Centenaris i en forma

broggi.jpg Moisès Broggi i Vallès va néixer l’any 1908, aviat farà 104 anys. La seva imatge a la portada del primer número del ARA el va convertir en un personatge més popular que mai, i els comentaris de sorpresa sobre la seva edat i la seva activitat es repeteixen sovint. És lògic ja que no és freqüent que algú amb més de cent anys es presenti com a senador, mantingui una agenda d’entrevistes i actes públics com la seva i assisteixi a actes multitudinaris com encara segueix fent.

Però potser no ens hauria de sorprendre tant que algú es mantingui tan actiu a una edat tan avançada. De fet, és molt més freqüent del que ens pensem. El problema és que apliquem un raonament equivocat a com es presenta el final de la vida. Donem per fet que a mida que passen els anys, el cos es va afeblint i els problemes de salut esdevenen més i més freqüents. Les malalties cròniques són la norma i la probabilitat de patir coses com l’Alzheimer augmenta cada any que passa .

Això és un problema personal, social i fins i tot econòmic. Podem allargar molts anys la vida gràcies als avenços de la medicina, però encara no som tan bons garantint una bona qualitat de vida. La despesa sanitària que farem a partir dels seixanta anys es dispara i representa la major part del que gastarem en tractaments mèdics al llarg de la vida. En una conferència vaig sentir com el ponent començava dient: La bona notícia és que cada vegada vivim més; la dolenta és que surt tan car que no ens ho podem permetre.

El tema del que fer amb la despesa sanitària en la vellesa dóna molt de si, però avui volia ressaltar una dada que sovint passa ignorada. La realitat és que, contra el que acostumem a pensar, a partir dels 90 anys, la taxa de mortalitat disminueix enlloc d’augmentar. Curiosament, les dades indiquen que les persones de noranta o de cent anys tenen un estat de salut millor que els de vuitanta.

Per exemple, la probabilitat de patir Alzheimer en algun grau als 80 anys és propera al 70 %. Tres de cada quatre! En canvi, quan es mira que passa amb els centenaris, resulta que només un de cada quatre presenta aquesta afecció. No acostumen a tenir malalties cròniques, es mantenen actius, fan esport i fins i tot molts mantenen una vida sexual que consideren activa i  satisfactòria. Al final tots morirem, és clar, però en nonagenaris o centenaris la causa acostuma a ser una malaltia aguda. Una pneumònia o alguna cosa semblant, i no una patologia crònica. Enlloc d’anar-se apagant lentament, experimenten uns breus problemes i s’apaguen d’un dia per l’altre.

Tot plegat contrasta amb la idea que tenim de “com més vell, més fumut”, però sembla que aquest raonament només s’aplica al principi de la tercera edat. Tot sembla indicar que malgrat que efectivament, a mida que envellim, la maquinaria cada vegada va amb més problemes, hi ha un grup de persones que se’n lliuren dels problemes que associem amb la vellesa. Sigui per la combinació genètica que tenen, per l’ambient on han viscut, per l’estil de vida que han portat o per una bona ració de bona sort, el cas és que es mantenen en forma fins al voltant dels cent anys. Curiosament, sembla que a partir dels noranta son els homes els que tenen menys problemes de salut que les dones.

I la resta, simplement van caient pel camí molt abans afectats per malalties cròniques i per els mil problemes que afecten a partir dels seixanta als que no han tingut tanta sort. Per això, més enllà dels noranta, els que hi arriben acostumen a ser del grup dels més resistents i per això no és tan infreqüent trobar persones centenàries amb un grau d’activitat i una empenta vital envejable. En altres paraules. És difícil arribar als cent anys, però els qui ho aconsegueixen hi arriben en unes condicions molt millors del que acostumem a donar per fet.

Qui ho sap. Potser nosaltres estarem en aquest grup privilegiat. Segons les estadístiques tenim una probabilitat contra deu mil d’arribar als cent anys. Certament és baixa, però per Nadal també juguem a la loteria i la probabilitat és molt més baixa. A més, sospito que tenir una actitud optimista és d’aquelles coses que fan que les teves probabilitats augmentin.

8 comentaris

  • Joan

    13/03/2012 21:08

    Es clar que hi ha gent que viuen en bona salut, sort que tenen, fins als cent però qui és responsable per l’allargament de la vida humana és la medicina i es millores en estil de vida i nutrició que ha introduït. Al EUA s’està introduint cada dia més la Gerontologia, la medicina dels ancians. Aquests metges atenen els vellets de més de 75 i opcionalment o en casos complicats els de 65. Es molt prometedor. Tothom entén que el nens petits no són adults petits. Els seniors també son diferents

  • Vicent Bosch i Paús (l’Alcora-l’Alcalatén)

    13/03/2012 17:34

    Doncs amb les retallades dels millors, el que seria lògic serà una utopia.

  • Daniel Closa

    13/03/2012 14:13

    Montserrat. Doncs si tens familia longeva tens números per comtptar amb gens apropiats. Ara falta que cuidis l’ambient, l’estil de vida… i que tinguis una mica de sort! :-D

    oca. Si que són pocs, però amb molta freqüència hi arriben en unes condicions envejables. Ens recordenque no sempre vellesa es igual a decadència. Ni molt menys!

    Anna. I tant! Per molt sbons gens que tinguis, si no cuides l’estil de vida, no et serviran de gaire. És com algú que neixi molt dotat per l’esport, que si no s’entrena no farà res de bo. Cuidar l’estil de vida ens permet aprofitar al màxim les nostres capacitats (siguin les que siguin)

  • Anna

    13/03/2012 13:23

    Bones!
    Jo crec que una de les coses que fa que estiguis bé és el fet de mantenir-te ocupat i fer una vida activa… Per molt jubilat que estiguis, no et pots passar el dia al sofà mirant la tele! Hort, entrevistes, xerrades, cotxe, fer ganxet… Podria ser, també?

  • oca

    13/03/2012 11:58

    De fet son pocs els de 90 – 100 anys, però com hi van. Tinc un avi de 97 anys que, fins la primavera passada agafava l’escala i s’enfilava a recollir préssecs a l’hort, amb carnet de conduir, anar fent la “ballaruca” de tant en tant… L’altre va viure fins passats els 90 també, i cada dissabte a les 6 del matí despertava el meu cosí per anar a l’hort. Això si, quan es va apagar ho va fer de cop. Però quina energia que tenia.
    Com diu la Montserrat, a veure si ens toquen alguns d’aquests gens.

  • Montserrat

    13/03/2012 11:18

    que a partir dels 90 la taxa de mortalitat disminueixi no deixa de tenir certa lògica, els menys resistents han anat quedant pel camí! selecció natural, no? Jo tinc unes tietes de 90 anys que estan estupendes…um ..potser m’hauran tocat alguns dels seus gens!!!!!!!!!

  • Daniel Closa

    13/03/2012 8:53

    Uops. Em sembla que no m’he explicat bé. Si ets del grup afortunat, no estaràs fumut entre els 60 i els 90. Seràs del percentatge de la població que estarà be. Mentre la majoria dels teus companys de quinta tindran les malalties cròniques habituals, tu seguiràs tan content.

  • Carquinyol

    13/03/2012 8:47

    Va bé saber-ho, apa, només són 30 anys fomuts dels 60 als 90 ;)