Arxiu del mes: abril 2012

Vinagre de Mòdena i coses semblants

divendres, 27/04/2012

aceto-balsamico.jpg La primera vegada que el vaig tastar recordo que em va agradar. Era poc àcid, molt menys fort del que estava acostumat. I sobretot, donava un gust i una textura peculiar al menjar. Les amanides semblaven molt més modernes, i adquirien un grapat de matisos diferents. Però la novetat va posar-se cada vegada mes de moda, va deixar de ser novetat i va començar a cansar l’abús. Aquell gust dolç i espès apareixia cada vegada amb més freqüència i ara ja n’estic una mica saturat. Ras i curt. N’estic fins al capdamunt del vinagre de Mòdena.

El problema és que de vegades voldria vinagre normal, àcid, el de tota la vida. I això que no soc gaire de posar vinagre al menjar. Però alguna vegada m’he trobat posant vinagre de Mòdena a un plat de llenties, simplement perquè no hi havia vinagre a seques. I això ja passa de la ratlla.

Però tot serveix per aprendre alguna cosa. I avui, mentre dinàvem, he preguntat als companys de feina que coi tenia el vinagre de Mòdena que el feia tan diferent. Aleshores ha sorgit una petita discussió. Que si li afegeixen sucre, que si té una maduració diferent, que si es deixa fermentar per capes… Total, una ocasió excel·lent per fer el xafarder.

I la primera descoberta és que, com acostuma a passar, la majoria del que es ven com “Vinagre de Mòdena” en realitat només és una imitació. Per que sigui l’autèntic, ha de provenir de la regió de Mòdena (igual que un Rioja ha de ser de la Rioja). Per saber-ho és fàcil. L’autèntic és molt car i a més ha de posar aceto tradizionale, el distintiu de la denominació d’origen.

El vinagre normal es va originar amb tota seguretat quan es va veure el que passava si es feia malbé el vi. Si es “picava”. Estrictament el que passa és que hi creixen bacteris que fan una fermentació en la que l’alcohol es transforma en àcid acètic. Aquests bacteris viuen a la fusta i sovint s’afegeixen al vi encenalls de fusta xops de vinagre (i amb els bacteris) per desencadenar la fermentació. En realitat hi ha diferents mètodes i unes quantes etapes de fermentació, filtrat i maduració durant uns quants mesos o anys fins que s’obté el vinagre. Un vinagre que tindrà diferents característiques segons el tipus de vi inicial, el tipus de fusta on tingui lloc la fermentació i tots aquells detalls que els que hi entenen controlen tan com poden.

Però per fer el vinagre de Mòdena, el que fan és deixar-lo molt més temps. Com a mínim 12 anys, i alguns arriben a estar fins un segle d’envelliment. Com que amb el temps, part del vinagre es va evaporant, unes maduracions tan llargues li fan perdre part del líquid i el producte final es va fent més i més espès. Una altra diferència és que no es fa amb vi sinó amb el most cuit. Com en tots els productes gastronòmics, els detalls marquen la diferència. El tipus de fusta, la barreja original de mosts, les temperatures del procés. No es dona una denominació d’origen perquè si.

Però el que trobem als supermercats no és fa així. Si mirem la composició veurem que conté alguna cosa semblant a sucre líquid o caramel. És el que li dona el gust dolç característic. També pot tenir algun colorant per enfosquir-lo i algun afegit més per espessir-lo, com ara el midó. No és que sigui dolent. De fet és força aprofitable, sobretot si no se n’abusés tant (encara que contra gustos…), però no és el tradicional balsàmic de Mòdena.

Ah! I se’n diu balsàmic perquè antigament es feia servir com un bàlsam fent fregues a les persones que tenien malalties com la gota.

L’espèctacle des de Mimas

dijous, 26/04/2012

Mimas_(NASA)_PIA06176.jpg Hi ha imatges que disparen la imaginació. Pot ser la fotografia d’un paisatge idíl·lic, d’una situació inesperada o d’una noia espaterrant. No és tant allò que fotografien o la qualitat de la imatge sinó una barreja de tot, amb un gust personal i que la vegis en el moment oportú. Però quan la veus, t’és igual el motiu. Simplement et quedes fascinant.

Doncs aquesta imatge del costat m’ha deixat ben bocabadat. El detall és la petita lluna de la part inferior. És Mimas, un satèl·lit de Saturn. I el que es veu al fons, omplint la imatge és el planeta Saturn.

Com que el més espectacular de Saturn són els famosos anells, de vegades arribem a oblidar que a més dels anells, també hi ha un planeta, amb les seves característiques, la seva atmosfera i totes les seves peculiaritats. I també oblidem que és molt i molt gran. Després de Júpiter és el segon més gran del nostre sistema solar.

Doncs resulta que Mimas és un dels satèl·lits més propers al planeta. El va descobrir el gran astrònom William Herschel l’any 1789 fent servir el que aleshores era el telescopi més gran del món. El nom de Mimas és de la mitologia grega. Mimas era un un tità, fill d’Urà (el cel) i de Gea (la terra).

La gràcia és que si estàs situat en un indret com Mimas, tan proper a Saturn, hi ha d’haver moltes estones en les que la immensa superfície del planeta ha d’ocupar tot el firmament visible. Enlloc d’un cel blau o amb estrelles, veuríem una mena de mur de color blau omplint tot el que abasta la mirada. I per altra banda, els anells cobrint una altra part del cel com si fos un tall en el firmament. Ha de ser una imatge vertiginosa! Irreal.

I això que al pobre Mimas li va anar de ben poc. Ara ja disposem de imatges molt properes i hem vist que està ple a vessar de cràters. La enorme gravetat de Saturn deu atrapar molts meteorits i cometes que en caure devien topar amb Mimas. N’hi ha tants que alguns cràters ja es formen dins de cràters més antics. Però n’hi ha un d’immens que sobresurt entre tots. Un gran cràter que ocupa una bona part de l’hemisferi del satèl·lit.

Assenyadament el van batejar amb el nom de cràter Herschel, i s’ha calculat que l’impacte que el va generar va estar a punt de trencar Mimas a trossets. Per fer-nos una idea, molts cràters tenen una muntanyeta al mig causada durant el mateix impacte. Doncs la muntanya del crater Herschel fa sis quilòmetres d’altura, que per un satèl·lit d’aquestes dimensions és una barbaritat.

Però la gràcia és que des de Mimas es disposaria d’una vista fantàstica de l’atmosfera de Saturn. Les bandes blavoses que el formen ens recorden que és un planeta gasós i que la superfície està constantment canviant a mida que els núvols i els gasos de les diferents capes es van movent amb la rotació del planeta. Mimas no té atmosfera, de manera que allà no et preguntes quin temps deu fer, però si que pots preguntar quin aspecte tindrà Saturn avui.

Poden pensar les màquines?

dimecres, 25/04/2012

eva.jpg Poden pensar les màquines?

Aquesta és una pregunta inquietant que si de moment no ens inquieta és perquè estem convençuts que la resposta és un NO sense pal·liatius. Però no podrem ignorar gaire més temps la qüestió. En realitat en el camp de la informàtica i de la intel·ligència artificial ja fa molts anys que es discuteix sobre el tema. I la pregunta inicial: “poden pensar les màquines?” la va formular l’Alan Turing, el pare de la informàtica i un geni matemàtic, en un famós article l’any 1950.

Tot i que en aquell temps era evident que les màquines no pensaven, era interessant preguntar-se com podríem decidir en un moment donat si una màquina havia adquirit aquesta cosa anomenada “intel·ligència” o, si ho preferiu, “capacitat de pensar”.

El que Turing va proposar i que des d’aleshores es coneix com el “test de Turing” era en realitat molt senzill. Es tractava de posar una persona a conversar amb algú amagat darrera una paret, o a l’habitació del costat. I a l’altre banda de la paret pot haver-hi realment una persona o, alternativament, una màquina. Segons Turing, podríem considerar que la màquina pensa el dia que la persona no sigui capaç d’adonar-se si està parlant amb una altre persona o  amb una màquina.

Sembla ridícul, però de moment encara cap màquina no ha passat el test de Turing, tot i que cada vegada s’hi acosten més. Hi ha qui diu que Google no està gaire lluny d’aconseguir-ho.

D’entrada ens pot semblar que és absurd; que una màquina pot simular que pensa, però que en realitat no ho fa. Ara bé; si ho pensem un moment ens adonarem del problema. Perquè aquest argument: “simula que pensa però en realitat no ho fa”, el podríem aplicar a tothom. A la pràctica, l’única certesa que tenim és que nosaltres pensem, i assumim que la resta de persones també ho fan ja que responen de maneres similars a nosaltres. Quan ens adonem d’això és quan veiem la gràcia del test de Turing.

En realitat hi ha alguna cosa empipadora en el test de Turing. En el fons estem segurs que no pot ser vàlid, que hi ha d’haver alguna altra manera de saber si una màquina pensa. Però de moment no n’hem trobat cap de millor. Si la màquina ho fa tot d’una manera indistingible de com ho faria una persona, hem de concloure que pensa o, en cas contrari, hem d’acceptar que poden haver-hi persones que no pensen i només ho fingeixen i no tenim manera de distingir-les (aquí toquen uns quants acudits sobre polítics però ens els podem saltar).

De fet, d’arguments en contra se n’han proposat molts, però el mateix Turing els va desmuntar al mateix article. I realment, n’hi ha prou amb dedicar uns minuts a reflexionar sobre que vol dir pensar i com podem esbrinar si un sistema (una màquina, un organisme, un planeta) pensa per veure com de complex és el que fa el nostre cervell.

I un detall final. Existeix un test oposat al de Turing. Un test en el que es tracta és de  demostrar a una màquina que tu NO ets una màquina. S’anomena CAPTCHA per Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart, que vindria a ser “test de Turing públic i automàtic per a diferenciar a màquines d’humans”. En realitat l’heu vist moltes vegades, quan per entrar a una web, o per deixar un comentari en un blog, us demana re-escriure unes paraules deformades. Es considera que un humà pot fer-ho sense problemes i una màquina encara no.

Tot plegat sembla lluny de la realitat. Potser perquè ens fa por que les màquines arribin a igualar-se amb nosaltres en això de pensar. I quan una cosa fa por, tenim tendència a pensar que no pot succeir. Ningú vol veure un hipotètic Skynet generant el futur descrit a “Terminator” ni res que s’hi assembli mínimament. Però, de fet, no sembla haver-hi cap motiu que ho impedeixi.

En realitat, qui sap si alguna màquina ja ha superat el test de Turing. Després de tot… podeu estar completament segurs que jo soc humà?

Isòtops i temperatures

dimarts , 24/04/2012

Ice_core.JPG Els qui ni són aficionats a l’alpinisme acostumen a pensar, erròniament, que la gràcia d’una escalada o d’una ascensió és concentra al moment de fer el cim. La sensació de triomf, les vistes fantàstiques, l’eufòria de la victòria és el que justifica l’esforç realitzat. Però en realitat, el millor és l’ascensió en si mateixa, el sentiment d’anar superant obstacles, sentir l’esforç que realitza el cos, assaborir tots i cada un dels moments del camí és el que li dona sentit al muntanyisme. De vegades arribar al cim és decebedor perquè indica que ja no queda cap repte per superar. Un error, ja que queda tota la baixada, però això ja és una altra història.

Doncs amb la ciència, sovint tinc la mateixa sensació. El resultat final de l’experiment pot ser fantàstic. El coneixement nou que ens aporta pot ser espectacular, però el que aprecio moltes vegades són les estratègies que han fet servir per aconseguir-ho. L’enginy d’aprofitar eines de disciplines científiques ben diferents per resoldre un problema concret.

Un bon exemple el trobo en els estudis de climatologia. Podem trobar gràfiques amb les dades de temperatura de fa anys, segles i fins i tot mil·lenis. Com coi esbrines la temperatura que feia quan encara no hi havia ningú per mesurar-la?

Doncs un bon sistema és l’anàlisi dels nuclis de gel dels casquets polars o de les geleres. La idea és senzilla. El gel es va formant per acumulació de neu a la part de sobre. En les zones més fredes del planeta, la neu no es desfà i cada any se n’acumula una nova capa que tapa la neu de sota i la compacta per la pressió que exerceix el pes de les noves capes de neu que es van acumulant.

Quan els investigadors foraden el gel i extreuen una mostra vertical, el que tenen és un seguit de capes de gel corresponents a diferents anys. Molt similar a mirar els estrats de les muntanyes però amb algun detall que cal tenir en compte. El gel anirà quedant cada vegada més compactat ja que cada vegada tindrà més pes a sobre. I com que el gel no és tan rígid com les roques, de vegades és difícil treballar amb les capes més inferiors, les més antigues,  ja que s’han comprimit tant que no es pot diferenciar unes de les altres. Això dependrà de la quantitat de neu que caigui en cada zona en concret.

També cal aprofitar marques que queden i que permeten datar amb precisió les diferent capes. Una erupció com la del Krakatoa, l’any 1883, va escampar una capa de cendra per tot el planeta que es pot identificar en el gel i que permet datar aquella capa amb seguretat.

Però, i la temperatura? Doncs la gràcia és que el gel és fet per la neu que va caure, que no deixa de ser aigua que un bon dia es va evaporar del mar i va formar els núvols. L’aigua és feta per una molècula d’oxigen i dues de hidrogen. Per això la formula H2O. Però el cas és que hi ha diferents isòtops de l’oxigen i del hidrogen. I tots poden formar aigua.

En el cas de l’oxigen tenim l’oxigen 16, el més habitual, i l’oxigen 18, que  només representa el 0.2% del total i que pesa més que l’oxigen 16. El motiu és que el oxigen 18 té dos neutrons més al seu nucli. Sembla poca cosa, però això fa que a l’hora d’evaporar-se, li costi una mica més a l’aigua feta amb oxigen 18. La molècula pesa més i per tant necessita més energia per passar a estat de gas. Més energia vol dir més temperatura, de manera que si analitzem l’aigua evaporada, trobarem més aigua que contingui l’oxigen 18 com més gran sigui la temperatura que va causar l’evaporació.

Aquesta aigua serà la que es gelarà, caurà en forma de neu i es quedarà congelada al casquet polar fins que nosaltres arribem milers d’anys després per analitzar-la. Mesurant amb precisió les quantitats dels dos isòtops de l’oxigen podem tenir una idea aproximada de quina era la temperatura dels mars de la Terra en aquella època. Com més càlid fos el clima, més oxigen 18 hi haurà al gel corresponent a aquell període.

Com sempre, no es fa servir un únic mètode, que pot tenir errors sinó que es calcula amb diferents sistemes. Per exemple, la proporció dels isòtops del hidrogen també  serveix.

Al final, el que fan és contar el nombre de neutrons dels àtoms d’oxigen del gel… i d’això en calculem la temperatura que feia fa milers d’anys. El resultat final és interessantíssim, però el camí per aconseguir-ho és una passada!

Paper

dilluns, 23/04/2012

biblia.jpg Sant Jordi. Potser el dia més maco de l’any. Roses, llibres i un aire de festa compartida que ho impregna tot. Avui tothom anirà amb roses i llibres per tot arreu; una combinació de cultura i sentiment inigualable. Tot i que el llibre electrònic es va obrint pas a ritme imparable, encara trobo fantàstic el tacte, la textura i l’olor del paper. Aprofito per recuperar un dels apunt de fa uns quants anys:

Avui és un bon moment per fixar-nos en un dels elements que han fet possible la universalització de la lectura. El paper. Gràcies al paper els llibres han esdevingut uns objectes habituals a la nostra cultura i assequibles per tothom. Abans, quan els llibres eren de pergamí resultaven molt més estranys i cars. I hauria resultat impensable editar diaris a base de pergamí.

Però els diaris tenen una característica que pot resultar curiosa del paper. Amb el temps engrogueix. Els llibres vells tenen una característica tonalitat groguenca que els fa perfectament reconeixibles. Un groc que comença per la perifèria de les fulles i que va estenent-se fins al centre. I si en els llibres calen anys per que sigui evident, en el cas del paper de diari la tonalitat groga apareix en poques setmanes.

La causa de l’aparició d’aquest color es troba, naturalment, en la composició del paper. Però no és exactament el temps el responsable. O al menys, no n’és l’únic responsable. La humitat accelera el procés i l’oxigen de l’aire hi participa, però el desencadenant final és la llum.

El paper es fabrica a base de la polpa de la fusta i la fusta és feta sobretot de cel·lulosa. La cel·lulosa és polímer fet de llargues cadenes de glucosa unides. És el que forma la paret de les cèl·lules vegetals i una de les claus de la resistència de les plantes i segurament és el compost biològic més abundant del planeta. En una planta, quasi la meitat del pes sec és cel·lulosa i per exemple el cotó està fet gairebé exclusivament de cel·lulosa.

Encara que sigui feta amb glucosa, la manera en què estan unides les molècules de glucosa fa que la cel·lulosa sigui un compost insoluble en aigua. Sinó les plantes es desfarien cada vegada que plogués!

Però no hi ha únicament cel·lulosa en la pasta amb que es fan els llibres. També hi ha lignina, que és un altre compost vegetal i que trobem en les plantes llenyoses. La lignina és el component principal de la fusta. De fet, la paraula lignina deriva del llatí lignum, que vol dir llenya o fusta.

Químicament la lignina és una molècula generada a partir de sucres que han patit transformacions i que resulta en una barreja complexa i variable. Però la clau és que la lignina pot oxidar-se amb relativa facilitat, i quan això passa, apareix el color groc característic. Tot i que primer és groc, després es va tornant cafè i al final acabem amb el color de la pròpia fusta. I l’oxidació està molt accelerada per la llum. De fet, sota les radiacions ultraviolades, que tenen més energia que la llum visible, l’esgrogueïment del paper encara és més ràpid.

Però la pasta obtinguda de la polpa de la fusta sempre té una certa quantitat de lignina. Les que en tenen més es fan servir directament per fer cartró, el d’embalar. Un material que ja té el coloret marronós característic. Altres amb menys lignina, però que no es tracten, donen paper de baixa qualitat i que es fa servir per imprimir diaris. Com que es llegeixen i es llencen no cal amoïnar-se gaire per la qualitat. Quan en poques setmanes es torni groc, ja ningú el llegirà.

Els papers de més qualitat han de sotmetre’s a tractaments químics per eliminar la lignina i deixar la cel·lulosa, que és blanca i resisteix molt millor el pas del temps. I aquí ja entra l’economia. Com més tractat sigui el paper, mes temps es mantindrà blanc però més car serà.

Naturalment hi ha altres components del paper. Afegits que li donen resistència, textura, brillantor, capacitat de retenir més o menys la tinta… La industria del paper és d’un grau de sofisticació important i es pot fer exactament la mena de paper que vulgueu per les aplicacions que preferiu.

Però malgrat tot, un llibre lleugerament esgrogueït té un cert atractiu. Potser perquè el color són com les arrugues a la pell de les persones. Indiquen una existència llarga i fan que et preguntis quina haurà sigut la seva història. No tant pel seu contingut sinó pròpiament com a objecte.

El ulls, el Guadiana i els aqüífers

divendres, 20/04/2012

800px-Water_cycle.jpg Quan , de petit, em feien estudiar els rius de la península, el més divertit era el Guadiana perquè tenia “ulls”. Aquests ulls del Guadiana eren les surgències on l’aigua del riu tornava a sortir després de passar un trajecte subterrani. Per descomptat, la idea d’un riu que s’amaga per un forat i torna a sortir uns quants quilòmetres més endavant, té la seva gràcia. M’imaginava un túnel fosc, tenebrós i ple d’aigua per on circulava la corrent del Guadiana.

La cosa no és exactament així, però m’hauria costat molt descobrir-ho al lloc perquè els ulls del Guadiana es van assecar l’any 1984. Però de fet, aquesta desaparició ja és indicativa que el que hi ha sota terra no és literalment un riu sinó un aqüífer que capta aigua per la part alta del Guadiana i la treu a fora pels ulls. Enlloc d’un túnel ple d’aigua el que hi ha són grans extensions de roques poroses xopes d’aigua, com si fos una immensa esponja.

I el problema és que tothom treu aigua d’aquesta esponja. Els pous es van anar multiplicant i el ritme d’extracció d’aigua va superar en molt les entrades, de manera que inevitablement, el nivell de l’aigua va anar baixant, l’aqüífer es va quedar cada vegada més esgotat i els ulls van quedar secs. De pas es van declarar urbanitzables i cultivables els terrenys dels aiguamolls que havien quedat secs i oficialment es va modificar l’indret de naixement del Guadiana.

Ah! I com que el terreny es va assecar, la torba que hi havia cobrint-ho tot i que ja no estava coberta per aigua va començar a cremar l’any 2009. Una mena de foc lent, subterrani i pausat que va anar cremant fins el 2010.

Però no fa gaire va passar alguna cosa. Els ulls del Guadiana tornen a tenir aigua. El riu vol recuperar el seu indret de naixement de sempre i l’aqüífer ja no està a les acaballes. Almenys aparentment, perquè tot i que l’aigua ha tornat als ulls, no ho ha fet en prou quantitat com perquè el riu torni a fluir. Però si ho pensem un moment resulta curiós ja que justament aquest any no ha resultat massa plujós. Com és que l’aigua torna a brollar?

Doncs la clau és que encara tenia en ment la idea del riu subterrani. Però no! Només és un aqüífer ple d’aigua. Un aigua que es desplaça molt lentament, fluint a través dels porus de les roques. Per això, l’aigua que ara surt és la que va ploure i es va infiltrar per el terra els anys 2009 i 2010, que si que va ploure molt. Les aigües subterrànies tenen el seu propi ritme lent i pausat, molt diferent del de les atrafegades aigües superficials.

La mala notícia és que com que després va tornar la sequera, no podem esperar que aquesta recuperació dels ulls duri gaire temps. Serà només un recordatori del que va ser en un temps en que l’aprofitament de les aigües subterrànies no era tan descomunal com avui en dia.

Habitualment no hi pensem gaire en els aqüífers. L’aigua és als rius o al mar, però la de sota terra només es fa evident quan veiem un pou. A pagès no cometen aquest error, però a ciutat l’aigua subterrània es com si no existís. I resulta que és molt important. Les aigües de sota terra abasteixen un terç de la humanitat. Quan els aqüífers s’assequen es poden perdre enormes extensions de terreny, Si es contamina, com a l’Índia, pot enverinar milions de persones. I actualment ja hi ha tensions diplomàtiques per controlar els aqüífers que seran més i més importants a mida que l’aigua escassegi.

La major reserva subterrània d’aigua dolça del món és l’Aqüífer Guaraní, que ocupa part de Brasil, d’Argentina i d’Uruguai i conté cinquanta cinc mil quilòmetres cúbics d’aigua dolça. Poca broma. Amb el temps les garrotades per controlar-lo seran pitjors que les causades pel petroli.

Aspirina, ibuprofén i paracetamol

dijous, 19/04/2012

840600_pills.jpg L’aspirina, l’ibuprofén i el paracetamol són, probablement, els medicaments més habituals a les cases. Després, cada persona té les seves preferències per combatre un mal de cap, una inflamació o una febrada, però aquest trio de medicaments ens ha millorat molt la qualitat de vida. Per descomptat, de seguida n’hem començat a abusar i ara tenim problemes fins i tot de contaminació dels rius per les restes d’aquests medicaments que deixem anar amb l’orina, però això ja es una altra història.

En principi els tres tenen aplicacions similars, i per això hi ha qui en tria un o altre, però el cas és que no actuen exactament igual i val la pena tenir clar quin és millor per cada cosa. Naturalment el millor és el que el metge et recepti. Després de tot, ells són els que en saben més. Coneixen les aplicacions i, sobretot, coneixen les interaccions i els efectes secundaris.

La cosa que tenen els tres en comú és que presenten una activitat analgèsica; és a dir, que treuen el dolor. També baixen la febre, i per això diem que són antipirètics. I finalment l’aspirina i l’ibuprofén redueixen la inflamació, cosa que no fa el paracetamol. A més, l’aspirina actua com a vasodilatador. Fa que la circulació de la sang sigui més fluida, amb els vasos sanguinis més dilatats i evitant la formació de trombus. Això no ho fan cap dels altres dos medicaments.

Si només tens mal de cap o febre qualsevol podria servir. L’ibuprofén és el més usat actualment ja que presenta menys toxicitat. Es fa servir molt en malalties inflamatòries com l’artritis reumatoide, però també és molt popular per controlar els dolors de la regla. En això valdria la pena mirar-s’ho una mica. Per baixar una inflamació cal més ibuprofén que no pas per treure el dolor. En un exemple podríem dir que amb 400 mg ja traiem el dolor, mentre que en calen 600 per baixar la inflamació. I 600 ja no són més efectius que 400 per tractar el dolor. Quan arribes al màxim efecte, no serveix de res prendre’n més.

Peró aquest detall no s’acostuma a tenir en compte i el més habitual es demanar la pastilla grossa. Probablement per molts dolors menstruals, mals de cap i coses així, podríem passar amb menys. I és que amb els medicaments el millor sempre és prendre la quantitat necessària, però res més.

El paracetamol també treu la febre i el dolor (però no la inflamació). El principal problema amb el paracetamol és que és més tòxic que els altres. Tots els medicaments tenen toxicitat (de fet, en la dosi apropiada tot pot ser tòxic), i la qüestió és quantes dotzenes de pastilles t’has de prendre per tenir problemes. En el cas del paracetamol, el que passa és que el marge és menor que amb els altres. En canvi, els altres tenen mes efectes secundaris, sobretot digestius.

També és diferent on afecta. El paracetamol li senta malament al fetge, mentre que l’aspirina i l’ibuprofén causen problemes amb l’estómac i el tub digestiu. Per això segons per on tinguis més problemes habitualment el metge t’aconsellarà que prenguis un o altre.

L’aspirina té un efecte interessant que no tenen els altres dos. És vasodilatadora, i per això s’aconsella a persones que han tingut un infart o que tenen risc de problemes cardiovasculars. Millor mantenir les canonades ben obertes per evitar problemes. Però s’ha vist que les barreges porten problemes. Si prens aspirina i ibuprofén plegats resulta que no millora l’efecte antiinflamatori ni treuen més el dolor, però desapareix l’efecte protector de l’aspirina! De manera que al tanto amb barrejar medicament per la cara. Que de vegades, intentant sumar esforços es pot aconseguir l’efecte contrari.

En tot cas, fent un ús apropiat i assenyat de les opcions que ens ofereix la farmacologia podem viure molt millor tenint controlats coses com la febre, el dolor i la inflamació.

Irisina i els efectes de l’exercici

dimecres, 18/04/2012

race.jpg Fer exercici és una bona cosa. Naturalment, exercici moderat, sense exagerar, sense obsessionar-se; que hi ha qui passa d’un extrem a l’altre i resulta igual de dolent no moure’s del sofà que forçar la màquina corporal fins l’extrem. L’activitat física és bona per mantenir en condicions el sistema cardiovascular, el to muscular i el metabolisme en general. També ajuda a cremar els excessos de calories que acostumem a ingerir els humans.

Però, tot i que els beneficis de l’exercici moderat no es posaven en dubte, estava molt menys clar el mecanisme fi que hi havia al darrera. Ens aprimem perquè cremem calories al fer exercici, però la veritat és que quan es calculen les calories reals consumides, ens trobàvem que tampoc n’hi havia per tant. I normalment, el que fas és obrir la gana, de manera que després de pujar una muntanya o córrer una cursa, les calories consumides es recuperen molt ràpidament.

Per fa poc sembla que s’ha fet una mica de llum en tot plegat. I la clau està en la irisina, una hormona de la que segurament en sentirem a parlar força.

El que han vist és que quan les cèl·lules musculars treballen activament, és a dir quan fan contraccions i relaxacions, comencen a fabricar una sèrie de proteïnes noves. I una d’elles és aquesta irisina que actua com una hormona, és a dir, la sintetitzen les cèl·lules musculars i l’alliberen a la circulació sanguínia de manera que pot viatjar fins a les zones del cos que tenen greix.

El greix, és a dir el teixit adipós, està fet per unes cèl·lules que anomenem adipòcits i que serveixen sobretot per emmagatzemar greixos. Però hi ha un altre tipus de greix que anomenem teixit adipós marró (una vegada en vaig parlar) que el que fa és cremar greixos per generar calor. La seva funció bàsicament és mantenir la temperatura corporal i cremar els excessos de calories contingudes en el cos. Aquest teixit adipós marró està situat sobretot a l’esquena, entre les espatlles. Es nota molt en els nens petits. Si un nadó té febre no li toqueu el front, toqueu-li l’esquena i sabreu el que és generar calor.

Doncs la irisina el que fa és que els adipòcits normals es transformin en adipòcits marrons. De manera que cèl·lules que servien per acumular greix passen a encarregar-se de consumir greix i generar calor. Això pot resoldre el misteri de com ho feia l’exercici per aprimar. Perquè de nou: amb el consum de calories només s’explicava una part dels efectes de l’exercici.

Per cert, en alguns indrets es pot llegir que el que fa és transformar greix dolent en greix bo. Una definició incorrecta. El greix no és dolent ni bo. El que és dolent és l’excés de greix, com és dolent l’excés de qualsevol cosa. I sense adipòcits tampoc podríem viure.

En tot cas, aquesta descoberta permetrà una bona dosi de campanyes publicitàries, però si algú es pensa que amb una pastilla d’irisina n’hi ha prou per simular els efectes de l’exercici sense cansar-se, segur que s’equivoca. L’exercici fa molt més que generar irisina. Per exemple, la fantàstica sensació generada per les endorfines no s’aconsegueix amb irisina. I tots els efectes psicològics de l’exercici tampoc es poden empaquetar dins una pastilleta.

De totes maneres, m’hi jugo el que vulgueu en que aviat hi haurà productes amb irisina, inductors de la irisina, pomades amb irisina i fins i tot polseres energètiques que estimularan l’activitat “irisinérgica”.

Els (pressumptes) 21 grams de l’ànima

dimarts , 17/04/2012

soul weight.jpg Hi ha coses que mai deixen de fascinar, i una de les més instructives és la fabulosa capacitat que tenim els humans per enganyar-nos a nosaltres mateixos. Ens diem racionals, però habitualment som qualsevol cosa menys racionals. Gairebé sempre el que fem és creure una cosa, buscar les dades que confirmen la nostra creença, ignorar o tergiversar les dades que suggereixen que estem equivocats i tot seguit afirmar que allò ho creiem perquè les dades ho indiquen (i no perquè d’entrada ens feia gràcia).

Un bon exemple és la creença que afirma que en un experiment es va demostrar que l’ànima pesa 21 grams. A la pel·lícula del mateix títol (21 gramos) el protagonista afirma: “diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots.” I aquesta frase ha anat agafant forma en l’imaginari col·lectiu, de tal manera que no s’acostuma a posar en dubte la dada.

Doncs si algú s’ho creia, basant-se en la cultura popular o en el que diuen a la pel·lícula, em sap greu decebre’l però la realitat del que va passar en aquell experiment és ben diferent. L’any 1927, el doctor Duncan MacDougall, de La universitat de Haverhill, va dissenyar un llit adaptat amb una balança on pretenia detectar si en morir, al moment on presumptament l’ànima abandona el cos, es podia detectar algun canvi en el pes de la persona. L’experiment el va fer amb sis malalts terminals que estaven morint de tuberculosi en quatre casos, coma diabètic en un cinquè i no se sap de que en un altre.

El seu relat no es gaire detallat i deixa moltes coses sense precisar. El primer pacient va estar tres hores al llit abans de morir i va anar perdent pes a ritme d’una unça per hora (potser per la evaporació de la humitat de l’alè?). MacDougall diu que al moment de morir va detectar una sobtada pèrdua de pes d’uns tres quarts d’unça, de manera que la agulla de la bàscula va caure colpejant el nivell inferior de l’escala de la balança.

El cas és que aquest va ser el millor resultat que va tenir. La resta també van perdre pes a mida que agonitzaven, però les determinacions no eren prou bones. Dues les va descartar ell mateix perquè no havia pogut calibrar la balança o perquè es movia massa per interferències de persones que hi havia allà. En els altres casos sembla que no estava clar el moment de la mort i en algun cas la balança va indicar primer una pèrdua, després un guany i posteriorment una altra pèrdua. I les diferencies de pes van oscil·lar entre tres vuitens d’unça i una unça i mitja.

L’experiment no deixa de ser una bona idea per respondre la pregunta que s’havia plantejat. Si l’ànima té substància d’alguna mena i en morir abandona el cos, això es podria notar en el pes. Però encara que la idea sigui bona, tècnicament és un desastre d’experiment. Tot i que parla del moment exacte de la mort, no explica com el decideix. Probablement quan la respiració s’aturava, i uns minuts després un ajudant auscultava els pacients per confirmar que el cor també s’havia aturat. És a dir, que per agafar la xifra del pes tria un moment on suposa que la persona ha mort, però en realitat no ho sap segur. És un detall important ja, com ell explica, que els pacients estan perdent pes constantment des de feia unes hores. I tampoc està clar com anava oscil·lant la xifra del pes amb els moviments dels pacients. Si et poses sobre una balança de bany(que marca gairebé de quilo en quilo) qualsevol moviment que facis fa que l’agulla oscil·li. Un experiment que mesura de cinquè d’unça en cinquè d’unça necessàriament havia d’oscil·lar molt, de manera que no és gens fàcil obtenir dades precises.

I la xifra dels 21 grams que s’ha popularitzat, doncs no està clar d’on surt. Sembla que seria la corresponent al primer pacient al que li va adjudicar una pèrdua de tres quarts d’unça (21,26 grams). Tot i que el fet que l’agulla de la balança topés amb la part de sota tampoc fa que sigui un valor fiable.

De manera que la frase ”diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots”, no s’acosta en res a la realitat. Els 21 grams és una única dada, molt dubtosa, d’un únic pacient, i obtinguda en unes condicions experimentals molt poc fiables.

Però com que fa gràcia, doncs ja n’hi ha prou per donar-la per bona, generalitzar-la,  i repetir-la com si fos una veritat científica ben mesurada. Tot plegat no ens diu res sobre l’ànima, però molt sobre com de crèduls arribem a ser els humans.

En tot cas, i com que aquesta vegada si que sabem com es va originar aquest mite, és molt instructiu llegir l’article original (aquí el teniu) i comparar-ho amb la fantasia que s’acaba explicant un segle després.

La ginesta floreix…

dilluns, 16/04/2012

ginesta.jpg Hi ha coses que sempre hi són i, en conseqüència, gairebé no te n’adones de la seva presència. Només ocasionalment et criden l’atenció. Això em passa, entre moltes altres coses, amb la ginesta (Spartium junceum). És una planta tan habitual, tan corrent, tan de tota la vida, que gairebé no m’hi fixo. Només amb l’arribada de la primavera, quan veig les primeres flors grogues al costat dels camins, sobtadament m’adono que el bon temps s’acosta i no puc evitar un somriure.

Fa uns anys, per motius de feina estava de viatge i vaig veure les primeres flors de ginesta a Sicília. I el cas és que vàrem acabar uns quants companys d’aquí intentant explicar a una noia de Rússia perquè ens alegràvem tan de veure aquelles flors. Poques vegades he sigut tan conscient com aleshores del bocí de felicitat que em genera la ginesta.

Encara que sembli d’allò més normal, la ginesta és una planta amb secrets amagats. Per exemple, si la mirem atentament ens adonarem que gairebé no té fulles. Sempre diem que les plantes fan la fotosíntesi a les fulles, però n’hi ha, com la ginesta, que la fan a les tiges verdes. Això de no tenir fulles és una estratègia habitual en plantes que viuen en indrets amb molt de Sol. Bàsicament serveix per estalviar aigua ja que l’aigua es perd sobretot a través de les fulles.

La flor de la ginesta té una forma curiosa. La seva corol·la és del tipus papilionàcia i està formada per cinc pètals. Un de més gran anomenat estendard, dos de més petits als costats que es diuen ales i dos més a sota que formen el que s’anomena quilla. Encara que quan els nens dibuixen una flor, acostumen a fer-la del tipus de les margarides, aquest tipus de corol·la de la ginesta és de les més abundants en el món de la botànica.

Un altre detall que m’ha fet gràcia descobrir relacionat amb la ginesta és que Jofré V d’Anjou, compte d’Anjou i de Maine acostumava a posar-se un branquilló de ginesta al barret. D’aquí li va venir el nom amb que va ser conegut: Jofré “planta de ginesta” o en francès Geoffroy Plantagenêt (ginesta en francés es diu genêt). De manera que la modesta ginesta és a l’origen del nom de la dinastia de la casa reial anglesa dels Plantagenet.

Però encara n’hi ha més. La ginesta va ser un dels components del primer perfum que coneixem. El Kifi era un perfum fabricat pels antics egipcis durant mil·lenis. La referència més antigua que tenim de com fer Kifi la trobem al Papir Ebers, escrit l’any 1300 abans de Crist. En realitat hi ha moltes fórmules amb petites variacions i no totes inclouen la ginesta, però tan se val. Quan passeu per un camí vorejat per ginestes recordeu que fa més de tres mil anys alguns egipcis ja recollien aquelles mateixes flors grogues per fabricar perfums.

Certament totes les coses amaguen secrets, curiositats i detalls interessants, però és divertit anar-los descobrint en coses tan habituals com la modesta ginesta. Una manera de recordar que mai s’ha de perdre la curiositat per allò que ens envolta. Potser és una de les coses que el poeta tenia present quan la va triar per començar el seu assaig:

Ara digueu: “La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i amb ell, les males herbes.”