Cara i creu de les armadures

armadura.jpg Una icona de l’època medieval són les armadures. L’equip militar que inicialment eren només peces de protecció per les zones més vulnerables del cos va anar agafant complexitat fins esdevenir una mena d’exosquelet dins el qual els cavallers eren pràcticament inexpugnables. Per als pobres soldats regulars, enfrontar-se a un cavaller amb armadura era gairebé una sentencia de mort. Simplement no tenies manera de ferir-lo mentre que ell et podia esclafar fàcilment.

Les armadures eren molt cares i complicades d’usar. Per això només els rics en tenien. I tot i que anaven molt bé contra la tropa normal, els problemes començaven quan l’altre exercit també tenia cavallers amb armadures. Una batalla podia durar tot un dia i, més enllà de la barbaritat que és la guerra en si mateixa, havia de tenir un grapat de problemes d’aquells que no solen sortir a les pel•lícules.

Per exemple, cal una bona estona per ficar-se una armadura. I calen uns quants servents per ajudar-te. Si la batalla dura tot un dia vol dir que coses habituals, com pixar i cagar, havies de fer-ho dins l’armadura. Al final de la batalla, a més de la sang i la suor, tots el nobles i victoriosos cavallers anaven fets, literalment, una merda.

Però les armadures no sempre van ser sinònim de victòria. I en alguna batalla el triomf es va decantar del costat dels arreplegats, justament per culpa de les armadures. La més famosa va ser la batalla d’Agincourt, l’any 1415,  on un exèrcit anglès va derrotar un altre molt més nombrós i ben equipat de francès. L’altra que tinc present (i que naturalment m’entusiasma molt més) va ser molt abans. L’any 1311 va tenir lloc la batalla del riu Cefís, on la companyia dels almogàvers, també contra tot pronòstic, va massacrar l’exèrcit franc de Gautier V, duc d’Atenes.

En els dos cassos els fets van ser molt semblants. Els cavallers, segurs de la seva aclaparadora superioritat van carregar passant per terreny mullat, fangós, difícil. L’armadura protegeix molt, però dificulta el moviment. En les dues batalles, passats els primers combats, va arribar un moment en que els cavallers amb armadura pràcticament no es podien moure. Aleshores només va caldre tenir paciència per trobar un punt feble entre les peces de l’armadura per anar ferint-los. Diuen les cròniques que els almogàvers anaven ficant els coltells (les seves espases curtes) per entre el cas i la gola per anar tallant colls a uns cavallers que no es podien ni girar. I amb els francesos a Agincurt la història no va ser gaire diferent, canviant almogàvers per arquers anglesos.

Però tot i així sembla estrany que els cavallers no poguessin defensar-se. Semblaria que fins i tot immòbil pots colpejar amb l’espasa. Però ara han vist que el problema és més senzill. A Leeds han fet un estudi per calcular la taxa metabòlica d’una persona caminant normal o caminant amb una armadura. Allà hi tenen una de les millors col•leccions d’armadures medievals, i han aprofitat als actors que fan els representacions pels turistes i que ja estan acostumats a moure’s amb una armadura posada. El sistema era posar una mascareta per recollir i quantificar l’aire respirat, i fer-los caminar en una cinta rodant.

I de seguida ha sigut evident el problema. Una armadura pesa entre 30 i 50 quilos, però el problema és la manera com es distribueix el pes. El consum metabòlic d’una persona que carregui aquest pes a la motxilla (com els soldats moderns) es multiplica per 1.4.  Però si enlloc de la motxilla el que portes és una armadura d’igual pes, es multiplica per entre 2.1 i 2.3. Ras i curt: de seguida et quedes sense alè. Una despesa metabòlica que no pots aguantar gaire estona.

Una bona part del problema és l’esforç que cal fer per moure les extremitats. Cal molta força per moure els braços i les cames quan estan envoltades de ferro. I tot això caminant sobre terreny pla. Podem imaginar que fer-ho sobre terreny enfangat ha de ser molt més complicat. Amb l’afegit que si et posen cinquanta quilos de més a sobre, t’has d’enfonsar en el fang, fent que cada passa requereixi un esforç terrible. La despesa metabòlica aleshores es multiplica per tres o per quatre i, en molt poc temps, no et pots ni moure.

I es que no tenir en compte els costos metabòlics de les coses pot decidir el curs d’una guerra.

9 comentaris

  • Sírath

    26/01/2012 14:21

    “Al final de la batalla, a més de la sang i la suor, tots el nobles i victoriosos cavallers anaven fets, literalment, una merda”

    M’has fet riure jajaja

    Pot ser el teu post m’inspira en el meu llibre :)

  • oca

    25/01/2012 18:27

    Com molt bé dieu (Dani i Iliona) el Pepe no podrà mai considerar-se un cavaller. De fet no en tenia cap dubte eh.
    Avui segur que tornem a veure l’almogaver Messi fent de les seves.

  • Iliona

    25/01/2012 17:32

    Sortosament el Pepe no portava armadura quan va trepitjar la mà del Messi. Però, amb armadura o sense, sí que la cara la deu tenir molt dura, aquest angelet.

  • Daniel Closa

    25/01/2012 14:27

    Júlia. O de la maça. En tot cas, només pensar-.ho ja em canso.

    carquinyol. No se si posar aspersors en un camp de batalla es consideraria gaire noble. Però en el amor i la guerra tot s’hi val

    Clidice: I si arriba carinyós per la victoria… glups. (Vas veure Excalibur?)

    OCA. Però aquests que et cauen a sobre no es poden considerar “cavallers” sota cap concepte.

    Lukas 4. Un clàssic aquesta imatge. Havia de ser realment anguniós ficar-se allà dins.

  • Lukas4

    25/01/2012 12:41

    Excelsa la imatge d’un cavaller ferrallat pujant al cavall mitjançan una corriola.

  • OCA

    25/01/2012 11:58

    Carquinyol, i que tinguis un mestre amb l’espasa esmunyedís més no poder. No fos cas que et trepitges un peu “armat” o directament et caigués tot ell i la seva armadura a sobre

  • Clidice

    25/01/2012 11:26

    M’he imaginat el dedins de l’armadura després d’un llarg dia de combat i uf! ecs! puaj!

  • Carquinyol

    25/01/2012 9:18

    En termes futbolístics, si t’has d’enfrontar a un exèrcit de cavallers medievals i no tens ametralladores millor que reguis el terreny de joc…

  • Júlia

    25/01/2012 9:16

    Sumant-hi el pes de l’espasa!