Mirant l’Univers d’una altra manera.

c-norAmNeb-43.jpg  Si seguiu aquest blog haureu notat que les imatges astronòmiques m’encanten. Una de les moltes coses bones que té el viure en aquesta època és que podem gaudir de l’excitació de la novetat. Les properes generacions ja hi estaran acostumades i la novetat donarà pas a la rutina, però nosaltres tenim la sort de descobrir racons mai vistos de l’Univers. Disposem de tecnologies inimaginables fa molts pocs anys. Telescopis posats en òrbita que treballen amb un nivell de resolució increïble ens ofereixen imatges d’una bellesa brutal.

Però cal anar amb compte amb un petit detall que és fàcil oblidar. Si poguéssim anar fins els indrets que ara veiem a les webs d’astronomia, probablement quedaríem decebuts. Allà on esperaríem uns esclats de colors de dimensions titàniques, veuríem només estrelles normals brillant gairebé en blanc i negre. I és que les coses no són exactament com les veiem a les fotos. Però és que, en realitat, les coses tampoc són exactament com les veiem nosaltres.

La clau és que els humans només detectem la llum visible. Això és un petit fragment de tot l’espectre electromagnètic. Hi ha animals que poden veure en l’ultraviolat i poden captar molts més matisos en el color, per exemple de les flors. Altres animals detecten l’infraroig i les diferents temperatures del nostre cos les deuen identificar com tonalitats d’un color que nosaltres només podem imaginar.

De manera que per tot arreu ens arriba molta més informació de la que detectem. La nostra limitada biologia ens permet observar únicament una petita escletxa de totes les radiacions que ens envolten. O almenys això era així, fins que la tecnologia ens va permetre començar a captar també les radiacions a diferents longituds d’ona. Ara ja tenim detectors per captar des de les radiacions gamma d’alta energia fins les ones de radio més suaus.

Però som animals que depenem dels ulls, per tant, no queda més remei que transformar les emissions de raigs X, de raigs gamma, d’infrarojos o d’ultraviolats que detecten els nostres aparells en unes radiacions que els nostres ulls puguin captar, és a dir en un o altre color.

Per això, quan mirem imatges astronòmiques hem de tenir present a quina longitud d’ona s’ha captat. Perquè segurament la fotografia no tindrà res a veure amb el que podríem observar a ull nu, limitats al rang de la llum visible. És molt il·lustratiu comparar la imatge que s’aconsegueix al fotografiar la constel·lació d’Oriò amb llum visible o amb infraroja. Aquesta constel·lació és de les més espectaculars que podem observar una nit d’hivern, però si la mirem en l’infraroig el resultat és absolutament espaterrant.

Orion_vis-ir_lg.jpg

I la Galàxia d’Andròmeda, un Univers en si mateix fet de centenars de milions d’estels agrupats en la immensitat del buit còsmic brilla amb un aspecte ben diferent si la mirem en el rang dels raigs X, dels infrarojos o del visible. I si combinem les imatges, el resultat encara és més espectacular.

M31_andromeda_H.jpg

Tot plegat hi ha qui ho veu com un petit engany. Com si fos un retoc del Photoshop. Però a mi em sembla just a l’inrevés. La tècnica en permet veure coses ben reals que els nostres ulls no poden captar. Però no només és un tema estètic, és clar. La informació que obtenim analitzant les diferents regions de l’Univers a diferents longituds d’ona és la que ens està permetent entendre com és en realitat. L’infraroig es particularment útil ja que, per l’expansió de l’Univers, la llum té tendència a desplaçar-se cap a longituds d’ona més grans. Moltes fonts de llum visible s’han desplaçat fins l’infraroig i a ull nu ja no les podríem veure. Però a més, ens deixa veure que hi ha al darrera dels abundants núvols de pols que hi ha allà fora. Allà on la llum visible queda aturada, la radiació infraroja pot passar sense problemes.

emsInfraredWaves_mainContent_infrared-visible-infrared-comparison copia.jpg

I coses semblants passen amb les altres zones de l’espectre. Hi ha estrelles de raigs X, hi ha fonts de raigs gamma que encara no tenim clar que els origina, hi ha emissions de radio que ens informen del que passa als nuclis galàctics…

Mirar al cel una nit estrellada és un espectacle fabulós. Però resulta aclaparador pensar que allò només és una petita, molt petita part de l’espectacle al complert. I la nostra generació tenim una gran sort de poder-ho començar a veure.

6 comentaris

  • Daniel Closa

    13/03/2012 14:09

    Uf. Segur quemoltíssims. El desenvolupament científic ha consistit, bàsicament, en anar trobant la manera de superar aquestes limitacions. I qui sap on és el límit? Aquest anar descobrint és el que fa que la ciència sigui tan fascinant.

  • Ariadna

    13/03/2012 12:55

    A ull nu, a través d’Infrarojos o amb Raigs X intepretem la realitat. Però quants matissos ens estarem perdent per no ser capaços de veure que hi ha més enllà de les nostre slimitacions físiques i teconlògiques?

  • Daniel Closa

    13/03/2012 8:51

    I és divertit comparar com es veu a diferents longituds d’ona eh!

  • Meritxell

    13/03/2012 0:58

    Molt interessant! Mai m’havia parat a pensar en el fet que tots aquests colors venen de les longituds d’ona que no ens són visibles!

  • Daniel Closa

    12/03/2012 22:58

    Andròmeda és màgica. Potser perquè és la cosa més llunyana que podem observar a ull nu.

  • Carquinyol

    12/03/2012 8:40

    Andròmeda és espectacular la miris com la miris…