El ulls, el Guadiana i els aqüífers

800px-Water_cycle.jpg Quan , de petit, em feien estudiar els rius de la península, el més divertit era el Guadiana perquè tenia “ulls”. Aquests ulls del Guadiana eren les surgències on l’aigua del riu tornava a sortir després de passar un trajecte subterrani. Per descomptat, la idea d’un riu que s’amaga per un forat i torna a sortir uns quants quilòmetres més endavant, té la seva gràcia. M’imaginava un túnel fosc, tenebrós i ple d’aigua per on circulava la corrent del Guadiana.

La cosa no és exactament així, però m’hauria costat molt descobrir-ho al lloc perquè els ulls del Guadiana es van assecar l’any 1984. Però de fet, aquesta desaparició ja és indicativa que el que hi ha sota terra no és literalment un riu sinó un aqüífer que capta aigua per la part alta del Guadiana i la treu a fora pels ulls. Enlloc d’un túnel ple d’aigua el que hi ha són grans extensions de roques poroses xopes d’aigua, com si fos una immensa esponja.

I el problema és que tothom treu aigua d’aquesta esponja. Els pous es van anar multiplicant i el ritme d’extracció d’aigua va superar en molt les entrades, de manera que inevitablement, el nivell de l’aigua va anar baixant, l’aqüífer es va quedar cada vegada més esgotat i els ulls van quedar secs. De pas es van declarar urbanitzables i cultivables els terrenys dels aiguamolls que havien quedat secs i oficialment es va modificar l’indret de naixement del Guadiana.

Ah! I com que el terreny es va assecar, la torba que hi havia cobrint-ho tot i que ja no estava coberta per aigua va començar a cremar l’any 2009. Una mena de foc lent, subterrani i pausat que va anar cremant fins el 2010.

Però no fa gaire va passar alguna cosa. Els ulls del Guadiana tornen a tenir aigua. El riu vol recuperar el seu indret de naixement de sempre i l’aqüífer ja no està a les acaballes. Almenys aparentment, perquè tot i que l’aigua ha tornat als ulls, no ho ha fet en prou quantitat com perquè el riu torni a fluir. Però si ho pensem un moment resulta curiós ja que justament aquest any no ha resultat massa plujós. Com és que l’aigua torna a brollar?

Doncs la clau és que encara tenia en ment la idea del riu subterrani. Però no! Només és un aqüífer ple d’aigua. Un aigua que es desplaça molt lentament, fluint a través dels porus de les roques. Per això, l’aigua que ara surt és la que va ploure i es va infiltrar per el terra els anys 2009 i 2010, que si que va ploure molt. Les aigües subterrànies tenen el seu propi ritme lent i pausat, molt diferent del de les atrafegades aigües superficials.

La mala notícia és que com que després va tornar la sequera, no podem esperar que aquesta recuperació dels ulls duri gaire temps. Serà només un recordatori del que va ser en un temps en que l’aprofitament de les aigües subterrànies no era tan descomunal com avui en dia.

Habitualment no hi pensem gaire en els aqüífers. L’aigua és als rius o al mar, però la de sota terra només es fa evident quan veiem un pou. A pagès no cometen aquest error, però a ciutat l’aigua subterrània es com si no existís. I resulta que és molt important. Les aigües de sota terra abasteixen un terç de la humanitat. Quan els aqüífers s’assequen es poden perdre enormes extensions de terreny, Si es contamina, com a l’Índia, pot enverinar milions de persones. I actualment ja hi ha tensions diplomàtiques per controlar els aqüífers que seran més i més importants a mida que l’aigua escassegi.

La major reserva subterrània d’aigua dolça del món és l’Aqüífer Guaraní, que ocupa part de Brasil, d’Argentina i d’Uruguai i conté cinquanta cinc mil quilòmetres cúbics d’aigua dolça. Poca broma. Amb el temps les garrotades per controlar-lo seran pitjors que les causades pel petroli.

5 comentaris

  • Joan

    21/04/2012 18:22

    Jo també em recordo dels “ojos” del Guadiana al “Bachillerato” d’aquells temps gens enyorats. Potser riuràs, però jo sempre em pensava que devien ser dos perquè ho escrivien en plural. Però més endevant, llegint llibres d’aventures d’exploració vaig descobrir la història de les fonts del Nil. Si m’en recordo bé, era una mena de caverna perillosíssima, on desapareixien els exploradors més agosarats. La van acabar descobrint els jesuïtes (?)

  • Daniel Closa

    20/04/2012 17:55

    Carquinyol. Si que es veritat que el camp d’actuació de les nostres inquietuds es limita notablement a la butxaca. Així ens va.

    Esther. Ui si. L’ACA fa una feina poc coneguda i molt més notable del que s’acostuma a pensar. I la regulació que tenim aquí sobre l’aigua va força adelantada a la resta de la peninsula i de molts indrets d’Europa. Potser no som genis, però hi ha coses que es fan be.

    Montserrat. Aix. Avui, en carquinyol deia a un post que si un arbre s’està assecant, es pot regar o es poden pintar les fulles de verd. i els polítics acostumen a triar la pintura amb massa freqüència (i a sobre no volen que els critiquin)

  • Montserrat

    20/04/2012 10:10

    la bassa de Capellades també s’asseca quan hi ha sobreexplotació del aqüífer…… pels anys 2003 aprox no recordo exactament va quedar totalment seca i els polítics per tapar el problema volien fer una especie de piscina artificial…pràcticament tot el poble va estar en contra i els joves per evitar-ho hi van estar acampats ben bé un parell de mesos fins que els “Geos” els van desallotjar una matinada cap a les 6 am agafant-los de sorpresa mentre dormien.

  • Esther

    20/04/2012 8:51

    Bon dia, si que potser que hi ha certs sectors que no hi pensen amb l’aigua, però discrepo i voldria trencar una llança a favor de Catalunya. Els tècnics de l’ACA, (Agencia Catalana de l’Aigua) fan una feina molt valorada arreu d’Europa en temes de directives europees i de directives n’hi ha moltes: directiva de les aigües de bany, d’ aigües destinades al consum humà, directiva relatives al tractament d’aigües residuals urbanes, directiva relativa als nitrats, directiva del control integrat de la contaminació, directiva marc de l’aigua i la més recent de totes la Estratègia Marina…
    En podem parlar molt d’aquestes directives si voleu!

  • Carquinyol

    20/04/2012 7:42

    Dius que “Habitualment no hi pensem gaire en els aqüífers”. Ni en els aqüífers, ni en l’equilibri natural, ni en l’efecte hivernacle, ni en la contaminació atmosfèrica no marítima, ni…

    Deixem-ho en ‘habitualment no pensem gaire’, bé, més aviat ‘no pensem gaire en res que no ens ompli les butxaques de forma immediata’.