Arxiu del dimecres, 1/02/2012

Milions d’anys per fer-se gran.

dimecres, 1/02/2012

ratoli i elefant.jpg La primera idea que ens ve al cap quan parlem de dinosaures és que eren grans. Molt grans. En realitat és un concepte erroni ja que de dinosaures n’hi havia de totes les mides. Fins i tot de molt petits. Però és cert que els dinosaures van arribar a tenir unes dimensions que els mamífers no han igualat. Només els mamífers marins podrien competir de tu a tu amb els dinosaures.

Semblaria un fet intranscendent, però no deixa de ser curiós. I si fem un cop d’ull a les aus tornem a trobar un altre fet curiós. Son més aviat petites. N’hi ha de gegants i que no poden volar, com els estruços o els emús. I en temps passat n’hi havia altres de ben ferotges, però que no van anar gaire més enllà en les seves dimensions corporals.

Sembla que hi ha determinats límits per cada tipus d’animal. Les aus són més aviat petites, els mamífers més grans, els dinosaures més grans encara i els mamífers marins han arribat al màxim. Al menys fins que trobem un dinosaure marí que els prengui la primera posició.

Però les coses encara tenen més detalls a considerar. Mentre els dinosaures dominaven la terra els mamífers no eren gaire grans. Els avantpassats dels elefants eren més aviat petitets. Va ser quan els dinosaures es van extingir que els mamífers van començar a ocupar tots els ecosistemes però també van començar a augmentar de mida. I és molt poc probable que les dues coses no estiguin relacionades.

Ara han calculat quant de temps van trigar els mamífers per arribar a la màxima mida. I la resposta és que per passar de la mida d’un ratolí fins la d’un elefant calen… 24 milions de generacions. Això ho han fet mirant les mides de diferent tipus de mamífers en els últims 70 milions d’anys. L’interessant és que el ritme de creixement era semblant per animals de tots els continents i de totes les espècies. El que era diferent era la mida màxima. Aparentment els elefants ja no creixeran gaire més. Van arribar al seu màxim i allà s’han quedat.

En realitat no es tracta tant de veure com creix la mida de l’animal sinó el motiu que empeny a créixer i que marca un límit. Per exemple, els mamífers arriben a dimensions menors que els dinosaures perquè tenim unes taxes metabòliques que sospitem que son més grans que no pas les que tenien els dinosaures. Això fa que els requeriments d’aliment per un animal molt gran creixien de manera desorbitada.

Quan hi havia dinosaures herbívors, simplement no quedava prou vegetals disponibles per mamífers grans. Si que n’hi havia, però, per alguns de mides més reduïdes. Però amb la desaparició dels dinos, les grans pastures van oferir una quantitat enorme d’aliment que permetia que animals com els mamuts fossin cada vegada més grans i el canvi inicialment va ser molt ràpid. En canvi, els animals que vivien en illes no es podien permetre el fer-se molt grans. Per això hi ha (o hi havia) rinoceronts nans a Indonesia.

És més fàcil ser petit si els depredadors t’ho permeten. Fer-se molt gran és car energèticament. Potser per això el ritme per anar reduint la mida és molt més ràpid (10 vegades més ràpid) al llarg de l’evolució que no pas el de guanyar volum.

Al final, l’ambient, la disponibilitat de menjar, el medi físic en que vius, la teva taxa metabòlica i un grapat de subtils interaccions amb altres organismes son els factors que determinen la mida màxima que pot arribar a tenir una espècie. Sembla clar que allò de “jo soc jo i les meves circumstàncies” també s’aplica directament a nivell d’espècies.