Placebo musical

Stradivarius.jpg Quan es parla de violins, fins i tot als que no hi entenem un borrall ens ve un nom al cap: Stradivarius. L’Antonio Giacomo Stradivari deu ser el més famós luthier de la història i els seus violins es consideren excepcionals. Llegeixo a la Vikipedia que “Els instruments d’Stradivarius són molt valorats pels intèrprets més importants del món i pels col·leccionistes d’ antiguitats. Les característiques sonores i individuals d’aquestes obres d’art són considerades úniques…”. No és estrany que el preu d’aquests instruments arribi a xifres astronòmiques.

Naturalment s’han fet molts intents per esbrinar quin era el secret d’aquell fabricant de violins que donava als seus instruments unes qualitats tan extraordinàries. S’ha parlat d’algun ingredient secret afegit al vernís, d’una tècnica depuradíssima en el polit de les peces i fins i tot del tipus de fusta que era més densa degut a les condicions climàtiques d’aquella època que van coincidir amb el “mínim de Maunder”. Un període excepcionalment fred a Europa.

Però potser el secret principal de l’Stradivarius és que no en té cap de secret i que realment no son tan extraordinaris. I ara és quan qualsevol melòman somriuria irònicament. Tothom coneix des de fa segles la particular qualitat dels Stradivarius. És d’aquelles coses que no es discuteixen.

Però que tothom afirmi una cosa no vol dir que sigui certa. Ni tant sols si qui ho afirma és una gran autoritat en la seva matèria. I la fama dels Stradivarius n’és un bon exemple. Durant la vuitena competició internacional de violins d’Indianapolis dos investigadors (un fabricant de violins i un científic que estudia l’acústica dels instruments) van proposar i aconseguir fer un petit experiment. Es va demanar a sis violinistes que els deixessin els seus instruments. Tres eren antics dos Stradivarius i un Guarneri (que no té tanta fama, però que es veu que també és de notable qualitat). Els altres tres instruments eren de fabricació recent. Un dels nous només tenia uns pocs dies després de ser fabricat.

El que van fer va ser demanar a un grup de 21 violinistes que els toquessin però sense saber quin instrument estaven fent servir. En realitat van fer les coses ben fetes, és a dir el que anomenem un “doble cec”. El violinista ignorava quin instrument tocava. Fins i tot van posar unes gotes de perfum per emmascarar diferències d’olor entre uns i altres instruments. L’habitació estava en penombra i els participants portaven ulleres fosques. Encara més. Els violins els hi donaven uns intermediaris que tampoc sabien quin instrument era. Així evitaven que els dos organitzadors de la moguda transmetessin inadvertidament algun missatge subliminal als participants.

I el sorprenent resultat va ser que l’instrument millor valorat va ser un dels nous. De fet, un dels Stradivarius va quedar, amb diferència, el pitjor qualificat de tots.

Això ens permet entendre unes quantes coses. La primera és que potser avui ja es fan uns instruments tant bons com els que feia l’amic Stradivarius. No tot el que és antic és millor. En tot cas, violinistes experts no els poden distingir. L’altra conclusió és que les expectatives que ens fem sobre les coses, els prejudicis que emetem, ens influeixen d’una manera molt més intensa del que tots estem disposats a reconèixer.

És per això que els científics insistim en que per esbrinar si una cosa realment és millor que una altra els estudis s’han de fer amb doble cec.

Això no vol dir que tocar un Stradivarius no sigui una experiència memorable. La història de l’instrument, el prestigi que té, les expectatives que s’hi posen faran, amb certesa, que qui el toqui hi posi tota l’ànima, que intenti que els condicions de sonoritat, de temperatura, d’ambient, de recolliment, siguin òptimes, dignes d’un Stradivarius. Per tant, la experiència subjectiva serà molt més notable que la que obtindrà amb un instrument que no desperti tantes passions. D’aquí a pensar que l’instrument és millor que la resta només hi ha un pas.

Realment estic segur que l’experiència és incomparablement millor. Però el mèrit no és de l’instrument sinó de les expectatives que hi hem posat. Sembla que els Stradivarius desencadenen, literalment, un efecte placebo musical.

5 comentaris

  • Iliona

    12/01/2012 19:21

    Daniel. M’has deixat de closca de coco! Si no haguessis escrit aquest article, doncs segur que hauria mort creient, inconscientment, que realment eren el súmmum. I això ens deu passar amb moltes coses que hem assimilat i que, pel que sigui, mai hem repensat.

    I, esclar, aquesta credulitat fa que les religions i els polítics ens enganyin i ens manipulin com volen.

    Gràcies.

  • Daniel Closa

    09/01/2012 17:12

    Montserrat. No i ha problema en deixar-se influenciar… mentre en siguem conscients :-D
    Lo del placebo? Es que normalment per explicar actituds on hi ha un cert convenciment de coses que no son correctes, el placebo acostuma a estar per enmig.

    Clidice. Mal negoci farien les religions si els humans no fóssim tan crèduls!. Som com som.

    Jordi. Tens raó, però crec que ja ho van tenir en compte. Pel que diu l’article, els que hi van participar eren “violinistes experts”. El que no se és exactament com es va fer la tria i si eren grans virtuosos. Però si els van deixar tocar un Stradivarius, la companyia d’assegurances no permetria que els violinistes no fossin de primer nivell.

  • Jordi

    09/01/2012 13:09

    Bon article!
    Tot i que sense haver llegit l’article original, tinc una petita objecció. No tothom pot tocar un Stradivari o un Guarneri explotant al màxim les seves capacitats. Només els més virtuosos violinistes poden treure el màxim profit d’uns instruments així, I això després de molt temps, fins-hi tot anys, de pràcticar amb aquell instrument. Per fer una comparació, és com posar 21 taxistes a córrer cotxes de F1 i cotxes normals, durant 1 hora, i que et diguin que prefereixen els cotxes normals. Segurament és m´es fàcil acostumar-se a un violí “normalet” en una hora que no pas a un Stradivari. Potser aquest estudi ens diu més sobre la relació interpret-instrument que no pas sobre els instruments i les expectatives.

  • Clidice

    09/01/2012 12:38

    La realitat és que tota la nostra societat funciona més per missatges que no pas per realitats. Ens creiem qualsevol cosa, i encara que comprovem que no funciona, continuem creient-la. Bon any!

  • Montserrat

    09/01/2012 11:49

    això passa amb tantes coses a la vida, ens deixem influenciar tant…
    jaja lo teu amb el placebo és obseció, no? jajajajajaj