Arxiu del dimarts , 28/02/2012

Els colors del terra

dimarts , 28/02/2012

Roussillon-CheminOcres.jpg Si un dia aneu per la Provença (molt recomanable) trobareu molts poblets encantadors per anar aturant-te a passejar, prendre alguna cosa i fer grapats de fotos. Però tot amb molta calma i sense presses. Doncs si us agrada la geologia, no dubteu a acostar-vos al poblet de Roussillon. En realitat, si no us diu res la geologia, també val la pena.

Entre els molts encants de la vila, Roussillon és conegut per ser un gran productor d’ocre. Aquest pigment, amb el que es fabriquen les diferents tonalitats de pintures ocres no deixa de ser un producte mineral. Concretament l’ocre daurat és sílice i argila amb un contingut d’òxid de ferro hidratat (Fe2O3 · H2O) que és el que li dona el color característic a mig camí entre el groc i el cafè. I si l’òxid de ferro es deshidrata obtenim l’ocre vermell, que també dóna molt de joc. Per fer-ho, calia posar al foc l’ocre daurat fins deshidratar-lo.

A Roussillon hi ha afloraments d’ocre que van permetre una extracció i comercialització important. Ara els pigments ja es poden obtenir d’altes maneres, però durant molt temps l’origen sempre era de fonts naturals. En realitat, ja des de la prehistòria s’ha fet servir l’ocre. N’hi ha prou de recordar els bisons que decoren les coves d’Altamira per veure que l’ocre és dels pigments més antics que els humans hem fet servir.

Però més enllà de la seva utilitat, l’ocre de Rousillon dona un aire característic als voltants del poble. Les formes geològiques tenen uns colors absolutament fascinants que conviden a la contemplació. Normalment m’agrada contemplar els colors dels éssers vius, mentre que les pedres em semblen menys interessants en aquest sentit. Però hi ha determinats indrets al món en que el joc cromàtic de la geologia rivalitza sense problemes amb el de la biologia.

Això també ho podem veure en un indret molt llunyà. A l’extrem nord-oest de l’Argentina, hi ha una carretera que enfila la “Quebrada de Humahuaca” camí de Bolívia. És un indret amb (relativament) pocs turistes i ofereix uns paisatges geològics, biològics i  humans, que són tot un descobriment. La vegada que hi vaig anar vaig aturar-me a un poble anomenat Purmamarca, on la gran curiositat és una banda de la muntanya que anomenen el “Cerro de los siete colores”.

No se si són exactament set els colors. Però l’espectacle val la pena. Els diferents estrats que formen la muntanya s’han combinat de manera que es veuen bandes de vermells, marrons, blancs i grocs d’allò més espectacular.

De totes maneres, el que he trobat més impressionant és a la Xina, a la “Danxia de Zhangye”. Una Danxia he vist que és el nom que li donen a aquest tipus de formacions a les muntanyes. N’hi ha a molts altres indrets, però la de Zhangye no té rival en color. Tots els pigments minerals possibles s’han agrupat en diferents capes formant un paisatge completament inesperat.

En realitat allà voldria anar-hi en persona per esbrinar quin color tenen realment les muntanyes ja que les moltes de les fotografies que he vist tenen un aire que recorda molt al “saturar color” del Photoshop,mentre que altres imatges es veuen més normals. Una llàstima perquè sospito que és una petita trampa que no cal fer. Potser realment la Danxia de Zhangye presenta aquesta al·lucinant exposició cromàtica. En tot cas, sospito que a les imatges que corren per Internet hi ha una mica de trampa. N’hi ha prou de comparar diferents imatges del mateix indret: Aquí i aquí (tramposets).

En tot cas, si un dia tinc la sort d’anar per la Xina ja miraré d’acostar-m’hi (que? Puc somniar, no?). La geologia pot oferir uns espectacles d’una bellesa inimitable i val la pena gaudir-ne sempre que es pugui.