El dolor, el sexe i la medicina

naked_back.jpg La notícia d’ahir al suplement de ciència de l’Ara era molt interessant. En contra del que habitualment s’acostuma a dir, un estudi indicava que les dones són més sensibles al dolor que no pas els homes. L’estudi l’han fet aprofitant les bases de dades de milers de històries clíniques on incloïen qüestionaris sobre el dolor. I els resultats indicaven clarament que les dones afirmaven experimentar el dolor amb més intensitat que no pas els homes.

Això indueix un cert escepticisme i de seguida es parla de les experiències personals. Però quan un estudi es fa amb 72.000 pacients, val la pena mirar-se’l amb calma i no descartar-lo només en funció de com de nyicris són els homes de la família.

En realitat, i com els autors de l’estudi indiquen, la conclusió no és que experimentin més dolor, sinó que diuen que experimenten més dolor. Això pot ser perquè realment el dolor és més intens, perquè la percepció del dolor és més notable o perquè les dones tenen menys manies a l’hora de reconèixer el dolor. Hi ha una diferència en els resultats entre sexes quan es miren els qüestionaris de dolor, però el motiu de la diferencia no està clar.

En tot cas, el que m’ha cridat més l’atenció no és tant això del dolor sinó que al aprofundir més en les dades torna a sortir un tema que caldria agafar seriosament d’una vegada. Quan es parla de medicina, d’estudis sobre tractaments, de coneixements de la biologia, la farmacologia i el nostre cos en general, quasi sempre es fa referència al cos de l’home. Només quan es tracta un tema directament relacionat amb les dones, es a dir amb l’aparell reproductor femení, és quan les diferències es tenen en consideració sense cap dubte.

Això és un llast que s’arrossega des de sempre. La medicina als seus inicis intentava curar el cos de l’home. I si alguna cosa funcionava s’aplicava a les dones sense més. Ara ja no és així en teoria, però l’estudi del dolor ja indicava que encara no estan clares coses com les diferències en la sensibilitat al dolor o l’efecte dels anestèsics entre els dos sexes.

Per exemple, buscant dades he trobat un estudi en el que veien que després d’una intervenció quirúrgica, els tractaments analgèsics per tractar el dolor eren eficients en la majoria de pacients masculins, però en canvi, en el cas de les dones la majoria no sentien que els millorés el dolor. Pot ser que experimentin amb més intensitat el dolor, però sospito que simplement les dosis prescrites estan ajustades al metabolisme dels home i no al de les dones. Per fer-ho bé, m’imagino que fins i tot caldria esbrinar coses com per exemple si l’anestèsic és igualment efectiu en tots els dies del cicle menstrual o durant la menopausa.

El cos de la dona i el de l’home són diferents en molts aspectes. Més enllà dels caràcters sexuals evidents hi ha diferencies en percentatge de greix, nivells d’hormones, distribució d’algunes vies nervioses, resposta a medicaments i a tòxics, sensibilitat a malalties i mil petits detalls més. La majoria segurament no són extraordinàriament importants, però la realitat és que en molts casos simplement ignorem com de diferents són.

Un exemple clàssic és l’infart de miocardi. Sempre que es parla dels símptomes d’alarma s’esmenta el dolor intens al pit i també un dolor que s’estén pel braç esquerra. No són els únics, però l’important és que això aplica als homes, però no tant a les dones. Un infart en una dona pot avisar amb mareigs, mal de coll, cansament, vòmits, suor i altres símptomes, però el dolor al pit i el clàssic el dolor al braç són, de llarg, molt menys freqüents.

Tot plegat és el que s’anomena medicina de gènere. Però això massa sovint es fa servir per parlar de nou d’aspectes exclusius de la dona. Ginecologia, obstetrícia i similars. Si volem una salut de qualitat, caldrà ajustar millor les teràpies en funció del sexe. No vull dir que no es faci en absolut, però s’hauria de fer molt més. I cal tenir present que no és un problema dels metges que estan al peu del canó, sinó de la recerca bàsica.

L’estudi de la percepció més intensa del dolor en les dones ens sembla sorprenent. Però el que realment ens diu és que encara ens queda molt per saber sobre les diferències entre homes i dones en la resposta a la malaltia i als tractaments.

5 comentaris

  • Anna Ferrer i Costa

    16/02/2012 19:11

    Crec, com bé dius que simplement els homes no són capaços, encara avui en dia, de reconèixer que tenen sensibilitat com tots els humans (homes i dones), ja que tenen també corpuscles nerviosos a la pell.
    A més diria que normalment les dones som capaces d’aguantar molt més el dolor que no pas els homes. El que passa és que els homes dissimulen.

  • tramuntaire

    10/02/2012 14:01

    Volia anar en la línia del Roger i se m’ha avançat. Tenir en compte el sexe en els estudis clínics és important, però hi ha moltes altres variables genètiques i ambientals. El problema és que en realitat la medicina aplicada és molt més desconeguda del que creiem i la majoria d’estudis es basen en l’estadística, ja que conèixer les bases moleculars de les malalties i els fàrmacs a tots els nivells és complicadíssim. És més fàcil tenir una idea inicial de què pot fer un fàrmac i anar provant si funciona, amb cèl·lules, animals i finalment persones.

    A vegades també tinc la sensació que hi ha molts metges que realitzen els estudis estadístics per provar tal o tal altre tractament i que després hi ha molt poca feina al darrera per buscar una interpretació fisiològica de respostes dels pacients.

  • Roger Verdaguer

    10/02/2012 11:47

    Ei, sí, això seria un avenç i hi estic completament d’acord, però potser caldria anar més enllà, com apunta un dels enllaços que deixes. Si la cosa de l’efectivitat d’un tractament té relació amb el tipus de malaltia, la morfologia del cos, les hormones, etc. diria que encara seria molt més prudent pensar en una aproximació més personalitzada.
    Per exemple, els nens i els adolescents també tenen cossos i nivells hormonals diferents que els adults. Això es té en consideració, que jo sàpiga, gairebé només en la dosis de medicaments i poc més, però segur que el cas es podria abordar com el que planteges tu Dani entre els sexes.
    I anant més enllà… qui no té una particularitat o una altra?, i les ètnies?
    Allò d’arribar a buscar el millor tractament en funció dels al·lels que tinguis de determinats gens, segons el problema, té sentit. Encara hi som molt a les beceroles, però és molt interessant. Es podrien anar bastint bases de dades de cada especialitat i malaltia de seguida que els professionals poguessin respirar una mica de la càrrega que pateixen i posar-s’hi d’acord. Però sembla que ara mateix mirem cap a una altra banda, oi?

  • OCA

    10/02/2012 11:00

    Completament d’acord amb Carquinyol. És vergonyós i lamentable que encara a dia d’avui estiguem així.
    Ahir mateix vaig escoltar un CD de música de les Tres Bessones que va cagar el tió i hi ha encara una cançó que va de que l’home no ajuda a les feines de la casa, que sempre diuen que s’avorreixen, però quan la dona li demana ajuda ell diu que està enfeinat. Realment en una societat igualitària, aquestes cançons per canalla ja no existirien.

    Però en fi en aquest tema en comptes d’anar a tot drap em d’anar mica en mica i amb el govern Espanyol que tenim ara mateix crec que ni mica en mica.

  • Carquinyol

    10/02/2012 9:03

    Que en el segle XXI encara no sigui habitual tractar les especificats del funcionament del cos de l’home i la dona de forma particular en cada cas (quan així es requereix) no deixa de ser un signe més de lan estatal masclisme encorat a la nostra societat des de temps immemorial, barrejat amb el recent políticamentcorrectisme que sembla tenir por de dir que, per algunes coses, som una mica diferents.

    De fet, si certa ex-ministre de gènere hagués llegit el teu article ja estaria parlant de ‘dolores’ i ‘doloras’ !