La tènue claror que ens envolta

blue marbre 2012.jpg L’any 1972, cinc hores i sis minuts després del llançament, els astronautes de la missió Apol•lo 17 van tenir una visió privilegiada de la Terra plenament il•luminada pel Sol. Van aprofitar l’avinentesa i li van fer una fotografia que va esdevenir una de les més famoses i reproduïdes de la història. S’hi podia veure Àfrica, la península aràbiga, l’Oceà Índic, l’Atlàntic i una mica de la mediterrània. La fotografia es va batejar amb el nom de “Blue marble” o la “Bala blava” ja que als astronautes els va recordar una bala (de les de jugar a bales; una “canica”) .

La NASA va fer, posteriorment altres versions de la Blue marble, obtenint fotografies del planeta amb més o menys processat d’imatge i, és clar, intentant que hi sortís Amèrica. I tot just aquest mes han presentat en societat una de les imatges més espectaculars del nostre planeta. La “Blue marble 2012”. Aquesta que teniu aquí al principi. Si la cliqueu us enllaçarà a la pàgina de la NASA on es veu i es pot baixar a molt alta resolució (8000 x 8000 píxels!). Val molt la pena.

Però el que trobo més extraordinari no és la imatge global del planeta. No. El millor només s’aprecia mirant la imatge d’alta resolució i és el que he retallat i posat aquí sota. La delicada brillantor blava que envolta el planeta. L’atmosfera; aquesta tènue capa d’aire que permet la vida i que ens protegeix de la ferotge hostilitat de l’espai exterior.

atmosfera.jpg

Quan parlem de l’atmosfera no acostumem a tenir en compte com de prima i fràgil pot arribar a ser. Com d’estreta és la diferència entre un planeta viu o un erm inhòspit girant al voltant del Sol. Aquesta lleu resplendor no tan sols ens permet respirar. També filtra les radiacions exteriors, ens fa de capa aïllant per mantenir la temperatura en uns marges habitables, distribueix els gradients tèrmics entre les diferents zones del planeta.

Allà hi té lloc la recirculació de l’aigua, la formació de la neu i la generació dels llamps. A través de seu viatgen milers de formes de vida diferents. Unes volant esforçadament gràcies al seu metabolisme, altres de microscòpiques deixant-se portar pels corrents d’aire.

Cal mirar de molt a prop per veure-la. Però aquest feble brillantor blava que ens envolta és el que fa que la Terra sigui el planeta habitable que coneixem. Avui en dia els humans ja disposem de la capacitat d’alterar-la, de malmetre-la o de preservar-la. Un gran poder i una extraordinària responsabilitat cap a nosaltres mateixos, cap els nostres fills i les futures generacions i també envers tots els éssers vius que habiten el planeta. Val la pena mirar-la per recordar que el més intel·ligent que podem fer és esforçar-nos a cuidar-la.

 

4 comentaris

  • Clidice

    27/01/2012 14:17

    Vista així fa vertigen pensar en com n’és de prima i feble. Ara miraré amunt amb més carinyo.

  • tramuntaire

    27/01/2012 11:51

    Evidentment que hem de cuidar l’atmosfera si volem sobreviure com a espècie, però jo penso que amb una atmosfera amb altres característiques que la que tenim o simplement sense ella potser la vida també existiria, de ben segur que no com la coneixem ara. De fet fa uns dies ens vas explicar com un canvi dràstic dels gasos presents a l’aire va permetre que estiguem aquí per explicar-ho, però si no hi hagués hagut aquell procés, potser ho explicarien uns altres.

    El que vull amb tot plegat és que sovint es parla de “l’encert” de la natura que tal cosa o tal altra (l’atmosfera, les lleis de la física…) sigui exactament com cal, quan simplement, si fos diferent, ens en meravellaríem d’una altra manera.

  • OCA

    27/01/2012 11:03

    Tant de bo els governants més influents del planeta pensessin com tu i molts de nosaltres.
    Però en fi, potser mica en mica fent pedagogia podrem canviar el rumb d’aquest que ens governen.
    Realment preciós. O com diria aquell: “apostuflant”

  • Carquinyol

    27/01/2012 9:29

    Ben bé sembla l’ànima del planeta ! O en termes més ‘Star Wars’ el camp de força que el protegeix !