Arxiu del dimecres, 14/03/2012

Biologia dels barrufets

dimecres, 14/03/2012

barrufet.jpgDes d’un punt de vista científic, qualsevol organisme ha de ser estudiat de la manera més acurada possible sense que prejudicis i apriorismes interfereixin en una valoració objectiva. Per això cal tenir accés a material en condicions que permeti una avaluació a tots els nivells: fisiològic, anatòmic, cel·lular, genètic, etològic… Per desgràcia, aquesta mena de material no sempre està disponible.

Tot i així, disposar d’abundant documentació provinent de fonts considerades fiables ens permet fer una aproximació a la biologia d’aquestes espècies. Òbviament no tindrà el mateix valor de les anàlisis directes, però de manera indirecta també podem fer deduccions vàlides. I un exemple paradigmàtic seria el cas dels barrufets.

Aquests petits éssers són coneguts per les descripcions i els dibuixos de Pierre Culliford, que si bé no era naturalista, per la qualitat dels seus gràfics s’ha considerat sempre una font del tot fidedigna. Una primera classificació dels barrufets basada en la seva anatomia ha de tenir en compte la presencia de quatre extremitats (dues motrius i dues prènsils), una marcadíssima cefalització i la presencia d’una petita cua que sembla indicar l’existència d’una columna vertebral. Tot plegat els situaria dins el fílum dels cordats, subfílum vertebrats i superclasse tetràpodes.

En canvi, no està tan clara la seva inclusió en la classe dels mamífers ni molt menys en l’ordre dels placentaris. Durant molt temps es va sospitar una reproducció per partenogènesi ja que només s’havien observat individus del mateix sexe. Cal especificar que tampoc teníem dades sobre l’aparell reproductor de manera que, malgrat l’aparença, no hi havia manera d’establir de quin sexe es tractava. Aparentment no tenen glàndules mamàries (ni tan sols vestigials), cosa que els exclouria dels mamífers. Tampoc no semblen tenir melic, cosa que fa descartar una alimentació a través d’una placenta durant la gestació. Les dimensions del cap resulten anòmalament grans en proporció a la resta del cos. Aquesta és una característica típicament neotènica, però l’absència d’informació sobre exemplars juvenils o senils, no permet treure gaires conclusions sobre el seu patró de desenvolupament. Un cap tan descomunal dificultaria extraordinàriament el pas per un hipotètic canal del part, cosa que suggeriria l’oviparisme.

Posteriorment van aparèixer informacions sobre un individu amb marcats caràcters femenins, però amb un origen confús. Això, junt amb el fet que mai s’ha observat cap ritual d’aparellament ni embaràs, fa que no es puguin treure més conclusions sobre el tema sense entrar en especulacions molt poc fonamentades.

Sobta molt l’estructura corporal, que correspondria a la d’animals de majors dimensions. Si tenim en compte les relacions de superfície-volum, és fàcil demostrar que les cames dels barrufets resulten innecessàriament grans per suportar el pes del cos assumint una densitat propera a 1 com la de la majoria d’animals. És sabut que a mida que les dimensions del cos es redueixen, el pes del cos es redueix proporcionalment molt més. Seria d’esperar que els barrufets tinguessin cames molt més primes i llargues tal com passa amb la majoria d’animals de mides similars. El fet d’haver mantingut unes cames tan gruixudes suggereix que el seu cos presenta una alta densitat corporal, cosa que els convertiria en uns organismes insospitadament pesants.

Hi ha dades que suggereixen una gran longevitat dels barrufets. Això es contradiu amb un esperable metabolisme elevat (per causa, de nou de la mida), ja que l’esperança de vida dels organismes acostuma a ser inversament proporcional a la taxa metabòlica.

El color blau de la pell dels barrufets és molt poc habitual i no sembla estar relacionat amb el mimetisme batesià ni mullerià. En canvi, un cas d’aposematisme, es a dir, lluir un color particularment llampant per avisar als depredadors de la seva toxicitat o perillositat, no es pot descartar. D’altra banda, també podem especular en l’ús d’un pigment diferent a l’hemoglobina per al transport de gasos en sang. L’hemocianina , per exemple, podria conferir un color blau a la pell, tot i que estrictament esperaríem una tonalitat lleugerament més verdosa.

Els barrufets viuen a l’interior de bolets, aparentment de la família de l’Amanita muscaria. Donada la relativa toxicitat d’aquests bolets podem pensar que els barrufets han desenvolupat mecanismes notables de destoxificació. Possibles mecanismes serien disposar d’un sistema de bloqueig i excreció específic per les neurotoxines del bolet o l’evolució de vies enzimàtiques per degradar les toxines. En tot cas, viure dins d’uns bolets tòxics sembla una important adaptació de defensa contra possibles depredadors.

Potser amb el temps podrem aconseguir alguns exemplars de barrufet que permetin fer un estudi bioquímic molt més detallat. Localitzar fòssils de barrufet, copròlits o restes de la seva activitat també sèrie d’una gran ajuda per verificar o descartar algunes de les hipòtesis exposades.