Arxiu del dimecres, 7/03/2012

Gominoles

dimecres, 7/03/2012

373386_gumdrops_2.jpg Si una cosa bona tenen les temptacions és el plaer que experimentes quan hi caus. També hi ha, per cert, l’empipador sentiment de culpa, però l’atractiu de fer una cosa mal feta és difícil de superar. I hi ha una situació (bé, n’hi ha més, però ara no venen al cas) en la que em resulta extremadament difícil resistir-me a una temptació. Quan agafo el cotxe per fer un viatge llarg, no puc evitar el comprar-me una capsa de gominoles per anar menjant mentre condueixo.

Ja se que nutritivament són un desastre. Que empassaré més colorants, edulcorants, acidificants, antioxidants, espessants i aromatitzants derivats del petroli que en moltes setmanes de fer una dieta mediocre. Però que voleu? La textura particularment gomosa, el sabor lleugerament àcid, aquella capa de sucre per sobre, tot afegit als records del plaer que em donaven quan era petit, no tenen preu.

En realitat és ben curiós com es fan les gominoles. La seva textura característica la causa la gelatina amb que es fa la pasta base. I aquí ja comencem amb les coses que semblen desagradables. La gelatina no deixa de ser una proteïna, per tant, cap problema. Estrictament es deriva del col·lagen, que és la proteïna animal més abundant, la que forma part dels músculs i que actua com a ciment per unir les cèl·lules entre elles. El col·lagen està fet per unes fibres constituïdes per tres cadenes d’aminoàcids entortolligats.

El que es fa és hidrolitzar-lo parcialment i deixar que es torni a formar enllaços. Aleshores perd l’estructura ordenada i queda més flonjo, més tou, més estiradís. Això, junt amb una certa quantitat d’aigua és el que forma el gel característic de la gelatina. El detall desagradable és que per fer-ho no es fa servir proteïna de bona qualitat sinó amb restes de cuiro, pell, ossos i altres restes de bestiar que no s’aprofitaria per res més. No passa res. Després de tot, només és una proteïna. I en pes no arriba al 10 % del producte final.

A la pasta base s’hi afegeixen sucres, que son la part més important. Tres quartes parts de la gominola estan fetes de glucosa, fructosa o sacarosa. I el toc final es fa amb els additius. Podem trobar-ne de tota mena i si ens limitem a alguns dels colorants hi trobem la tartrazina (E-102), el groc de quinoleïna (E-104), el groc taronja (E-110), el roig de l’azorubina (E-122), el roig cotxinilla (E-124) o el blau patent (E-131). Però també hi ha acidificants, antioxidants, conservants i tot el que vulgueu.

De totes maneres, probablement el pitjor és la gran quantitat de sucre que contenen. Primer per les dents. És tot un festí pels bacteris de les dents, que podran fer-se un tip d’anar transformant sucre en àcid làctic (per desgràcia per l’esmalt dental). Però també pot ser un problema per l’equilibri metabòlic de l’organisme, que rebrà un bombardeig sobtat de sucres.

No passaria res si només en mengéssim una, però com es pot resistir la temptació si en tens tot un paquet obert allà a l’abast de la ma? Inevitablement n’acabes endrapant un grapat. I no cal dir-ho si ets un nen al que (tal com ha de ser) les característiques nutricionals són la cosa que menys li amoïna del món.

En tot cas, al menys tinc clar que cal no abusar-ne gens. En canvi, reconec que he al·lucinat veient que hi ha qui les fa servir per donar vitamines i omega tres als nens! Potser hi ha situacions en les que tingui una explicació, però reconec que no entenc el raonament que fa que sigui preferible una gominola suplementada amb vitamines abans d’una alimentació sana. Potser algun pare creu que amb una cosa així vetlla per la salut dels nens. Si realment algú pensa així, realment és que té un concepte de salut molt i molt deficient.

Les gominoles, amb molta moderació, són com els petits pecats venials. No estan bé, però són tan bones…