Arxiu del dilluns, 19/03/2012

Interaccions entre fàrmacs

dilluns, 19/03/2012

6841173616_baff428fdf_o.jpg Tots els medicaments tenen efectes secundaris. En realitat, no només els medicaments sinó tot pot tenir efectes secundaris (excepte els productes homeopàtics, és clar). Ens agradaria disposar de productes que al administrar-los exercissin un únic efecte justament sobre una diana específica de manera que curéssim la malaltia sense afectar res més del cos. Per desgracia aquesta mena de coses no existeixen. Les vies metabòliques, els senyals entre cèl·lules, els fluxos neuronals, tot és ple de ramificacions a molts nivells. L’organisme té una complexitat massa gran i tot està tan interconnectat que modificar un fil fa que tota la xarxa se’n ressenti d’una manera o altre.

Notareu que el problema no està en els medicaments sinó en la mateixa estructura dels organismes. Això fa que els productes naturals també tinguin efectes secundaris amb la mateixa freqüència que els medicaments més sofisticats sortits d’un laboratori. Com que això és un problema, el que s’intenta fer és que els efectes principals siguin molt marcats i els secundaris (que sempre hi seran) tinguin la menor intensitat i siguin molt poc adversos. Però sobretot s’intenta que la dosi a la que s’obtenen els efectes interessants sigui molt baixa, mentre que calguin dosis molt altes perquè es donin els efectes secundaris. És el que s’anomena marge terapèutic.

Tot això està molt bé i es pot anar estudiant en grups de persones controlades. Primer en grups petits, i després en estudis més grans. A més, quan el medicament surt al mercat es continuen recollint dades per veure si no apareix algun efecte secundaria que hagués passat per alt.

Però en tot això hi ha un problema. Els estudis es fan en persones que es prenen aquell medicament en concret. Ara bé. A la vida real moltes vegades prenem dos medicament, o tres, o més simultàniament. I medicaments que per separat no donen gaires problemes, quan els combines, si que poden tenir interaccions importants. Algunes seran esperades i ja s’estudien, però en moltes ocasions els mecanismes que hi ha darrera la interacció resulten ben insospitats. A més, com que hi ha tantíssims medicaments i productes al mercat, no hi ha manera d’estudiar totes les possibles interaccions.

Però tenim les bases de dades que s’han anat recollint al llarg del temps. I uns investigadors han desenvolupat un algoritme per estudiar com van les coses a la vida real quan les persones prenen varis medicaments simultàniament. Han analitzat que passa amb 1332 medicaments agrupant les dades segons edats, sexes, races, malalties i combinacions amb altres medicaments i han sortit un grapat d’interaccions desconegudes.

La dada que fa que l’algoritme sembli fiable és que les interaccions conegudes també han sortit. Però en realitat n’han trobat moltes més que havien passat desapercebudes. Això pot ser un problema per excés de sensibilitat del anàlisis. Fins ara, per cada producte hi havia identificats, de promig, uns seixanta efectes secundaris, però segons aquest anàlisi realment en té uns tres cents. No cal patir perquè la majoria són poc importants i poc freqüents, però alguns si que cal tenir-los en compte. Per exemple, determinats antidepressius presos al mateix temps que alguns medicaments per la hipertensió poden augmentar la freqüència de arítmies cardíaques.

Tot plegat és important per dos motius. El primer, evident, és per millorar els tractaments. Com més informació tinguem sobre efectes adversos de les combinacions de fàrmacs, millor podrem ajustar els tractaments. I ressalto de nou, això també aplica a tractament naturals. Per exemple, hi ha medicaments que no es poden prendre junt amb segons quines infusions. I segur que les combinacions de teràpies naturals també han de tenir efectes creuats inesperats.

Però també ens serveix per donar-nos pistes de com funcionen els medicaments i de com es connecten les coses al nostre cos. Els efectes secundaris son pistes que ens il·luminen sobre mecanismes fins ara desconeguts del nostre metabolisme, de la nostra fisiologia. Conèixer aquests camins secundaris ens hauria de permetre seguir pensant estratègies per tractar malalties de maneres que ara mateix ni ens passen pel cap.

I és que de tot se n’ha d’aprendre.