Uns ocellets “encantadors”.

audelterror.jpg Quan parlem d’ocells, pensem en animals més o menys tranquils i poc ferotges. Poden fer una certa angunia i a moltes persones no els agraden quan estan massa a prop, però individualment no representen una amenaça particularment inquietant. Fins i tot els grans rapinyaires els veiem relativament poc ferotges si els comparem amb els depredadors  mamífers. Però les coses no sempre han sigut així. En alguns indrets del planeta, la desaparició dels dinosaures va deixar camp lliure per l’evolució d’altres depredadors ferotges. Moltes vegades van ser mamífers, però a Sud-Amèrica, els qui van ocupar el punt culminant de la cadena tròfica, els grans depredadors van ser uns ocells.

Els han batejat amb el malnom d’aus del terror, i no sembla que sigui un nom molt desencertat. El més gran dels que coneixem, el Titanis walleri feia dos metres i mig d’altura i pesava uns cent cinquanta quilos. Tenia un bec descomunal i unes potents cames amb les que podia córrer tant com un dels depredadors actuals. Hi ha qui ha calculat que podia córrer tant com un guepard, però potser això sigui exagerat tot i cal recordar que els estruços poden arribar a velocitat considerables.

En realitat l’estructura del cos era semblant a la dels estruços. Amb unes ales que no els permetien volar i amb unes cames molt llargues. Però el cap i el gran bec amb el que podien destrossar les seves preses eren (per sort) ben diferents dels ocells que veiem avui en dia. En realitat no era una única espècie sinó que en coneixem unes quantes. Simplement, el nínxol ecològic dels lleons, els tigres, els lleopards i altres depredadors l’ocupaven les diferents aus del terror.

Sud-Amèrica va ser una illa durant molts milions d’anys, de manera que la fauna va evolucionar de manera independent fins que es va formar l’istme de Panamà, fa uns tres milions d’anys. Per aquell temps alguns de les grans aus del terror van migrar cap el nord i es van establir a Nord-Amèrica. Ho sabem, perquè s’han trobat restes fòssils a Florida. Molt poques i fragmentades, però suficients com per identificar-los sense dubtes.

Això fa pensar si alguns humans van arribar a topar amb aquests formidables monstres. Durant un temps es va pensar que els restes de Florida tenien només al voltant de cent-vint mil anys, de manera que quan els humans van arribar tot creuant l’estret de Bering, potser encara van haver de lluitar-hi. Però posteriors anàlisis fets mesurant el contingut isotòpic dels fòssils va demostrar que tenien dos milions d’anys, de manera que, pel que sembla, mai van enfrontar-se els humans i les aus del terror.

5 comentaris

  • Daniel Closa

    20/03/2012 17:46

    Carquinyol. per algun motiu, quan algú no és de fiar diuen que és un “pàjaru”.

    tramuntaire. Gairebé sempre.

    Brian. Realment és indiferent. però una bestia d’aquesta havia de fer força por.

    Nama. Ei gràcies! :-D

  • Nama

    20/03/2012 16:02

    Ei! Felicitats per l’entrevista al diari ara!

  • Brian

    20/03/2012 15:26

    Que els humans mai s’haguessin d’enfrontar a aquestes aus sona a alleujament, tot i que no hi deu haver gaire diferència entre que et trenquin el coll amb el bec o d’una queixalada.

  • tramuntaire

    20/03/2012 10:21

    La realitat (fòssils) supera la ficció (mitologia).

  • Carquinyol

    20/03/2012 9:46

    Jo mai m’he refiat gaire ni de Tweety ni dels ‘pingüins de madagascar’ per molt simpàtics que semblin,…