Revivint paisatges del passat

silene.jpg Parlar de la prehistòria fa que pensem en dinosaures, trilobits i altres animals més o menys curiosos. En canvi les plantes ocupen un paper més secundari en l’imaginatiu popular. És curiós perquè si anem pel bosc, si mirem un paisatge, si observem una muntanya, el que veiem normalment és la vegetació. Els animals costen de veure, en canvi són les plantes les que conformen el paisatge. I no és un factor irrellevant. Em desperten sensacions diferents una fageda prop del Pirineu, un alzinar atapeït a les faldes de Collserola o una pineda al costat del mar. Són les plantes i no els animals els que defineixen el territori.

Doncs ahir van sortir a la llum dos treballs que sense estar relacionats, tenen en comú el fet d’apropar-nos a la vegetació d’èpoques passades. El que ens transporta a èpoques més pretèrites és la troballa d’un bosc fossilitzat i colgat sota la cendra en una regió de la Xina. No és la primera vegada que troben un bosc en aquestes condicions, però aquest ha resultat notablement interessant. Si per una erupció volcànica cau un a pluja de cendres prou gran, les plantes queden colgades i, amb sort, preservades. Aleshores, si les desenterrem podem anar reconstruint com era el bosc en aquells temps. Quantes espècies vegetals el formaven, quina posició ocupava cada planta, cada arbre, cada liana.

El que ha sortit a la llum és de fa gairebé 300 milions d’anys. Ocupa mil metres quadrats i n’han desenterrat tres zones que presenten força diferències. Això no és estrany, ja que si algú desenterra el límit d’un bosc i l’inici d’una praderia, segons per on excavi trobarà comunitats prou diferents. En tot cas, ara podem fer el dibuix de com era aquell bosc. No una reconstrucció imaginada, sinó que podem situar cada arbre real al seu lloc correcte. Més enllà de l’interès científic, no deixa de ser una finestra que ens permet mirar al passat.

De totes maners, només és una imatge. El que seria fantàstic seria tenir aquelles plantes a l’abast de la ma. Tocar-les i notar la textura, olorar-les i comparar el perfum amb el de plantes actuals. Doncs una cosa semblant és la que han pogut fer amb el segon estudi. En aquest cas no viatgem tan lluny en el temps. Només 30.000 anys. Sembla poc, però el que han fet ha sigut reviure una planta a partir d’una llavor guardada per un esquirol al seu cau i congelada sota el permafrost siberià durant 30 mil·lennis.

Ja havien intentat fer germinar llavors molt antigues, però per molt resistents que siguin les llavors, tot té un límit i les tan antigues no sobrevivien. En aquest cas l’estratègia ha estat una mica diferent. Han agafat part del teixit que envolta la fruita i s’han aprofitat de la capacitat que tenen les cèl·lules vegetals per regenerar tot un organisme a partir d’una única cèl·lula. Una capacitat que ja ens agradaria als animals. Exagerant una mica podríem pensar en un esqueix. A partir d’un fragment d’una planta i en les condicions adequades, van aconseguir uns plançons.

La gràcia és que aquests van fer flors i llavors que van resultar, ara si, viables. De manera que a partir d’aquestes llavors han pogut reviure una bonica flor de l’espècie Silene stenophylla. Suposo que tècnicament els plançons originals deuen ser dels organismes més vells del planeta ja que té tres-cents segles d’edat.

Com fan notar els investigadors russos que han fet l’estudi, la planta caldrà cuidar-la perquè l’ecosistema on vivia ja no existeix. Encara hi ha exemplars d’aquesta espècie, que sembla que presenta alguna diferència en el ritme de creixement. L’exemplar prehistòric està adaptar a un clima diferent del que tenim actualment. Després de tot, fa trenta mil anys estàvem a l’edat de gel.

En tot cas, això vol dir que amb sort es podran reviure altres exemplars de manera que estudiar l’ecologia prehistòrica pot ser aviat una ciència molt més dinàmica del que era fins ara. Aquesta planta no es va extingir, de manera que ja la coneixem. Això permetrà comparar el seu DNA amb el dels exemplars actuals per exemple. Però l’interessant de veritat serà quan ho aconsegueixin amb alguna planta que es va extingir.

I el que no he trobat, però em pregunto és… quina olor fan aquestes flors? Imagino que similar a la de les seves contemporànies, però tot i així, m’encantaria olorar una planta prehistòrica.

6 comentaris

  • Daniel Closa

    22/02/2012 11:56

    Esther. realment, moltes vegades és més interessant preeservar un ecosistema que no pas una espècie en concret. No té cap sentit una cosa sense l’altre. De fet si que dóna molt de si ja que no tote sles espècies tenen la mateixa importancia a l’hor ad epreservar une cosistema. (Mmmm. tema per un futur post).

    Roger. En realitat són d’aquelles coses quepotser no tinguin aplicació a l avida de cada dia (tot i que com podem estar-ne segurs?) però només pel plaer de saber més coses del passat llunyà ja són una font d’inspiració.

    tramuntaire. Ostres. Tens raó amb lo del quilómetre quadrat! Ja ho he corregit. Gràcies!
    Aplicació ecológica directa no crec. El que se m’acut que és més important és que s’ha trobat la manera de reviure plantes de fa tant temps, de manera que es podrà aplicar a altres vegetals que ja hagin desaparegut.

  • tramuntaire

    22/02/2012 11:43

    Què hem de fer amb aquesta planta? Suposo que estudiar-la i prou (és interessant saber quins gens han canviat en 30000 anys a causa del canvi climàtic), però m’agradaria saber si pot tenir alguna aplicació ecològica directa.

    Per cert, 1000 metres quadrats no són un quilòmetre quadrat… :)

  • Roger Verdaguer

    22/02/2012 11:14

    Fascinant! A mi també m’agrada molt mirar al passat, amb tots els detalls disponibles per tenir present com era la realitat de llavors. Moltes gràcies, Dani, per aquest post purament de gaudir.
    Haha, i el dels tardígrads també va ser molt xulo. Encarar recordo quan me’ls van presentar de passada a zoologia i em vaig quedar enganxat. No n’havia mirat mai res, però. Gràcies altre cop!

  • Esther

    22/02/2012 10:36

    Bon dia, m’ha agradat que diguis” la planta caldrà cuidar-la perquè l’ecosistema on vivia ja no existeix” perquè això fa referència a les estratègies de conservació. Podríem entrar en un debat molt interessant . Perquè volem conservar una espècie en concret si el ecosistema que la fa possible no el conservem? Té raó de ser protegir especies en concret? Hem de protegir espècies en perill d’extinció sense tenir cura del que els envolta? Això dona molt de si…

  • Daniel Closa

    22/02/2012 9:35

    Ha ha ha. Molt bona aquesta. Mestre! :-D

  • Carquinyol

    22/02/2012 9:12

    I de ben segur quan comencin a estudiar la flor aquesta es trobaran un grapat de tardígrats badallant pensant ‘si que ha estat llarg aquest hivern…’ ;)