucs amb una certa rapidesa. Això hi ha pogut demostra en un experiment en que van alimentar els cucs amb una dieta rica en nitrogen 15, un isòtop poc freqüent del nitrogen. Després van deixar els cucs amb la planta i 48 hores després el nitrogen 15 ja estava incorporat a la planta (i el pobre cuc ja només era un record).

Això ens recorda que fins i tot la planta aparentment menys interessant pot amagar algun secret fantàstic. Alguna estratègia nova per sobreviure. I també ens fa pensar en com de trist ha de ser el final d’aquests cucs que queden enganxats i digerits sense més a la superfície per on passaven. La lluita per la vida és implacable fins i tot sota terra i a escala quasi microscòpica.

La marxa enrera de la gelera

dilluns, 30/01/2012

Glacier_Mass_Balance_Map.jpg Que estem assistint a un fenomen d’escalfament global del planeta, ja no ho dubta ningú. Hi ha qui encara ho nega, però més per interessos que per altra cosa. En canvi, és més complicat ser-ne conscient de les dimensions del procés. Una magnitud que se’ns escapa ja que el ritme de canvi al planeta és molt diferent del ritme vital dels humans. Però la tècnica ens pot ajudar a suplir aquests divergències.

Un dels aspectes més frapants del canvi climàtic és la desaparició de les geleres. Si es miren els mapes on es mostra el canvi que experimenten, veiem que la immensa majoria de geleres d’arreu del planeta estan retrocedint. Certament n’hi ha alguna que es fa més gran, sobretot per la zona d’Escandinàvia. Però són l’excepció, per molt que els negacionistes les facin servir com exemple de que no n’hi ha per tant.

De totes maneres, el millor és veure realment el que li passa a una gelera. Aparentment les geleres són masses de gel immòbils, però sabem que es van movent lentament. El cas es que a Xile han fet servir la tècnica d’anar obtenint imatges espaiades en el temps per aconseguir fer una pel•lícula accelerada en el temps. Han fotografiat durant un any la gelera Jorge Montt, una de les geleres que retrocedeix més de pressa. El ritme era d’unes quatre imatges per dia, i el resultat final és espectacular.

 

El primer que destaca és el fet de poder veure com flueix la gelera. Sembla talment un riu de gel caient per la muntanya. Una dada que ja sabíem però que impressiona molt més si realment el pots veure.

L’altre dada important és, òbviament, com la línia davantera de la gelera va retrocedint. Fins i tot durant els mesos d’hivern, que en ser a l’hemisferi sud corresponen a Juliol i Agost, el retrocés és imparable. Durant l’any de filmació (el 2010) el retrocés ha estat d’uns 800 metres. Una dada que no resulta sorprenent si tenim en compte que en els darrers 25 anys la gelera ha perdut més de vuit quilòmetres.

La gelera aquesta ja anava retrocedint des de feia un segle. La diferència és a quin ritme ho feia. L’acceleració que ha experimentat des dels anys 90 és molt superior a cap descrita durant el segle XX. En un segle ha perdut uns 19 quilòmetres, però set d’aquests van ser només durant els anys 90. Realment els que encara neguen que això de l’esclafament sigui un problema acostumen a ser els  que es passen la vida dient que “no cal fer res” per saltar de cop al “ja es massa tard per fer res”.

La tènue claror que ens envolta

divendres, 27/01/2012

blue marbre 2012.jpg L’any 1972, cinc hores i sis minuts després del llançament, els astronautes de la missió Apol•lo 17 van tenir una visió privilegiada de la Terra plenament il•luminada pel Sol. Van aprofitar l’avinentesa i li van fer una fotografia que va esdevenir una de les més famoses i reproduïdes de la història. S’hi podia veure Àfrica, la península aràbiga, l’Oceà Índic, l’Atlàntic i una mica de la mediterrània. La fotografia es va batejar amb el nom de “Blue marble” o la “Bala blava” ja que als astronautes els va recordar una bala (de les de jugar a bales; una “canica”) .

La NASA va fer, posteriorment altres versions de la Blue marble, obtenint fotografies del planeta amb més o menys processat d’imatge i, és clar, intentant que hi sortís Amèrica. I tot just aquest mes han presentat en societat una de les imatges més espectaculars del nostre planeta. La “Blue marble 2012”. Aquesta que teniu aquí al principi. Si la cliqueu us enllaçarà a la pàgina de la NASA on es veu i es pot baixar a molt alta resolució (8000 x 8000 píxels!). Val molt la pena.

Però el que trobo més extraordinari no és la imatge global del planeta. No. El millor només s’aprecia mirant la imatge d’alta resolució i és el que he retallat i posat aquí sota. La delicada brillantor blava que envolta el planeta. L’atmosfera; aquesta tènue capa d’aire que permet la vida i que ens protegeix de la ferotge hostilitat de l’espai exterior.

atmosfera.jpg

Quan parlem de l’atmosfera no acostumem a tenir en compte com de prima i fràgil pot arribar a ser. Com d’estreta és la diferència entre un planeta viu o un erm inhòspit girant al voltant del Sol. Aquesta lleu resplendor no tan sols ens permet respirar. També filtra les radiacions exteriors, ens fa de capa aïllant per mantenir la temperatura en uns marges habitables, distribueix els gradients tèrmics entre les diferents zones del planeta.

Allà hi té lloc la recirculació de l’aigua, la formació de la neu i la generació dels llamps. A través de seu viatgen milers de formes de vida diferents. Unes volant esforçadament gràcies al seu metabolisme, altres de microscòpiques deixant-se portar pels corrents d’aire.

Cal mirar de molt a prop per veure-la. Però aquest feble brillantor blava que ens envolta és el que fa que la Terra sigui el planeta habitable que coneixem. Avui en dia els humans ja disposem de la capacitat d’alterar-la, de malmetre-la o de preservar-la. Un gran poder i una extraordinària responsabilitat cap a nosaltres mateixos, cap els nostres fills i les futures generacions i també envers tots els éssers vius que habiten el planeta. Val la pena mirar-la per recordar que el més intel·ligent que podem fer és esforçar-nos a cuidar-la.

 

Tornen les erupcions solars

dijous, 26/01/2012

solar flare.jpg Aquest any serà una llauna amb les profecies de la fi del món segons els maies. Cada vegada que arribi un huracà, cada erupció volcànica, cada terratrèmol, cada esdeveniment mínimament fora de l’habitual es prendrà com un senyal de l’imminent apocalipsi. I ja veig que ens farem un fart de recordar que d’huracans, terratrèmols, erupcions i caigudes de la xarxa n’hi ha cada any. Uns recordatoris inútils perquè els amants de les catàstrofes gaudeixen espantant-se i espantant al personal i no permetran que res els espatlli la diversió.

Aquests dies el tema estrella va ser la erupció solar que va tenir lloc el dilluns al vespre i que va emetre una tempesta solar que va arribar a la Terra el dimarts. Va ser un fet destacable perquè feia anys que no vèiem una erupció solar tan intensa. Però el motiu no es que es tractés d’una erupció inhabitual sinó que feia set anys que el Sol estava mostrant una activitat anormalment baixa.

Sabem que el Sol mostra un cicle d’activitat d’aproximadament onze anys de durada. Quan està al seu màxim és quan apareix el major nombre de taques solars i quan l’energia que emet és més alta. També és quan hi ha més erupcions d’aquestes. I el cas és que quan el Sol va arribar al mínim del seu cicle d’activitat, cap al 2008, va fer una cosa inhabitual. Semblava que l’activitat solar no es recuperava. El temps que vam estar sense taques solars es va allargar molt més del que s’esperava i no es va començar a restablir fins al 2010.

Amb tot això, el màxim d’activitat, que estava previst cap al 2012, potser no arribarà fins una mica més tard, el 2013. Però en tot cas, ara ja és d’esperar que tindrem unes quantes d’aquestes tempestes solars. Com els huracans, que quan arriben causen un bon daltabaix però que no es cap sorpresa que arribin. Ja sabem que quan comença la temporada d’huracans s’hi ha de comptar amb alguns.

De manera que no serà per això que el món s’acabi. En realitat seria més inquietant que no n’hi haguessin, perquè aleshores voldria dir que el Sol ha perdut el seu ritme d’activitat i que alguna cosa molt estranya estaria passant. Que hi hagi tempestes solars és senyal que tot va bé.

L’únic que em sap greu es no estar de viatge per països nòrdics. Aquests dies s’han pogut veure unes aurores boreals espectaculars (aquí una mostra). Una bellíssima conseqüència de la interacció entre els protons emesos pel Sol i la magnetosfera del nostre planeta.

Cara i creu de les armadures

dimecres, 25/01/2012

armadura.jpg Una icona de l’època medieval són les armadures. L’equip militar que inicialment eren només peces de protecció per les zones més vulnerables del cos va anar agafant complexitat fins esdevenir una mena d’exosquelet dins el qual els cavallers eren pràcticament inexpugnables. Per als pobres soldats regulars, enfrontar-se a un cavaller amb armadura era gairebé una sentencia de mort. Simplement no tenies manera de ferir-lo mentre que ell et podia esclafar fàcilment.

Les armadures eren molt cares i complicades d’usar. Per això només els rics en tenien. I tot i que anaven molt bé contra la tropa normal, els problemes començaven quan l’altre exercit també tenia cavallers amb armadures. Una batalla podia durar tot un dia i, més enllà de la barbaritat que és la guerra en si mateixa, havia de tenir un grapat de problemes d’aquells que no solen sortir a les pel•lícules.

Per exemple, cal una bona estona per ficar-se una armadura. I calen uns quants servents per ajudar-te. Si la batalla dura tot un dia vol dir que coses habituals, com pixar i cagar, havies de fer-ho dins l’armadura. Al final de la batalla, a més de la sang i la suor, tots el nobles i victoriosos cavallers anaven fets, literalment, una merda.

Però les armadures no sempre van ser sinònim de victòria. I en alguna batalla el triomf es va decantar del costat dels arreplegats, justament per culpa de les armadures. La més famosa va ser la batalla d’Agincourt, l’any 1415,  on un exèrcit anglès va derrotar un altre molt més nombrós i ben equipat de francès. L’altra que tinc present (i que naturalment m’entusiasma molt més) va ser molt abans. L’any 1311 va tenir lloc la batalla del riu Cefís, on la companyia dels almogàvers, també contra tot pronòstic, va massacrar l’exèrcit franc de Gautier V, duc d’Atenes.

En els dos cassos els fets van ser molt semblants. Els cavallers, segurs de la seva aclaparadora superioritat van carregar passant per terreny mullat, fangós, difícil. L’armadura protegeix molt, però dificulta el moviment. En les dues batalles, passats els primers combats, va arribar un moment en que els cavallers amb armadura pràcticament no es podien moure. Aleshores només va caldre tenir paciència per trobar un punt feble entre les peces de l’armadura per anar ferint-los. Diuen les cròniques que els almogàvers anaven ficant els coltells (les seves espases curtes) per entre el cas i la gola per anar tallant colls a uns cavallers que no es podien ni girar. I amb els francesos a Agincurt la història no va ser gaire diferent, canviant almogàvers per arquers anglesos.

Però tot i així sembla estrany que els cavallers no poguessin defensar-se. Semblaria que fins i tot immòbil pots colpejar amb l’espasa. Però ara han vist que el problema és més senzill. A Leeds han fet un estudi per calcular la taxa metabòlica d’una persona caminant normal o caminant amb una armadura. Allà hi tenen una de les millors col•leccions d’armadures medievals, i han aprofitat als actors que fan els representacions pels turistes i que ja estan acostumats a moure’s amb una armadura posada. El sistema era posar una mascareta per recollir i quantificar l’aire respirat, i fer-los caminar en una cinta rodant.

I de seguida ha sigut evident el problema. Una armadura pesa entre 30 i 50 quilos, però el problema és la manera com es distribueix el pes. El consum metabòlic d’una persona que carregui aquest pes a la motxilla (com els soldats moderns) es multiplica per 1.4.  Però si enlloc de la motxilla el que portes és una armadura d’igual pes, es multiplica per entre 2.1 i 2.3. Ras i curt: de seguida et quedes sense alè. Una despesa metabòlica que no pots aguantar gaire estona.

Una bona part del problema és l’esforç que cal fer per moure les extremitats. Cal molta força per moure els braços i les cames quan estan envoltades de ferro. I tot això caminant sobre terreny pla. Podem imaginar que fer-ho sobre terreny enfangat ha de ser molt més complicat. Amb l’afegit que si et posen cinquanta quilos de més a sobre, t’has d’enfonsar en el fang, fent que cada passa requereixi un esforç terrible. La despesa metabòlica aleshores es multiplica per tres o per quatre i, en molt poc temps, no et pots ni moure.

I es que no tenir en compte els costos metabòlics de les coses pot decidir el curs d’una guerra.

L’arquebisbe, les dones i la missa

dimarts , 24/01/2012

anglicanisme.jpg Hi ha arguments que sembla increïble que encara es facin servir. Són tendenciosos, simplistes i, sobretot, erronis. Però malgrat les evidents febleses, els pots sentir una vegada i una altra. I, la veritat es que em posen una mica de mal humor. Un exemple el va donar ahir l’Arquebisbe de Tarragona quan, a un programa de TV3 li van preguntar pel fet que les dones no puguin oficiar missa. La resposta va ser que “...cadascú té una funció; jo tampoc puc fer algunes funcions que fan les dones, no puc portar els fills al món”.

En realitat això ni tan sols és un argument. Simplement és un parany lògic. Una fal•làcia. Un raonament que sembla correcte però que és fals. I que s’ha fet servir al llarg dels segles per justificar totes les discriminacions que han patit les dones. És un raonament del tipus: “Jo no puc tenir fills de la mateixa manera que elles no poden dirigir un banc”. O “Els homes no podem tenir fills igual que les dones no poden pilotar avions de combat”. El raonament seria correcte i indiscutible si els avions es pilotessin amb els collons o els bancs es dirigissin amb el penis. Però mentre aquestes activitats es facin amb les mans i amb el cap, l’argument no s’aguanta.

En el cas de l’Església, la discriminació entre homes i dones és innegable, però no hi hauria res a dir si aquesta es fonamentés en arguments teològics. Cada religió té les seves cerimònies i les seves normes. Unes normes que els seus seguidors han d’acceptar pels motius que a cada persona li semblin convenients. En realitat aquesta manera de pensar no és, ni molt menys, exclusiva del cristianisme sinó que és general en la majoria de religions. No deixen de ser un reflex de les societats on s’han generat. I les societats històricament han sigut molt masclistes. De totes maneres, en alguns casos, com ara els anglicans, la cosa ja va canviant.

És un tema delicat perquè fàcilment es pot pensar que criticar aquests arguments indiquen que un es posiciona contra una religió en concret. Això també acostuma a ser una manera de desviar el tema. El problema és senzillament que l’argument fet servir no té res a veure amb la religió sinó amb l’anatomia. I si aquest fos l’únic motiu voldria dir que en realitat no n’hi ha cap de motiu per justificar el que una dona no pugui fer missa. Només el pes de la tradició. De fet, recórrer a la tradició seria un argument més entenedor; discutible, però entenedor.

Recórrer a la fisiologia per justificar que una dona no pugui fer alguna activitat no és un argument teològic. És la mena d’argument que es pot aplicar a qüestions relacionades amb el sexe i la reproducció i para de comptar. Si s’acceptés per altres activitats, es podria acceptar per a justificar qualsevol mena de discriminació.

I és que, recordant (i modificant una mica), les paraules de la Samantha Carter: “El fet de tenir els òrgans reproductius a l’interior del cos enlloc de penjant a l’exterior no vol dir que no puguin oficiar una cerimònia tant bé com un home”.

L’erradicació de la poliomielitis més a prop.

dilluns, 23/01/2012

Poliodrops.jpgS’acaba de complir un any. Concretament va ser el 13 de gener de 2011 quan es va detectar l’últim cas de poliomielitis a la Índia. És un aniversari molt important, perquè passar un any seguit sense cap nou cas és la condició per considerar eliminar un país de la llista de zones on la polio és endèmica. Si les analítiques que s’han de completar aquestes setmanes ho confirmen, la Índia haurà marcat una fita en la eradicació de la poliomielitis al món.

En realitat només és un pas, i no el definitiu, però és molt important si tenim en compte la població de la Índia, les condicions socioeconòmiques i les dificultats que ha calgut superar per fer desaparèixer la poliomielitis al gegant asiàtic. El virus de la polio es transmetia per aigua contaminada i era una important causa de paràlisi en criatures. L’any 2009 va tenir 741 casos, però és que l’any 1985 van ser 150.000 casos. La millora és brutal.

Això no vol dir que a l’Índia ja no s’esperin futurs casos de polio. Encara hi ha tres països on la malaltia és endèmica: Nigèria, Afganistan i Pakistan. Quan també hi era la Índia es feien servir les sigles PAIN per referir-se als últims reductes de la malaltia. El problema és que aquests països on encara segueix campant el virus van exportant la malaltia als països veïns. Persones afectades creuen les fronteres i tornen a detectar-se brots ocasionalment. Les autoritats índies saben que mentre la malaltia segueixi al Pakistan ells continuaran detectant casos.

 L’esforç ha estat important. Ha calgut vacunar milions de nens. A més es va veure que les primeres vacunes no semblaven tenir tanta eficàcia a l’Índia com als països occidentals. El problema era que en criatures malnodrides, al sistema immunitari li costa molt muntar les defenses necessàries encara que amb la vacuna intentis entrenar-lo per lluitar contra el virus.

Però com sempre, el més difícil és lluitar contra les reticències de la població per vacunar-se en alguns indrets. Per exemple, a Nigèria hi ha branques d’islamisme radical que s’oposen a la vacunació. Com que altres països islàmics no han tingut aquest problema, és fàcil entendre que el problema no està en la religió en general ni en l’Islam en concret sinó en el fanatisme ignorant d’algunes persones (que poden sorgir sota el paraigües de qualsevol religió o creença). Un fet depriment sempre, però que quan cristal•litza en forma de malalties infantils, que de vegades deixen seqüeles terribles i que es podrien evitar, doncs resulta encara més indignant.

En tot cas, caldrà seguir insistint en la lluita. Si es va aconseguir que la verola passés a ser un record del passat, sembla que estem a prop de fer el mateix amb la poliomielitis.

La física del quètxup

divendres, 20/01/2012

quetxup.jpg Si et serveixen una hamburguesa en qualsevol bar, quan agafes el pot amb el quètxup i et disposes a posar-ne una bona quantitat… que és el primer que acostumem a fer? Doncs aprofitem que es tracta d’una suspensió col•loïdal amb propietats tixòtropes i li apliquem forces de cisella per tal generar una degradació estructural que ens permeti dipositar-la sobre l’hamburguesa.

O dit més senzill: sacsegem el pot (també el podem colpejar), perquè sinó el quètxup no cau.

És tan normal el gest que normalment no hi pensem, però de fet es tracta d’una propietat ben curiosa d’alguns fluids que quan els agites modifiquen la seva viscositat i esdevenen més fluids, però la recuperen quan els deixes quiets. Si ho pensem un moment ens adonem que el quètxup flueix sense problemes després d’agitar el pot, però torna a quedar com una pasta espessa i immòbil quan cau sobre l’hamburguesa.

(Molt bé; també hi intervé la Llei de Murphy que fa que si vas ben mudat, el quètxup mantingui les seves propietats fluides, regalimi i et taqui. Però la llei de Murphy és un imponderable en el que ara no entrarem.)

La causa d’aquest comportament la tenim en el component principal del quètxup: els tomàquets. Quan es maceren els tomàquets es formen unes fibres a nivell microscòpic que tenen tendència a unir-se entre elles. Això crea una mena de xarxa microscòpica que li dona consistència a la pasta resultant. Però les unions entre aquestes molècules són febles i si agitem amb força es separen, aleshores la pasta perd consistència, perd viscositat i el quètxup pot fluir amb més facilitat.

A la pràctica vol dir que si el pot té un forat petit per permetre la sortida del quetxup el podem girar de cap per avall i no cauré res. Però si abans l’agitem, el quètxup esdevé més fluid i surt regalimant sense problemes. I tant bon punt el deixem quiet sobre el plat o l’hamburguesa, les unions entre les fibres es van refent i la pasta recupera la seva espessor.

Aquesta propietat, anomenada tixotropia i que la presenten alguns dels anomenats fluids “no-Newtonians”, es fa servir també en coses com les pintures. S’intenta que quan les remenes es tornin líquides de manera que les puguis escampar fàcilment amb un pinzell, però que una vegada escampades, quan les deixis quietes, es tornin més viscoses i no regalimin fent goterons.

En realitat el quètxup és una salsa ben interessant. A més de les seves propietats com a fluid no-Newtonià amaga unes quantes sorpreses si el compares amb la salsa de tomàquet de tota la vida. Per exemple, encara que no ho sembli, el quètxup, a més dels tomàquets i de vinagre, conté molt sucre (fins un 10%) per treure l’acidesa i també molta sal (fins un 2 %) que li fa de conservant.

Però una de les coses que fan més gràcia va passar durant el mandat del president Reagan. En un dels intents que es van fer per millorar la dieta del jovent americà és va promoure una campanya per augmentar el consum de vegetals i disminuir el de menjars industrials. Això era una amenaça pels fabricants de quètxup i algú va tenir la genial idea de promoure una legislació per tal que el quètxup passés a ser considerat … una verdura.

La iniciativa va fer riure bastant i no va tirar endavant. I a més de totes les conyes, seria interessant veure explicar les lleis de la mecànica de fluids aplicada a una hortalissa!

Un nou planeta amb anells

dijous, 19/01/2012

super_saturn.jpg Saturn és una passada. I ho és des de tots els punts de vista, però sobretot per la presencia dels anells. És interessant pel que fa a les lleis de la física que regulen la seva existència i estabilitat. I resulta extraordinari des d’un punt de vista purament estètic. Un anell que envolta un planeta és, simplement, una passada. Ja ho he dit alguna vegada: El millor indret per posar un hotel a tot el sistema solar ha de ser en alguna de les llunes de Saturn. Allà on els anells deuen omplir la meitat del cel com si fossin una estructura sòlida de mil colors.

Altres planetes també tenen anells. Júpiter té un parell d’anells molt febles, Urà en té uns de gairebé imperceptibles i Neptú els té però incomplerts. Res a veure amb Saturn, l’autèntic Senyor dels Anells.

Però la particularitat de Saturn potser està vivint els seus últims dies. Fa uns anys que disposem de tècniques per detectar exoplanetes, és a dir: planetes orbitant altres estrelles més o menys properes i ja n’hem detectat uns quants centenars (725 al moment d’escriure això, però la xifra augmenta constantment). De la majoria només en sabem algunes dades bàsiques; la mida, la durada de la òrbita, la distància a la seva estrella i poca cosa més. Però acaben d’anunciar que un d’aquests planetes sembla ser una versió gegantesca del nostre remarcable Saturn. Un exoplaneta amb anells.

L’estrella té un nom que, de moment encara és d’allò més depriment: 1SWASP J140747.93-394542.6. Simplement són les sigles del catàleg mentre no es consideri prou important com per merèixer un nom una mica més bonic. Aquesta estrella era una de les que s’analitzaven per buscar planetes amb el mètode de l’anàlisi de les corbes de llum. La idea és detectar la baixada en la lluminositat de la estrella quan el planeta passa pel davant. Si això passa amb una certa periodicitat vol dir que un planeta va donant voltes a l’estrella i cada vegada que passa per davant detectem un descens en la llum que ens arriba.

Normalment es detecta una certa lluminositat que, quan passa el planeta es fa menor, i quan el planeta surt del davant de l’estrella torna a nivells normals. Però en aquest cas van trobar que el canvi en la lluminositat seguia un patró molt curiós. Baixava una mica, després es recuperava, després tornava a baixar molt més, i així anava fent un patró de pujades i baixades desconcertant i deferent de l’habitual. I l’explicació més simple és que el planeta té un sistema d’anells. Analitzant com puja i baixa la lluminositat han deduït que hi ha quatre anells principals als que ja han posat noms: “Rochester”, “Sutherland”, “Campanas” i “Tololo” (els noms dels observatoris que hi ha treballat).

Del planeta encara en sabem poca cosa, però sembla ser més gran que Saturn. De fet és molt més gran. Entre 15 i 70 vergades més gran que Júpiter. Potser fins i tot sigui una nana marró. Una mini-estrella que no ha arribat a encendre’s i els anells siguin un proto-sistema planetari. Amb el temps ja ho esbrinarem, però de moment ja podem pensar que Saturn no és cap peculiaritat del nostre sistema solar. Potser siguin un fenomen molt més habitual del que podríem esperar. En tot cas, si es confirma l’existència de més planetes amb anells, d’altres Super-Saturns, podrem dir que l’univers és un indret encara més ple de racons fascinants.

El plaer d’escriure amb ploma

dimecres, 18/01/2012

estilografica.jpg Un problema que tenen moltes vegades els científics és el de justificar la seva recerca. La pregunta que més vegades escoltarà al llarg de la seva vida és: “i això per a que serveix?”. Més encara en temps de crisi. I de vegades et quedes amb les ganes de dir que allò no serveix absolutament per a res. I encara més, previsiblement mai no servirà per a res. Simplement per satisfer la curiositat, descobrir secrets amagats de la natura o entendre millor coses que ja sabíem i a les que no donàvem importància.

Que té de dolent el pur plaer de conèixer?

Acabo de topar amb un d’aquests estudis que dubto que siguin gaire útils. Al menys d’entrada (tot i que mai no se sap). Uns físics han fet un model teòric, i després l’han verificat a nivell experimental, per entendre com flueix la tinta quan escrius amb una ploma estilogràfica. El títol del treball: “Hidrodinàmica de l’escriptura amb tinta“.

Només això? Si; només això.

Amb els bolígrafs és una altra història, però amb la ploma hi ha quatre factors que condicionen la manera de fluir la tinta i, per tant, la manera d’escriure. L’un és la capil•laritat que faria pujar la tinta cap amunt de la ploma. L’altre és de nou la capil•laritat però la exercida pels porus del paper que també estiren de la tinta cap a la superfície on escrivim. L’equilibri entre aquestes dues forces vindrà donat per les mides respectives del canal per on flueix la tinta i dels microporus del paper. Per això quan la superfície no és porosa, com ara un vidre, resulta molt complicat escriure-hi a sobre ja que no hi ha microporus que “xuclin” la tinta.

Els altres dos elements a considerar són la tensió superficial de la tinta, que li donarà una tendència a unir-se a les superfícies i a mantenir les molècules de tinta unides entre elles, i finalment la viscositat de la tinta, que oposarà resistència a tots els moviments que indueixin les altres forces.

Aquests quatre són els factors bàsics per permetre que la tinta flueixi de l’interior de la ploma cap a la superfície. Però no són els únics. La gravetat també hi juga un paper, per exemple. I, sobretot, hi ha un cinqué element que apareix quan comencem a escriure: la velocitat amb la que desplacem la ploma sobre el paper.

Pel que sembla, han fet un model que permet calcular com fluirà la tinta en diferents condicions i que, quan han posat a prova els càlculs teòrics en experiments pràctics han vist que concordaven força bé les previsions amb els resultats.

Tot plegat potser no servirà de res, però m’agrada aquesta mena d’experiments. No cal justificar-los igual que no cal justificar la utilitat d’una obra d’art. Simplement permet entendre una mica millor tot el que hi ha implicat en una cosa tant simple com el fet d’escriure, de triar el tipus de paper, la qualitat de la tinta i la estilogràfica en concret que farem servir. Però aquest coneixement ja li afegeix una mica més de valor al l’estètica de l’escriptura.

Ara ja és molt poc freqüent escriure res a mà, i menys encara amb una ploma. Una llàstima perquè quan ho fas veus que té un encant innegable. En tot cas, el plaer que experimentaré la propera vegada que ho faci serà una miqueta més gran, simplement pel fet d’entendre una mica millor tot el que està passant al punt de contacte entre la ploma i el paper.