Arxiu del dimecres, 15/02/2012

Doncs a mi em funciona

dimecres, 15/02/2012

evidencia copia.jpg “Doncs a mi em funciona!”  Aquesta frase és de les més repetides en el camp de les teràpies alternatives, medicines màgiques, productes miraculosos i altres supersticions variades. El raonament sembla contundent. Tu ja pots explicar que s’han fet estudis que demostren que la homeopatia no es millor que el placebo, que les polseres energètiques no tenen cap efecte sobre l’equilibri la salut ni la intel·ligència o que els raonaments subjacents a les flors de Bach requereixen una lobotomia prèvia per oblidar tot el que sabem sobre física, química, biologia i psicologia.

Tant se val perquè contra aquestes explicacions s’hi oposa una experiència subjectiva inapel·lable. “A mi em funciona”, i tots els teus raonaments no canviaran aquest fet.

Això planteja un problema interessant que poques vegades ens parem a pensar. Com podem saber si una cosa (un tractament, una pastilla, un braçalet o unes imposicions de mans) realment funciona? La veritat és que no és tant fàcil.

Per exemple. Porto un parell de dies amb febre, em fa mal tot, tinc tremolors i em molesta la llum. Aleshores em poso una polsera energitzada amb essències de flors de Bach i connectada als xacres segons un antic ritual d’una civilització oriental. L’endemà el dolor comença a cedir, la febre baixa, deixo de tremolar i la llum comença a ser agradable. Puc dir que aquell tractament m’ha curat? Estava fatal fins el moment en que m’ho vaig aplicar! Com podem dubtar de la seva eficàcia?

Doncs la clau és que no sabem que hauria passat en el supòsit que no hagués fet res. Potser també em trobaria millor ja que després de tot, la majoria de dolències acostumen a curar-se soles. Encara que moltes vegades ho oblidem, el nostre cos disposa de molts mecanismes de reparació. Requereixen un temps, però generalment, ens curem solets a no ser que es tracti de malalties greus. I fins i tot en les més greus, sempre hi ha alguns casos en que hi ha curacions espontànies. Hi ha qui creu que ha trobat un tractament miraculós i en realitat només ha tingut sort.

També pot ser un cas de suggestió. Si creus que una agulla clavada a l’orella farà que no et maregis anant en vaixell, és molt més probable que funcioni que no pas si estàs segur que no et funcionarà. És el mateix que passa quan un menjar et sembla que et sentarà malament. Si ho creus prou fermament, és probable que l’acabis vomitant. La connexió entre la ment i el cos és molt més forta del que estem disposats a acceptar.

Aleshores només queda la nostra predisposició amb el tractament. Igual que el fora de joc en el futbol és claríssim o inexistent sobretot en funció de si és a favor o en contra del nostre equip, o que les promeses que no es compleixen d’un polític són indignants o comprensibles en funció de si el partit que defensa gaudeix de les nostres simpaties o la nostra aversió, l’explicació que adoptarem amb el tractament dependrà principalment de les ganes que tinguem de creure-hi.

Per això tenen èxit les estafes com les polseres Power Balance i moltes teràpies alternatives. Amb això no vull dir (que quedi clar) que tota teràpia considerada alternativa sigui una fantasmada. N’hi ha moltes que si, però també n’hi ha que efectivament mostren efectes terapèutics. I també per això és que calen els estudis comparant dos grups nombrosos de pacients de manera que un grup prengui el tractament i l’altre pensi que el pren però en realitat no ho faci. Perquè les percepcions individuals tenen molt poc valor per decidir si una cosa funciona o no. I les explicacions (científiques o esotèriques) poden estar equivocades.

Però el poder de les conviccions és immens, de manera que el “doncs a mi em funciona” seguirà sent un sistema freqüent per defensar o no una teràpia o un producte miraculós. Això quan no és el “..doncs a mi m’han dit que funciona!” (que també és freqüent).

En tot cas, quan us ho diguin, podeu recordar l’acudit del principi. L’he trobat per la xarxa i és real com la vida mateixa. Fins i tot el detall que hi ha pacients que prenen placebo i surten convençuts que funciona. I és fins i tot després que els fabricants de la Power Balance reconeguessin que era una estafa, hi ha qui segueix dient “doncs a mi em funcionava”.