Arxiu del divendres, 17/02/2012

Tardígrads; supervivents extrems.

divendres, 17/02/2012

Waterbear.jpg Semblen uns animalets inofensius. Mesuren menys d’un mil·límetre i la majoria fan la seva vida alimentant-se de líquens. Donen una enganyosa sensació de fragilitat. Amb unes potetes amb urpes minúscules que mouen lentament i amb el cos dividit en cinc segments (per això, de vegades es van classificar com artròpodes). Però les aparences enganyen i els tardígrads (un nom que indica que “caminen lentament”) es consideren uns dels organismes més resistents del planeta. Potser no tots ho fan tot, però entre les més de set-centes espècies de tardígrads hi ha autèntics campions en l’art de sobreviure.

Per exemple les pots posar a bullir a més de cent graus, o els pots congelar a temperatures inferiors als 200 graus sota zero i resistiran sense massa problemes. Això si, si arribes als 272 graus sota zero, només resisteixen uns pocs minuts.

També podries intentar esclafar-los. Un animal que mesura un mil·límetre no resistirà una trepitjada, oi? Doncs aquests si que la resistirien. De fet, alguns aguanten pressions de fins a sis mil atmosferes! Per fer-nos una idea, allà a les profunditats abissals de la fossa de les Marianes “només” hi ha unes mil atmosferes de pressió.

Potser per l’altre extrem? I si reduïm la pressió? Doncs tampoc els passa gran cosa. Els han sotmès a condicions de buit gairebé complert i tan tranquils.

Els podríem irradiar. Les radiacions maten. Entre 10 i 20 grays de raigs gamma poden matar un ser humà. Però el cas és que per matar un tardígrad calen al voltant dels 5000 grays. L’únic efecte és que a partir dels mil grays aconseguim esterilitzar-los.

I si els volem matar de set, doncs també ho tenim difícil. El seu cos conté un 80 % d’aigua, però en cas de sequera es deshidraten fins quedar-se només amb un 3 %… i en aquest estat poden resistir dècades. Després, quan els posen en aigua, recuperen els nivells normals i en pocs minuts segueixen fent la seva vida com si res. Això de deshidratar-se és un procés que s’anomena criptobiosi i és una estratègia que fan alguns organismes per sobreviure durant llargs períodes. Sense aigua el metabolisme s’atura. Les reaccions químiques del cos no tenen lloc de manera que no pots reparar, no pots dividir les cèl·lules, no pots fer res. Per no fer, gairebé no pots ni morir ja que tot està ben quietet. El complicat, és clar, és entrar i sortir d’aquest estat sense problemes. Molts pocs organismes poden fer-ho.

En realitat podem veure que passa si fem una combinació de tot plegat. Això ho van fer els russos quan els van posar en una nau espacial i els van exposar a l’espai buit durant deu dies. Amb temperatures baixes, pressions quasi nul·les, radiacions brutals i res d’humitat. Cap problema. La majoria van sobreviure i van tornar a la Terra a seguir fent la seva.

Volien fer un experiment de més durada en la missió Fobos-Grunt, però el llançament cap a Mart va fallar i fa poc va tornar a caure a la Terra, desintegrant-se. En tot cas, la nau es va desintegrar al cremar en la reentrada a l’atmosfera, però no se si els tardígrads van sobreviure. D’aquestes bestioles ja t’ho pots esperar tot.