Arxiu del dijous, 12/01/2012

La catàstrofe de l’oxigen

dijous, 12/01/2012

bandes ferro.jpg L’amor és com l’oxigen;… tot el que necessites és amor!

A la pel•lícula Moulin Rouge, el protagonista es referia a l’amor com una cosa sense la qual no pots viure i posava l’oxigen com exemple. Un element imprescindible, vital, irrenunciable. Tenim tan assumit que l’oxigen resulta imprescindible per viure que sovint oblidem que no deixa de ser un gas verinós. Tan verinós que l’aire que respirem es compon majoritàriament de nitrogen i no pas d’oxigen. L’oxigen (igual que alguns amors) pot ser notablement tòxic.

A la Terra primitiva no n’hi havia d’oxigen quan van sorgir les primeres formes de vida. Durant milions d’anys, els terrícoles eren microorganismes que anaven fent la seva vida en una atmosfera lliure d’aquest tòxic. Però un bon dia alguns organismes van descobrir com fer la fotosíntesi. Amb aquell sistema podien aprofitar l’energia del Sol per fabricar matèria orgànica a partir del CO2 atmosfèric i de l’aigua. El problema era que es generaven algun producte residual desagradable: l’oxigen.

Al principi no va ser greu, però els organismes fotosintètics van tenir molt èxit i van començar a fer-se més i més abundants. I amb ells, les seves deixalles van embrutar tot el planeta omplint l’atmosfera d’aquell gas extremadament reactiu que oxidava tot el que entrava en contacte amb ell. La situació es va poder controlar uns quant milions d’anys més perquè l’oxigen reaccionava amb el ferro, molt abundant a la Terra i no arribava a l’aire. Però amb el temps aquestes reaccions es van saturar i l’oxigen va omplir la capa de gas del planeta.

Allò es coneix com la catàstrofe de l’oxigen ja que va representar l’extinció de la majoria dels organismes del planeta. L’aire s’havia tornat tòxic i només els qui es van poder adaptar a les noves condicions van sobreviure. Nosaltres som uns dels descendents d’aquells microbis que van trobar la manera de resistir l’oxigen i posteriorment d’aprofitar-lo per fer funcionar el metabolisme. Tot i així, encara portem dins de cada una de les cèl•lules una bona quantitat d’antioxidants.

Però aquella catàstrofe, que va passar ara fa uns dos mil quatre cents milions d’anys va tenir més conseqüències. Una de notable (i també catastròfica) va ser que el planeta es va congelar. El motiu és que la Terra tenia fins aleshores una atmosfera rica en metà, un gas amb un intens efecte hivernacle. Però l’oxigen va reaccionar amb el metà, que va desaparèixer de l’atmosfera, perdent-se l’efecte escalfador que causava i fent que la temperatura baixés fins donar lloc al que es coneix com glaciació huroniana. Un període en el que hi havia geleres fins i tot a les regions tropicals. Cal dir que també va permetre que es formés la capa d’ozó que ens protegeix de les radiacions solars. L’ozó no deixa de ser una forma curiosa de combinar-se l’oxigen.

I un altre efecte remarcable és que la majoria dels minerals que coneixem del nostre planeta es van formar aleshores. Sembla curiós que els minerals que ens envolten siguin resultat indirecte de l’acció dels éssers vius. Però van ser els organismes fotosintètics els que van alliberar oxigen al planeta. I aquell oxigen va reaccionar amb els minerals que hi havia donant lloc a tots els òxids que ara tenim per tot arreu. Si mireu la composició de la majoria de minerals veureu que molts son òxids de ferro, òxids de níquel, òxids de silici, òxids del que sigui. Tot això no existia abans de la gran catàstrofe de l’oxigen i la seva aparició es pot veure en els estrats geològics en forma de les bandes vermelles típiques dels òxids de ferro.

Tot plegat és interessant perquè ens recorda fins a quin punt la presència de vida pot modificar les condicions atmosfèriques i fins i tot geològiques d’un planeta.