Arxiu del divendres, 2/03/2012

Hiperió; una esponja cósmica

divendres, 2/03/2012

hiperio.jpg Quan parlem de planetes i llunes acostumem a imaginar cossos sòlids, de roca, si són petits, i boles de gas si es tracta de planetes gegants. I si son prou grans imaginem que seran aproximadament esfèrics. Però a l’Univers hi ha objectes per triar i remenar i pots trobar de tots tipus. Un de ben curiós està donant voltes a Saturn. Una de les seves moltes llunes coneguda amb el nom d’Hiperió té un aspecte ben curiós.

Enlloc d’una esfera sembla més aviat una esponja. Ni és gaire esfèrica, ni té una superfície gaire llisa. I si mirem atentament veiem que un dels seus costats mostra un crater immens. A sobre, quan han fet mesures de densitat han vist que el 40 % d’Hiperio és espai buit. De nou, com si fos una esponja. I no està fet de roca sinó, majoritàriament, de gel d’aigua.

Que no tingui forma esfèrica no seria una sorpresa si es tractés d’una lluna molt petita. Les dues llunes de Mart ja recorden més aviat una patata que no pas una esfera, però Fobos i Deimos fan menys de trenta quilòmetres de llarg. En canvi Hiperió és força més grandet. En fa tres-cents seixanta de quilòmetres.

I una altra característica única d’Hiperió és que mentre que tots els planetes i satèl·lits del sistema solar tenen una rotació ben determinada, ell va donant voltes caòticament. Això vol dir que no hi ha manera de saber cap a on estarà orientat en un moment donat. Per descomptat, viure a Hiperió seria tot un maldecap. Mai sabries quan serà de dia o de nit. No hi hauria manera d’establir ritmes circadiaris, perquè cada dia tindria una durada diferent i aleatòria.

Tot plegat és molt curiós ja que en els satèl·lits, la gravetat, les forces de marea, fan que a la llarga el gir al voltant del planeta i la rotació al voltant del propi eix quedin igualats, de manera que sempre mostrin la mateixa cara en direcció al planeta. Doncs això passa amb tots els satèl·lits del sistema solar excepte amb un: Hiperió.

Hiperió té tota la pinta de ser les restes d’un objecte més gran que en un moment donat es deuria fragmentar. Probablement va topar amb algun altre objecte, tots dos van sortir a trossets i de moment encara està donant voltes com un boig.

Tot això ja es va descobrir quan la sonda Voyager va passar per allà l’any 1981. Però ara que tenim la sonda Cassini donant voltes a Saturn s’han pogut obtenir imatges molt més detallades i determinacions molt més precises.

En tot cas, no deixa de ser un representant ben curiós del zoològic planetari.