Pikaia; el més antic dels nostres.

pikaia.jpg Es diu Pikaia gracilens, i no és un cuc. Aclareixo això del cuc perquè sospito que en algun titular sortirà descrit com a tal. Malgrat que era allargat com els cucs, que sembla tenir segments com els cucs i que feia només uns cinc centímetres de llarg com alguns cucs, insisteixo: Pikaia no era, en absolut cap cuc. Era un cordat i això, des del nostre punt de vista, és molt més important ja que sembla que efectivament Pikaia és un avantpassat nostre. El cordat  més antic que coneixem.

Els éssers vius els classifiquem en diferents categories cada vegada més generals. Així, els humans som l’espècie Homo sapiens, que pertany a la família dels Homínids, l’ordre dels Primats, de la classe dels Mamífers, del subfílum dels Vertebrats i del fílum dels Cordats, que formen part del regne Animal i del domini Eukariota. En realitat encara hi ha més divisions entre mig (superclasse Tetràpodes, infraclasse Placentats o  parvordre Caratins).

El cas és que quan parlem d’animals superiors, el que acostumem a tenir en ment són els del fílum dels cordats. Els que en algun moment de la seva vida tenen notocordi, que en el nostre cas és la columna vertebral. Dins els cordats hi ha els mamífers, les aus, els peixos, els rèptils o els amfibis. També n’hi ha d’altres més estranys, com els tunicats, però ja són molt menys coneguts. En canvi, si parlem d’artròpodes, d’estrelles de mar, de cucs o de meduses, ja no son cordats com nosaltres.

Doncs fa al voltant d’un segle es va descobrir a la localitat canadenca de Burgess Shale un jaciment de fòssils absolutament espectacular. Per un seguit de condicions ideals s’havien preservat molts animals molt primitius i en unes condicions excepcionalment bones. La gràcia era que no hem recuperat només els ossos (que encara no en tenien) sinó pràcticament tot el cos, incloent teixits tous. I era una fauna molt primitiva; de quan la vida pluricel·lular començava a ocupar el planeta i semblava que fes diferents experiments amb moltes possibles estructures bàsiques.

Com que parlem del Cambrià, fa uns 540 milions d’anys, aquell esclat de noves formes de vida macroscòpiques de tota mena, forma i estructura es va anomenar “l’Explosió cambriana”. Reconec que alguns dels meus fòssils preferits, com Hallucigenia són d’aquests jaciment (culpa de l’Stephen Jay Gould). Però el més interessant és que els principals fílums que hi ha actualment van sorgir en aquell laboratori de proves del Cambrià.

Quan es van classificar els fòssils de Burguess Shale, n’hi havia un, Pikaia, que recordava un cuc i que es va situar en la categoria dels anèl·lids. Però de seguida van sorgir els dubtes. Semblava tenir un notocordi i els segments del cos recordaven les bandes que en el nostre cas acaben donant lloc a les costelles i les vèrtebres. De manera que es va començar a pensar que Pikaia podria ser el més antic dels cordats coneguts. El més semblant a un precursor comú del que coneixem com animals superiors. Naturalment podria ser que demà en trobem un altre de diferent, millor o més antic, però de moment aquest és el que coneixem.

I ara acaben de publicar un article on, després d’analitzar els 114 fòssils existents de Pikaia, conclouen que efectivament aquell animalet (que no és un cuc) l’hem de catalogar dins del fílum dels cordats. El nostre re- re- re- re-besavi, i el dels ocells, dels peixos, de les serps, etc.

El que fa gràcia és que de tots els animals de l’explosió cambriana, només uns pocs van sobreviure i van donar lloc a descendents que ocupessin el planeta. Actualment hi ha uns pocs fílums (en coneixem uns 40, però quasi tots els animals que han viscut pertanyen només a 9 fílums). La resta dels experiments del Cambrià es van extingir. Alguns no serien viables i altres potser només van tenir mala sort. Cal dir que Pikaia no era especialment abundant. No semblava destinat a tenir un gran futur i altres animals semblaven molt més prometedors. En tot cas, Pikaia va sobreviure i altres no ho van fer, i això va decidir el futur del planeta.

Com deia en Jay Gould: Si voleu formular la pregunta de tots els temps (perquè existeixen els éssers humans?), una part de la resposta ha de ser: “Perquè Pikaia va sobreviure a la extinció de Burgess Shale”. Aquest resposta no esmenta ni una sola llei de la natura, no incorpora cap afirmació sobre rutes evolutives previsibles, cap càlcul de probabilitats basada en regles generals d’anatomia o d’ecologia. La supervivència de Pikaia va ser una contingència de la “simple historia” .

Ara mateix tots nosaltres gaudim del regal d’existir, de ser-ne conscients i de decidir que fem amb la nostra vida. Perquè això passés l’atzar ha fet caure els daus de la manera necessària durant milions i milions d’ocasions. I una de les més destacades va ser fa més de 500 milions d’anys, quan Pikaia, el nostre avantpassat, va tenir la sort de sobreviure.

4 comentaris

  • tramuntaire

    09/03/2012 12:37

    Atzar? Lliure voluntat? Vols dir que tot això existeix?

  • Daniel Closa

    08/03/2012 13:42

    oca. Això de tenir sort és molt important. Diuen que Napoleó, quan li arriobava un nou general preguntava si, a més de brillant i ben preparat, era un paio amb sort.

    tramuntaire. Si estàs assegut al davant de l’rodinador és per una combinació de l’atzar actuant durant 14.000 milions d’anys… i la teva lliure voluntad en els últims cinc minuts.

  • tramuntaire

    08/03/2012 13:31

    Tenim parents per totes bandes! Alguns de més propers i altres de més llunyans, però sempre tenen alguna cosa en comú amb nosaltres, com a bons ancestres comuns.

    I la línia del temps és la que hi ha. No sé si existeixen universos paral·lels, però hi ha tantes i tantes coses que podrien ser diferents… és l’atzar que ens hi ha portat o bé des del big bang estava escrit que avui seuria davant d’un ordinador per escriure aquestes línies?

  • oca

    08/03/2012 10:54

    Renoi Dani realment molt interessant.
    De fet ja podem anar evolucionant durant milers i milers d’anys que com bé dius, si cauen malament els daus tururut.
    Aquest post et fa parar a pensar, un cop més, de lo afortunats que podem ser de poder viure i com ho podem viure (amb sentiment, amb emocions, amb memòria…) simplement perquè per X circumstàncies el més dèbil, a priori, va sortir victoriós. Podríem dir que potser seria el nostre primer David (contra Goliat).