Arxiu del dimarts , 17/04/2012

Els (pressumptes) 21 grams de l’ànima

dimarts , 17/04/2012

soul weight.jpg Hi ha coses que mai deixen de fascinar, i una de les més instructives és la fabulosa capacitat que tenim els humans per enganyar-nos a nosaltres mateixos. Ens diem racionals, però habitualment som qualsevol cosa menys racionals. Gairebé sempre el que fem és creure una cosa, buscar les dades que confirmen la nostra creença, ignorar o tergiversar les dades que suggereixen que estem equivocats i tot seguit afirmar que allò ho creiem perquè les dades ho indiquen (i no perquè d’entrada ens feia gràcia).

Un bon exemple és la creença que afirma que en un experiment es va demostrar que l’ànima pesa 21 grams. A la pel·lícula del mateix títol (21 gramos) el protagonista afirma: “diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots.” I aquesta frase ha anat agafant forma en l’imaginari col·lectiu, de tal manera que no s’acostuma a posar en dubte la dada.

Doncs si algú s’ho creia, basant-se en la cultura popular o en el que diuen a la pel·lícula, em sap greu decebre’l però la realitat del que va passar en aquell experiment és ben diferent. L’any 1927, el doctor Duncan MacDougall, de La universitat de Haverhill, va dissenyar un llit adaptat amb una balança on pretenia detectar si en morir, al moment on presumptament l’ànima abandona el cos, es podia detectar algun canvi en el pes de la persona. L’experiment el va fer amb sis malalts terminals que estaven morint de tuberculosi en quatre casos, coma diabètic en un cinquè i no se sap de que en un altre.

El seu relat no es gaire detallat i deixa moltes coses sense precisar. El primer pacient va estar tres hores al llit abans de morir i va anar perdent pes a ritme d’una unça per hora (potser per la evaporació de la humitat de l’alè?). MacDougall diu que al moment de morir va detectar una sobtada pèrdua de pes d’uns tres quarts d’unça, de manera que la agulla de la bàscula va caure colpejant el nivell inferior de l’escala de la balança.

El cas és que aquest va ser el millor resultat que va tenir. La resta també van perdre pes a mida que agonitzaven, però les determinacions no eren prou bones. Dues les va descartar ell mateix perquè no havia pogut calibrar la balança o perquè es movia massa per interferències de persones que hi havia allà. En els altres casos sembla que no estava clar el moment de la mort i en algun cas la balança va indicar primer una pèrdua, després un guany i posteriorment una altra pèrdua. I les diferencies de pes van oscil·lar entre tres vuitens d’unça i una unça i mitja.

L’experiment no deixa de ser una bona idea per respondre la pregunta que s’havia plantejat. Si l’ànima té substància d’alguna mena i en morir abandona el cos, això es podria notar en el pes. Però encara que la idea sigui bona, tècnicament és un desastre d’experiment. Tot i que parla del moment exacte de la mort, no explica com el decideix. Probablement quan la respiració s’aturava, i uns minuts després un ajudant auscultava els pacients per confirmar que el cor també s’havia aturat. És a dir, que per agafar la xifra del pes tria un moment on suposa que la persona ha mort, però en realitat no ho sap segur. És un detall important ja, com ell explica, que els pacients estan perdent pes constantment des de feia unes hores. I tampoc està clar com anava oscil·lant la xifra del pes amb els moviments dels pacients. Si et poses sobre una balança de bany(que marca gairebé de quilo en quilo) qualsevol moviment que facis fa que l’agulla oscil·li. Un experiment que mesura de cinquè d’unça en cinquè d’unça necessàriament havia d’oscil·lar molt, de manera que no és gens fàcil obtenir dades precises.

I la xifra dels 21 grams que s’ha popularitzat, doncs no està clar d’on surt. Sembla que seria la corresponent al primer pacient al que li va adjudicar una pèrdua de tres quarts d’unça (21,26 grams). Tot i que el fet que l’agulla de la balança topés amb la part de sota tampoc fa que sigui un valor fiable.

De manera que la frase ”diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots”, no s’acosta en res a la realitat. Els 21 grams és una única dada, molt dubtosa, d’un únic pacient, i obtinguda en unes condicions experimentals molt poc fiables.

Però com que fa gràcia, doncs ja n’hi ha prou per donar-la per bona, generalitzar-la,  i repetir-la com si fos una veritat científica ben mesurada. Tot plegat no ens diu res sobre l’ànima, però molt sobre com de crèduls arribem a ser els humans.

En tot cas, i com que aquesta vegada si que sabem com es va originar aquest mite, és molt instructiu llegir l’article original (aquí el teniu) i comparar-ho amb la fantasia que s’acaba explicant un segle després.