Biologia dels barrufets

barrufet.jpgDes d’un punt de vista científic, qualsevol organisme ha de ser estudiat de la manera més acurada possible sense que prejudicis i apriorismes interfereixin en una valoració objectiva. Per això cal tenir accés a material en condicions que permeti una avaluació a tots els nivells: fisiològic, anatòmic, cel·lular, genètic, etològic… Per desgràcia, aquesta mena de material no sempre està disponible.

Tot i així, disposar d’abundant documentació provinent de fonts considerades fiables ens permet fer una aproximació a la biologia d’aquestes espècies. Òbviament no tindrà el mateix valor de les anàlisis directes, però de manera indirecta també podem fer deduccions vàlides. I un exemple paradigmàtic seria el cas dels barrufets.

Aquests petits éssers són coneguts per les descripcions i els dibuixos de Pierre Culliford, que si bé no era naturalista, per la qualitat dels seus gràfics s’ha considerat sempre una font del tot fidedigna. Una primera classificació dels barrufets basada en la seva anatomia ha de tenir en compte la presencia de quatre extremitats (dues motrius i dues prènsils), una marcadíssima cefalització i la presencia d’una petita cua que sembla indicar l’existència d’una columna vertebral. Tot plegat els situaria dins el fílum dels cordats, subfílum vertebrats i superclasse tetràpodes.

En canvi, no està tan clara la seva inclusió en la classe dels mamífers ni molt menys en l’ordre dels placentaris. Durant molt temps es va sospitar una reproducció per partenogènesi ja que només s’havien observat individus del mateix sexe. Cal especificar que tampoc teníem dades sobre l’aparell reproductor de manera que, malgrat l’aparença, no hi havia manera d’establir de quin sexe es tractava. Aparentment no tenen glàndules mamàries (ni tan sols vestigials), cosa que els exclouria dels mamífers. Tampoc no semblen tenir melic, cosa que fa descartar una alimentació a través d’una placenta durant la gestació. Les dimensions del cap resulten anòmalament grans en proporció a la resta del cos. Aquesta és una característica típicament neotènica, però l’absència d’informació sobre exemplars juvenils o senils, no permet treure gaires conclusions sobre el seu patró de desenvolupament. Un cap tan descomunal dificultaria extraordinàriament el pas per un hipotètic canal del part, cosa que suggeriria l’oviparisme.

Posteriorment van aparèixer informacions sobre un individu amb marcats caràcters femenins, però amb un origen confús. Això, junt amb el fet que mai s’ha observat cap ritual d’aparellament ni embaràs, fa que no es puguin treure més conclusions sobre el tema sense entrar en especulacions molt poc fonamentades.

Sobta molt l’estructura corporal, que correspondria a la d’animals de majors dimensions. Si tenim en compte les relacions de superfície-volum, és fàcil demostrar que les cames dels barrufets resulten innecessàriament grans per suportar el pes del cos assumint una densitat propera a 1 com la de la majoria d’animals. És sabut que a mida que les dimensions del cos es redueixen, el pes del cos es redueix proporcionalment molt més. Seria d’esperar que els barrufets tinguessin cames molt més primes i llargues tal com passa amb la majoria d’animals de mides similars. El fet d’haver mantingut unes cames tan gruixudes suggereix que el seu cos presenta una alta densitat corporal, cosa que els convertiria en uns organismes insospitadament pesants.

Hi ha dades que suggereixen una gran longevitat dels barrufets. Això es contradiu amb un esperable metabolisme elevat (per causa, de nou de la mida), ja que l’esperança de vida dels organismes acostuma a ser inversament proporcional a la taxa metabòlica.

El color blau de la pell dels barrufets és molt poc habitual i no sembla estar relacionat amb el mimetisme batesià ni mullerià. En canvi, un cas d’aposematisme, es a dir, lluir un color particularment llampant per avisar als depredadors de la seva toxicitat o perillositat, no es pot descartar. D’altra banda, també podem especular en l’ús d’un pigment diferent a l’hemoglobina per al transport de gasos en sang. L’hemocianina , per exemple, podria conferir un color blau a la pell, tot i que estrictament esperaríem una tonalitat lleugerament més verdosa.

Els barrufets viuen a l’interior de bolets, aparentment de la família de l’Amanita muscaria. Donada la relativa toxicitat d’aquests bolets podem pensar que els barrufets han desenvolupat mecanismes notables de destoxificació. Possibles mecanismes serien disposar d’un sistema de bloqueig i excreció específic per les neurotoxines del bolet o l’evolució de vies enzimàtiques per degradar les toxines. En tot cas, viure dins d’uns bolets tòxics sembla una important adaptació de defensa contra possibles depredadors.

Potser amb el temps podrem aconseguir alguns exemplars de barrufet que permetin fer un estudi bioquímic molt més detallat. Localitzar fòssils de barrufet, copròlits o restes de la seva activitat també sèrie d’una gran ajuda per verificar o descartar algunes de les hipòtesis exposades.

12 comentaris

  • quimnuss

    15/03/2012 11:43

    Tot plegat em recorda a Pâte de Foie Gras d’Isaac Asimov!
    http://en.wikipedia.org/wiki/P%C3%A2t%C3%A9_de_Foie_Gras_%28Asimov%29

  • Daniel Closa

    14/03/2012 23:51

    Montserrat. Uix. Has anat molt més lluny que jo en la interpretació. Jo només volia posar de manifest dos dades aparentment contradictòries. Els animals petits tenen taxes metabòliques més elevades i per tant, hem d’esperar que els barrufets tinguin la taxa metabòlica elevada. per aquí han apuntat algun motiu afegit. Si viuen mig nusos en boscos nòrdics han de generar força calor. Per tant sembla que han de tenir un teixit adipós marró notable. Però taxa metabòlica alta està associada a vides curtes. I això no quadra amb la extrema longevitat de que fan gala els barrufets.
    No tenia present l’avi barrufet, cert. Només he inclòs a l’estudi els barrufets originals. La resta (avis, barrufetons, barrufetes,…) tenen orígens dubtosos i podrien ser una font de dispersió inacceptable.
    (mmmm com seran els transportadors de corticoides en els barrufets? Blaus també?)

    Nama. Tens raò. Jo estava confós. Però he preferit limitar-me als barrufets originals dels primers arxius. La resta tenen orígens diversos i poc clars, de manera que, fins que no disposem d’informació més detallada, els mantindria en suspens.

    Francesca. Amb cordes vocals més petites potser es previsible la generació de sons més aguts. En canvi, el fenomen dels hits de l’estiu crec que ha de ser una espècie invasora semblant als barrufets i creada en un laboratori amb fosques intencions. La crueltat que mostren cantant “allò” no té nom.

    Ferran. Molt encertada la observació del clima on viuen. En canvi, és possible que estiguis errat en el fet de considerar tots els barrufets iguals. Els humans tenim una gran capacitat per discriminar cares humanes, per`ò ens costa molt en el cas d’altres especies. (Les gavines ens semblen totes iguals, però segurament a una gavina no li passaran per alt les diferencies individuals) Probablement els barrufets detectin perfectament els matisos facials que els individualitzen.

    JoanBiC. Però recorda com apareixen. Sense cap explicació raonable. Això fa pensar en trampes de gargamenl o en llegendes sense verificar. Crec que es millor limitar l’estudi a la població original del poble barrufet fins que no disposem de mes dades sobre els orígens d’aquests nouvinguts.

  • JoanBiC

    14/03/2012 22:18

    Ei, no oblidem el bebè barrufet i els petits barrufets!

  • Ferran

    14/03/2012 20:10

    Una possible proba que la taxa metabòlica és alta, es que van nus de cintura cap amunt quan estan visquen en un paisatge de bosc centreeuropeu.
    El Gran barrufet, que té un laboratori a casa, no podria haver fet una clonació de si mateix, de la qual ha sortit la resta de barrufets. Tots són iguals fisicament. el gran barrufet té l’aspecte de ser el més gran, i es diferencia dels altres per la seva barba i el color del seus pantalons i del seu capell, vermell quan els dels altres són blancs. La barrufeta es diferenta perquè com dieu la va crear en Gargamel.

  • Francesca

    14/03/2012 19:35

    I ningú parla de les seves veus agudes? I per què canten versions infumables dels hits de l’estiu? :)

  • Nama

    14/03/2012 19:09

    Parleu de dos diferents: un és el Gran Barrufet, i l’altre (menys conegut) l’Avi Barrufet (amb vestit groc i barba més llarga i bastó).
    Respecte als femenins, a part de la Barrufeta (primer dolenta i morena i després bona i rossa, creada per en Gargamel) n’hi ha una altra (no en recordo el nom) de pèl-roja, també creada artificialment.
    Tot un món, els barrufets!

  • Montserrat

    14/03/2012 16:00

    jejej jo també torno a discrepar jaja
    Primer si li diuen avi barrufet he de pensar que és per alguna cosa i per tant agafo l’individu com a tal. Possiblement és un d’aquests que arriben ben eixerits (els que amb edat nostre passen dels 90!!). després Després es pot esbrinar perquè arriben amb aquestes condicions!!
    En quan a la taxa metabòlica, crec que tot plegat és una mica confús, consquència de no voler escriure massa. Estic d’acord amb que si són petitons tindran una taxa metabòlica (molt) elevada sembre que assumim que són homeoterms (endoterms), és adir que mantenen la temperatura corporal gràcies al seu metabolisme (com dius no s’exposen al sol). En aquest cas els animalons petits tenen una taxa metabòlica més elevada que els animalons grans precisament perquè tenen una relació S/V molt elevada i perden molt de calor per la S. Aquest calor perdut s’ha de generar de nou per mantenir la temperatura corporal, per tant incrementa el metabolisme, freqüència cardíaca…… i en conseqüència viuen menys anys que els animalons grans. Te’n recordes de l’exemple típic de si un elefant tingués la taxa metabòlica d’un ratolí seria vermell perquè no podria perdre el calor generat?
    L’apunt venia pq tu parles de la relació S/V referit a proporcions al·lomètriques i raones que haurien de tenir unes cames més primes, ok. Però després quan parles de la taxa i refereixes al tamany, el meu cap a anat al paràgraf anterior on hi ha lo de la S/V i el que volia dir és que si tenen les cames més gruixudes del que toca la S/V serà quelcom més baixa del que s’esperaria si complissin amb les proporcions esperades. Malgrat estic d’acord amb tu que per unes cames no disminuiria massa la S/V com per disminuir exageradament la taxa metabòlica. UFFFFF m’he cansat!!!!!

  • Daniel Closa

    14/03/2012 13:16

    tramuntaire. Per descomtat, la fiabilitat de la documentació aportada pel dibuixant només es podrà verificar amb un exemplar real de barrufet. Per ara simplement és el millor que tenim. Tot i que trobar els arxius de’n Gargamel seria un gran pas. Ell va dedicar molt temps a l’estudi d’aquestes criatures, com demostra la seva capacitat per generar-ne un exemplar.
    I pel que fa a la feminitat del exemplar ros, doncs es cert que és discutible. El principal argument seria el comportament que induïa la seva presència en els individus de l’altre sexe: Marcar territori, exhibicions rituals, ofrena de presents, competició física entre ells… tots són caràcters habitualment presents en els mascles de moltes espècies.

    Montserrat. Ui ui. Discrepo del calificatiu de senil aplicat al gran barrufet. Soc de la opinió que es tracta d’un exemplar adult, però encara en plenes facultats i sense mostrar cap símptoma de senilitat. El color blanc de la barba pot ser el normal en la pilositat barrufeta. I tampoc coincideixo en la valoració que en fas de la taxa metabólica baixa com explicació de la sorprenent relació S/V. Has de tenir en compte el grau d’activitat mostrat pels barrufets (grans salts, llargs viatges) a més del fet que corren, neden, ballen i canten sense necessitat de l’escalfor del Sol per activar el metabolisme. Tot plegat indica clarament una taxa metabólica elevada i fins i tot molt elevada. No se que quina deu ser la seeva despesa cardíaca, però segur que és notable.

  • Montserrat

    14/03/2012 12:15

    “l’absència d’informació sobre exemplars juvenils o senils” i l’avi barrufet? es un exemplar senil, no?
    una disminució de la relació S/V (les cames més amples) estaria relacionada amb una taxa metabòlica més baixa de l’esperada per la seva mida, això podria estar relacionat amb una longevitat més elevada de l’esperada.
    ufff tot plegat quantes elucubracions envers als pobres barrufets tan bufons com són!!

  • tramuntaire

    14/03/2012 11:47

    Molt interessant l’estudi. Jo voldria contribuir posant en dubte el que s’ha dit sobre la sexualitat dels barrufets. Crec que ens ho estem mirant des d’un punt de vista massa antropocèntric i no existeix una tal “feminitat” en l’exemplar ros. Potser l’atracció que causa es deu a altres motius i no a instints de reproducció.

    Tot i això em quedo amb l’explicació clàssica: les imatges que ens han arribat es deuen precisament a un estat alterat de la consciència del dibuixant a causa de la ingestió d’uns quants “habitatges”.

  • Daniel Closa

    14/03/2012 11:00

    Tota aportació és benvinguda, naturalment.

    . Pel que fa a l’especimen “femení”, donat que el seu origen sembla relacionat amb técniques d’enginyeria genètica i no a la reproducció natural, no sembla adient incloure’l en l’estudi sobre els barrufets. De totes maneres, l’efecte que va tenir sobre el comportament comunitari indica l’existència de rituals d’aparellament que, per desgràcia encara no hem pogut documentar.

    . Una observació molt interesant la del desplaçament a salts. En alguns marsupials la locomoció a salts s’ha mostrat extremadament eficient (i metabòlicament millor que la habitual en tetràpodes) però requereix una cua de dimensions notables per mantenir l’equilibri. Potser la manca d’una cua de grans dimensions en els barrufets els ha forçat a desenvolupar unes cames amb una musculatura prou forta per mantenir l’equilibri durant els salts. (Inclourem aquesta possibilitat en el manuscrit definitiu)

    . La implicació de l’alimentació en el color es va tenir en compte. Però tenim dades d’una epidèmia que va afectar la població de barrufets i que, entre altres símpotmes, els canviava el color de blau a negre molt ràpidament. Això suggereix processos d’oxidació d’un pigment circulant en sang ja que si fos un pigment dèrmic, el canvi cromàtic requeriria molta més estona.

  • Carquinyol

    14/03/2012 10:49

    Un estudi notable. Voldria afegir, si és possible, alguns detalls:

    • L’especimen amb singularitats femenines va ser creat pel principal depredador de l’espècie, amb l’idea d’utilitzar-lo d’esquer. Inexplicablement a una espècie que sembla tenir reproducció asexual la tècnica semblava funcionar en un primer moment.

    • Diferents observacions mostren que els barrufets tenen costum de desplaçar-se fent saltirons com si fossin un cangur, s’hauria de mirar de relacionar aquesta costum amb la fisonomia de les seves ‘cames’.

    • Sembla que la dieta principal dels barrufets està composta de fruites del bosc i sarsaparrella. S’hauria d’investigar si l’alimentació influeix en el seu color, com passa en el cas del flamenc rosa