Arxiu del mes: maig 2012

El vol del “Dragon”

dijous, 31/05/2012

DragonThrust_SpaceX02.jpg Fa pocs dies ha canviat el curs de la historia en la exploració espacial. Fins ara era un tema completament restringit a les agències espacials de diferents països. La NASA americana, l’ESA europea, les agències russa, xinesa, índia o brasilenya eren les més conegudes. Els motius eren bàsicament econòmics (l’aventura espacial costa una pasta) i estratègics. Si ho poden controlar, primer que hi vagin els militars, després els governs, i potser després deixem anar a qui li plagui.

La iniciativa privada es limitava als satèl·lits, però no pas als sistemes de llançament, però l’any 2002 es va fundar l’empresa Space X i les coses van començar a canviar. En els primers anys van desenvolupar un parell de coets, el Falcon 1 i el Falcon 9. Aquest últim ja té una mida considerable i moltíssimes possibilitats.

Diuen que l’important és triar correctament els moments, i els de Space X el van encertar de ple. La NASA fa poc que ha retirat els seus transbordadors i de moment no disposa de cap sistema per enviar res a l’espai. Per abastir la estació espacial internacional (ISS) o per portar-hi astronautes depenen sobretot de les naus russes i en ocasions dels Arianne europeus.

Per això, els de Space X van aconseguir un contracte amb la NASA per pujar material i potser personal fins la ISS. Són contractes de l’ordre de 1600 milions de dòlars per dotze missions. No està malament.

Doncs aquest dimarts van llençar la primera missió per portar material a la ISS encarregada a una empresa privada. El Falcon 9 va sortir, després d’algun endarreriment d’última hora, portant material i menjar per als astronautes de la ISS. Tot això anava a la càpsula batejada com Dragon.

El nom sembla que li van posar per la cançó d’en “Puf, el drac màgic” i pensant en aquells que deien que caldria màgia per que ho aconseguissin. La càpsula Dragon pot portar càrrega, però també pot portar fins a set persones. I una de les gràcies del sistema és que tot es reutilitza, el coet Falcon i la càpsula Dragon.

Un dia després del llançament, la Dragon es va acoblar amb èxit a la Estació Espacial Internacional. Primer la van capturar amb el braç mecànic i després es va unir a les escotilles. Els astronautes feien broma dient que mai saps que trobaràs a l’espai, ells acabaven de capturar un drac (un dragon) per la cua!

Imagino que, com acostuma a passar quan hi entra la iniciativa privada, l’exploració de l’espai experimentarà una bona embranzida. Segur que ja hi ha projectes per posar hotels a la Lluna i coses així (que tal si porten eurovegas a la Lluna?). Aquestes són les bones notícies. Per contra, els temes de seguretat, acostumen a anar més justets. Potser no al principi, però amb el temps…

I, és clar, l’exploració centrada en el coneixement quedarà en segon terme. Ara tocarà treure rendibilitat de l’espai. I hi ha molt espai per anar fent! Això també implicarà començar a preparar legislació espacial i coses semblants. Previsiblement les discussions ja no seran per quin país té drets sobre la Lluna, Mart o Mercuri, sinó quina corporació té els drets.

El que preveia la ciència ficció ja truca a la porta.

Acabem amb l’excusa de Sòcrates!

dimecres, 30/05/2012

asimov.jpgPrimer que res acabem amb Sòcrates, perquè ja n’estic fart d’aquest invent que no saber res és un signe de saviesa

Aquesta frase la va deixar anar l’Isaac Asimov i la veritat és que en ocasions la subscric totalment. Evidentment el que volia dir no era cap atac a Sòcrates, al que va representar ni al seus coneixement. Simplement és que la frase atribuïda a Sòcrates, “només se que no se res” s’ha convertit en una excel·lent excusa per justificar la ignorància i, a sobre, fer-ne bandera amb orgull.

Si no vaig mal fixat, la idea de Sòcrates era just la contrària. Posar en dubte tot el que dónes per cert per, a partir d’aquell punt, buscar la veritat. Això lligaria amb una altra frase també atribuïda a Sòcrates: “Sé que no em creuràs, però la forma més alta d’excel·lència de l’home és posar en dubte a un mateix i als altres“.

Però el que veiem a la vida real, el que s’imposa, el que està ben vist, és exactament el contrari. Un ha de tenir les idees clares en absolutament tot i sobretot mai posar-les en qüestió. S’han de defensar sense miraments, cridant com més millor i en el fons és irrellevant tenir raó. Només compta que te la donin i ,si pot ser, per esclafament del que no opina com tu. De fet, no cal ni saber-ne res del tema que sigui.

No és per casualitat que els programes més vistos a la televisió siguin els que són. Ni tampoc és casualitat l’èxit d’algunes tertúlies que són un espectacle realment sucós, però un insult a la intel·ligència.

El problema és que de vegades et sents incòmode intentant defensar que la opinió d’algú pot tenir més valor que la d’algú altre simplement pel fet de saber-ne més d’algun tema en concret. Una de les millors jugades del poder va ser aconseguir que el personal consideri una bona opció ser ignorant. De seguida t’acusen de promoure l’elitisme si penses el contrari. Però si al final el fet de tenir coneixements no s’ha de valorar, quin sentit té esforçar-s’hi? No costa gaire entendre els avantatges que comporta per als dirigents el fet de promoure un cert grau d’ignorància en la societat.

I és fascinant llegir els comentaris que es deixen en els diaris. Persones que, pel que diuen es nota que no saben ni un borrall del tema, opinen, criden, insulten i menyspreen sense cap mena de problema a altres que en principi si que en saben. Naturalment hi ha els trolls que busquen merder, però no parlo d’aquests sinó dels que realment creuen que la opinió d’un entès té el mateix valor que la d’algú que no en sap. És a dir, que el coneixement és irrellevant. I tot i que normalment tinc en ment els coneixements en el camp de la ciència, passa el mateix en tots els camps, les humanitats, la cuina, els esports, l’art, l’economia…

És empipador perquè no deixa de ser indicatiu del culte a la ignorància que impregna la societat. Això també es nota en una altra frase d’Asimov: “ Hi ha un culte a la ignorància en els Estats Units, i hi ha hagut sempre. L’anti-intel·lectualisme ha estat un fil conductor que serpenteja a través de la nostra vida política i cultural, alimentat per la falsa noció que la democràcia significa que “la meva ignorància és tan bona com el teu coneixement.”

Quina feinada tenen els mestres! I com d’important arriba a ser. No només per formar persones cultes, sinó per aconseguir que siguin conscients d’allò que ignoren i, sobretot, que no facin de la ignorància un motiu d’orgull sinó un estímul per seguir aprenent.

Com fer un ocell amb un dinosaure

dimarts , 29/05/2012

bird.jpg Quan diem que els dinosaures es van extingir hi ha qui pot alçar el dit i afirmar que no és del tot cert ja que en el fons, els ocells són dinosaures. I tot depèn de com de detallista vulguis ser. Estrictament no es van extingir tots els dinosaures i alguns supervivents van ser els que van donar lloc a les aus.

Això d’entrada sembla estrany. Aparellar un pollastre i un tiranosaure és, com a mínim, sorprenent. Però en realitat n’estem força segurs. Les dades evolutives, les anàlisis de les proteïnes que s’han pogut recuperar, el descobriment de dinosaures amb plomes… tot apunta que les aus són el que queda avui en dia dels dinosaures. O, més exactament, d’algun tipus de dinosaures.

Però no deixa de ser difícil imaginar tos els canvis evolutius que han hagut d’anar passant per convertir un dinosaure en un ocell. Sembla molt complicat… o potser és molt senzill. Al menys, un treball que acaben de publicar indica que no era tan complicat. Només cal mirar en el lloc i, sobretot, en el moment oportú.

En esmentar el dinosaures, sempre pensem en besties grans, molt grans. Per això tenim tendència a oblidar que n’hi havia de ben petits, i també tenim tendència a imaginar-los encara més grans del que realment eren. Els velociraptors de “Park Juràsic” eren reconstruccions molt espectaculars, però molt poc acurades. En realitat eren molt més petits i tenien plomes. Però en tot cas, si mirem l’estructura general de l’esquelet ens adonem que un dinosaures és força semblant a un ocell.

El problema el podríem tenir en el cap. Uns tenien boques amb dents, i els altres tenen uns becs molt diferents. Com evolucionar d’una estructura a l’altre? Els qui no els agrada la teoria de l’evolució ja es freguen les mans recordant que es impossible sense un gran dissenyador.

Però el que han fet ha sigut comparar no animals adults sinó animals durant el desenvolupament embrionari. I el que trobes és que un crani d’ocell és molt, molt, semblant al d’un embrió de dinosaure. De manera que el que probablement tenim entre mans és un mecanisme que els biòlegs coneixen bé. Animals que canvien molt, no per petits canvis sinó perquè el seu desenvolupament embrionari es modifica simplement adquirint l’edat adulta abans d’hora.

El mecanisme s’anomena “pedomorfosi” i les dues característiques típiques són que els adults presentin estructures del cos característiques de les formes infantils, i el fet d’arribar a la maduresa sexual quan encara no tocaria. Un cas típic són algunes salamandres que en la seva forma adulta encara mantenen las brànquies que tenien quan eren capgrossos.

Doncs un ocell seria un dinosaure que va arribar a l’edat adulta i a la maduresa sexual quan, en teoria encara li faltava un bon grapat de passos en el desenvolupament. Però com que ja eren adults, no els calia seguir creixent, i com que la boca no estava formada amb les dents de cocodril típiques, podien sorgir altres estructures més útils segons la dieta, com els becs.

Tot això no va passar en un pas un bon dia eh! Que parlem d’evolució. És a dir, milions d’anys i un grapat de petits canvis. Però quan es mira el que passa mentre l’embrió s’està formant, podem entendre més fàcilment com poden sorgir diferents formes de vida, només induint petits canvis en l’organisme que està generant-se dins l’ou.

Artritis i artrosi

divendres, 25/05/2012

788px-Joint copia.jpg El vocabulari que fan servir els metges acostuma a ser d’allò més incomprensible. En realitat, el vocabulari de cada gremi de cada professió és difícil d’entendre per la resta de personal i per això quan sents parlar, per exemple, un informàtic acostumes a posar cara de no entendre res de res. Però amb els metges i les malalties, abans o després hi hem de tractar, i aleshores toca bregar amb paraules estranyes. Ells simplement les fan servir per especificar malalties, símptomes o fàrmacs de manera concreta. Però de vegades apareixen paraules que volen dir coses diferents, però que s’assemblen i ja tenim la confusió a punt.

A mi em va passar molt de temps amb dues malalties molt freqüents que en realitat no tenia clar si eren la mateixa o, en cas contrari, quina era la diferència: L’artritis i l’artrosi.

En realitat quan descobreixes com es fan servir els prefixes i els sufixes, resulta més senzill. Si la malaltia comença amb “artro” deu ser perquè fa referència a les articulacions, els punts d’unió entre els ossos. I després només cal recordar que en general les malalties que acaben en “…itis” són malalties inflamatòries (com la apendicitis) mentre que les que acaben en “…osi” són malalties degeneratives.

Per tant, l’artritis és una inflamació de les articulacions, mentre que l’artrosi és una malaltia causada pel desgast i la degeneració del cartílag de les articulacions.

Que tenen en comú? Doncs que en els dos cassos fan mal les juntures.

En l’artrosi, el cartílag que hi ha als extrems dels ossos es va desgastant. L’os és una estructura rígida que si anés fregant amb un altre os cada vegada que movem una articulació es desgastaria de seguida. Per evitar-ho hi ha el cartílag, que fa com de coixí, més tou, i permet que el moviment sigui molt més fluid. Però si aquest cartílag es fa malbé, apareixen els problemes. Especialment el dolor al fer servir les articulacions. I les més freqüentment afectades són les de l’esquena, la zona lumbar, les mans o els peus.

L’artrosi pot aparèixer per molts motius, però l’edat és el més destacat. I en el cas de les dones, a partir dels cinquanta encara més. Mica a mica anem perdent la capacitat d’anar refent el cartílag i el desgast es fa fent més i més important. I per tractar-la, a més dels analgèsics, es dóna una cosa anomenada sulfat de condroïtina que és la molècula a partir de la qual es fabrica el cartílag. Si el cos en fa poc, al menys que no sigui per falta de materials de construcció.

L’artritis en canvi, és una inflamació de l’articulació. I això pot passar per molts motius, de manera que hi ha diferents tipus d’artritis. La més coneguda potser sigui l’artritis reumatoide, una malaltia autoimmune que causa inflamació de les articulacions. Però la “gota” que patien els reis d’èpoques passades també és un tipus d’artritis causada per l’acumulació de cristalls d’àcid úric a les articulacions. També pot ser per una infecció o per una malaltia del sistema nerviós. El que passa és que si la cosa dura molt temps acaba per desgastar també el cartílag i es parla d’osteoartitis per fer referencia a l’artrosi (de manera que tot acaba per ser ben embolicat)

En aquest cas el que cal donar són antiinflamatoris. Però la veritat és que el seu efecte és més aviat moderat. Un dels motius és que costa molt que els medicaments que prenem arribin a l’interior de les articulacions.

La obesitat curiosament també és un factor de risc per aquestes malalties. Les persones amb molt pes corporal fan treballar més les articulacions inferiors, sobretot les dels genolls, que poden danyar-se i desgastar-se amb més facilitat.

I ara que ja ha acabat la sèrie House, podem recordar que una de les coses que causen artritis és el lupus. (Però ja se sap… mai és lupus!)

Esperanza Aguirre i l’estratègia del calamar

dijous, 24/05/2012

799px-Bathyteuthisabyssicola.jpgEls ultratges a la bandera o a l’himne són delicte al Codi Penal. No s’han de consentir i, per tant, la meva opinió és que el partit s’ha de suspendre i fer-se a porta tancada en un altre lloc“. Aquesta era la opinió deixada anar per Esperanza Aguirre referint-se a la previsible (i ara més que segura) xiulada durant l’himne d’Espanya en la final de la copa del rei. Òbviament tothom, fins i tot membres del seu partit, va saltar per recordar-li obvietats, com ara el dret a la llibertat d’expressió, el disbarat jurídic que representa jutjar els fets abans que tinguin lloc, o com apel·lava a la llibertat d’expressió quan qui era xiulat era el president del govern anterior.

Durant un dia, Esperanza Aguirre ha estat a les portades i en boca de tots els medis de comunicació, però jo no he pogut deixar de pensar en els calamars. Una llauna, perquè ara, cada vegada que la vegi recordaré la biologia dels cefalòpodes, que és molt interessant, però potser no tant.

Els cefalòpodes, dels que els més coneguts són els pops, les sépies i els calamars, són uns invertebrats extraordinaris. Tenen la capacitat de canviar de color, disposen del millor ull que ha generat la evolució i presenten una admirable flexibilitat en els seus tentacles. Però una de les coses que els ha fet més famosos és l’estratègia que fan servir quan tenen un problema. Deixar anar una cortina de fum per distreure als oponents i guanyar temps per fugir, amagar-se o el que calgui.

En realitat no és una cortina de fum sinó de tinta, però l’efecte és el mateix. Per això disposen d’una bossa on emmagatzemen un líquid fet sobretot d’una substància mucosa i de melanina. En realitat hi ha diferents tipus de melanines, però totes formen part de la mateixa família de proteïnes. Els humans la fem servir per enfosquir la pell i el cabell, però els pops i els calamars la fan servir per fabricar tinta. Les sèpies fan servir un altre tipus de melanina de color més marronós. Literalment, de color “sèpia” (que d’aquí li ve el nom).

Quan el calamar se sent amenaçat expulsa un bon grapat de tinta d’una manera peculiar. Primer l’allibera a la part final del tub digestiu, i tot seguit l’expulsa amb força per l’anus. Podríem dir que és una bona cagada, però quedaria lleig. A més, al qui la deixa anar li és ben igual. La tinta, en contacte amb l’aigua s’escampa de seguida i tapa completament la visió del que interessava al depredador. Per acabar-ho d’adobar, moltes especies també deixen anar un enzim, anomenat tirosinasa, que, a més de participar en la síntesi de la melanina, actua com irritant i desconcerta encara més l’enemic del calamar.

S’ha de reconèixer que és una bona estratègia per guanyar avantatge, per tant, és comprensible que sigui imitada. I, en el fons és l’estratègia que sembla que ha fet servir l’Esperanza Aguirre.

Amb el merder de Bankia o el deute ocult de la comunitat de Madrid n’hi ha per agafar una bona emprenyada. I una societat emprenyada és el pitjor enemic de l’espècie política, per tant, ha aplicat l’estratègia del calamar. Ha deixat anar un bon doll de tinta que ho enfosqueixi tot. Calia que, com la tirosinasa, resulti particularment irritant, i per això res millor que carregar contra els “sospitosos habituals” bascos i catalans. I perquè la cortina fos ben gran el millor és fer-ho combinant símbols nacionals i futbol, uns dels temes que encenen més passions (i que en conseqüència, inhibeixen completament l’ús de les neurones).

Ara ja tenim tot el personal entretingut parlant de partits, de xiulades, d’himnes, d’honor, de manifestacions, de llibertat d’opinió i de símbols. És a dir, entretinguts amb la cortina de tinta deixada anar amb molta habilitat per crear desconcert i distreure el focus d’atenció. Ja no es parla del dèficit ocultat per la comunitat de la qual ella era Presidenta, o del banc que tocarà pagar entre tots i que sembla que és ple d’interessos (o interessats) del seu partit.

Francament ha estat tota una lliçó de com una estratègia de supervivència que ha evolucionat especialment en els cefalòpodes pot ser aplicada a la vida política. La pregunta que queda és: Quan va decidir deixar anar la ximpleria de suspendre el partit, estava actuant com un calamar, un pop o una sèpia?

Podem entendre la ment?

dimecres, 23/05/2012

brain_.jpg L’altre dia vaig tenir el plaer d’assistir a un debat sobre “la naturalesa de la ment conscient”. Va ser una d’aquelles coses extraordinàriament estimulants i, alhora, desesperadament depriments. Estimulants perquè dedicar una bona estona a reflexionar sobre que és la consciència, la ment, com s’origina, i com l’hem d’entendre, és endinsar-se en els límits del nostre coneixement. La frontera de la ciència, just el lloc més interessant per explorar.

Però depriment perquè, com va afirmar l’Ignacio Morgado, el ponent de l’acte “de moment no tenim ni idea de com apareix la ment. I el que és pitjor, ni tan sols tenim cap hipòtesi”.

L’origen de la ment, de les idees, de la consciencia, o com va dir molt gràficament “com passar de la carn a les idees” és un problema desconcertant. Tots tenim una vida interior. Quan pensem en nosaltres el que imaginem és el nostre cos, la nostra cara, el nostre físic. Però en realitat som el nostre cervell. O, més estrictament, som el resultat de l’activitat del nostre cervell. El nostre cos, la cara, els ulls, els sentits, només són les eines que fa servir el cervell per captar informació del món que l’envolta.

Tenim clar que la ment s’origina al cervell. L’activitat mental depèn d’un correcte funcionament de les estructures del cervell, i quan aquest es lesiona el que apareix són problemes mentals. Però com passa això? Com emergeix una idea, una consciència només a partir de milions de neurones enviant-se senyals?

És divertit llegir les diferents teories que s’han anat bastint per explicar-ho. Potser és que tinc el dia en mode “escèptic” però poques vegades he tingut la sensació de llegir tantes paraules que en realitat volen dir tan poc. Hi ha teories dualistes, materialistes, funcionalistes, monistes, reductistes, i més i més. Però les llegeixes i, al menys en les versions senzilles que he trobat, no tenen gaire sentit. Molt bla bla bla sense gaire sentit, un immens desconcert i una gran incapacitat d’explicar el fenomen que rau a l’arrel de nosaltres mateixos.

Per això hi ha qui dubta que puguem arribar a entendre la ment. La pregunta “pot el cervell entendre com funciona el cervell?” és tot un clàssic i hi ha força gent que opina que no. L’exemple que van posar va ser el fet que un ximpanzé no pot fer arrels quadrades. El seu cervell no és prou complex per entendre el concepte, de manera que mai podrà endinsar-se en el món de les matemàtiques abstractes. Potser de la mateixa manera, el nostre cervell no és prou complex per captar com funciona la ment.

La pregunta, en realitat no te resposta de moment. Però si hagués de jugar-m’hi diners, apostaria a que si que podem entendre el cervell. Ara és evident que no, però vull creure que simplement ens falten peces per resoldre el puzle. De la mateixa manera que Newton no tenia cap possibilitat d’entendre com funciona l’interior d’una estrella ja que no es coneixia l’estructura de la matèria, els principis de la teoria de la relativitat i l’energia nuclear. El problema no era que la ment de Newton fos incapaç d’entendre-ho. Però a la ciència del seu temps encara li faltava molt per aprendre.

Doncs potser ens passa el mateix. Sabem moltes coses sobre la vida, les cèl·lules i el cervell, però probablement encara ens falta moltíssim per aprendre. Mecanismes que ara estan completament ignorats, capacitats de les cèl·lules o dels sistemes cel·lulars que ara ignorem, qui sap si principis físics que ens passen per alt. Potser un dia algú s’empescarà una idea nova que farà que mirem la ment des d’un punt de vista diferent i sobtadament tot semblarà fàcil. Caldrà tenir paciència, i mentrestant, la resposta científica més correcta al problema del cervell i la ment és: “no en tenim ni idea (per ara)”.

El que deia al principi: depriment, però absolutament apassionant.

Fongs

dimarts , 22/05/2012

fongs.jpg Sents la paraula “fong” i el primer que pensem és en un bolet o en una floridura. En tot cas, en organismes poc importants, com un afegit als éssers vius importants, els animals i les plantes. De fet, fins fa poc els fongs es consideraven plantes. Després de tot, creixen com les plantes, estan immòbils com les plantes, es reprodueixen de manera semblant a les plantes i , en el fons, els bolets tenen tot l’aspecte de plantes. Per això els imaginem com una mena de plantes de segona divisió.

Un greu error. L’estudi del seu material genètic i del seu metabolisme revela que un fong està molt més emparentat amb nosaltres que amb una planta. Per això es considera un regne a part. Un regne amb un milió i mig d’espècies diferents, de les que fins ara només n’hem catalogat 70.000.

El món seria un indret ben diferent sense fongs. Són ells els que s’encarreguen de fer neteja de la matèria orgànica. Els arbres caiguts, els animals morts i qualsevol tipus de matèria orgànica pot ser digerit en part per molts organismes. Però els campions a l’hora de digerir matèria orgànica que qualsevol tipus són els fongs. Són l’autèntic i insubstituïble servei de neteja de la natura.

En això veiem una de les similituds entre animals i fongs. Les plantes viuen aprofitant la matèria inorgànica i l’energia del Sol per fabricar-se la seva matèria orgànica. En canvi, els animals i els fongs ens alimentem d’aquesta matèria orgànica que fabriquen les plantes. Només hi ha un “petit” detall que diferencia la manera que tenim d’aprofitar-ho.

Nosaltres ingerim l’aliment i a quan el tenim a l’interior, dins l’estómac, el digerim. En canvi, els fongs el que fan és instal·lar-se sobre la matèria orgànica, començar a deixar anar els enzims digestius i deixar que actuïn. Tot seguit simplement van absorbint la matèria orgànica ja digerida. Com que la digestió la fan externa, poden disposar d’uns enzims digestius extremadament potents, capaços de digerir gairebé qualsevol cosa. Uns enzims que ens resulten molt útils quan els purifiquem i aprofitem de manera industrial.

Normalment els fongs no els veiem. Són filaments invisibles que es van escampant pel terra i les superfícies de les coses on hi poden arribar. Només els veiem quan detecten menjar, envien senyals químics i totes les hifes acaben omplint la regió on hi ha l’aliment. Pot ser una zona de terra on hi ha una caca d’ocell, un tronc mort, una peça de fruita deixada sobre la nevera, o la zona humida de suor entre els dits dels nostres peus. I també veiem el seu mecanisme reproductor, els bolets. Molt més espectaculars i bonics que el fong en si mateix, però que estrictament només són estructures fabricades pel fong per deixar anar espores.

I si penseu que els fongs només fan nosa i no són gaire importants, faríeu bé de recordar que sense ells no tindríem pa, cervesa, vi, antibiòtics, detergents o al·lucinògens. Amb certesa no hi hauria líquens, que no deixen de ser un fong combinat amb una alga. Però probablement tampoc tindríem boscos, plantes, ni animals. Dues de cada tres plantes poden viure gràcies a associacions amb fongs. I de fet, probablement van poder colonitzar terra ferma gràcies a que els fongs havien fet el pas uns quants milions d’anys abans.

De fet, per fer-nos una idea de la importància dels fongs a la història del nostre planeta podem fer una ullada a la gran extinció del permià. En aquell esdeveniment va desaparèixer el 90 % de les espècies i durant uns quants milions d’anys, la Terra va ser un erm habitat bàsicament per fongs. Si un alien hagués arribat en aquell moment s’hauria endut una impressió ben diferent de com és la Terra. Potser a nosaltres ens semblaria un indret inhòspit, però des del punt de vista dels fongs segur que era un paradís!

La fi del món pot esperar

dilluns, 21/05/2012

calendario_maya.jpg És una mica depriment. Resulta que han descobert uns jeroglífics maies a Guatemala que són en realitat un calendari i que demostren que la fi del món de les prediccions maies no serà el 21 de desembre d’aquest any, sinó que va per molt més llarg. Aquest calendari que han descobert indica dates posteriors al 21 de desembre d’enguany, i si sabessis que el món s’ha d’acabar, quin sentit tindria preparar calendaris per més endavant?

Però el que volia dir al principi, és que resulta depriment que hi hagi qui necessiti trobar unes runes maies per tranquil·litzar-se i deixar de pensar que el món s’acabarà tal dia. Que se n’ha fet del sentit comú?

Els experts en arqueologia maia ho han repetit fins cansar-se. El dia 21 de desembre s’acaba el que els maies anomenaven el compte llarg. Una mena de calendari de poc més de cinc mil anys. Els maies en tenien uns quants de calendaris. Un de religiós, de 260 dies i un de civil, de 360 dies. Com que cada 52 anys tornaven a coincidir i les dates es podrien confondre, van empescar-se la compta llarga, que agafa molt més temps.

Ara s’acabarà el compte llarg en que estem des de fa cinc mil anys, i immediatament n’hauria de començar una altre. No se si els maies ho tenien molt previst això, però qui es preocupa per coses que passaran d’aquí a cinquanta segles? Nosaltres també hem anat fent correccions als calendaris, però només quan resultava evident que feia falta.

Dir que el món s’acaba al final del compte llarg és el mateix que dir que s’acaba a final d’any, de segle o de mil·lenni.

Però és que això de la fi del món ens agrada als humans. I presumptes profetes que avisen de la imminència de tan magne esdeveniment sempre n’hi ha hagut. Potser val la pena recordar que el premi IgNobel de matemàtiques del 2011 van concedir a “…la Dorothy Martin, que va predir que el món s’acabaria l’any 1954, en Pat Robertson que ho va predir per l’any 1982, l’Elizabeth Clare que ho va predir pel 1990, en Lee Jang Rim que calculava que tot s’acabaria  el 1992, la Credonia Mwerinde que ho va anunciar pel 1999, i l’infatigable Harold Camping que ho va predir primer per l’any 1994 i després per al 21 d’octubre del 2011”

És a dir, que sempre hi ha paios disposats a predir la data de la fi del món gràcies a uns càlculs absurds fonamentats en la Bíblia, els escrits de Nostradamus, les dimensions de les piràmides, les revelacions d’extraterrestres, la disposició de les pedres d’Stonehenghe o el cicle vital dels escamarlans.

Perquè no el final del calendari maia? A sobre ens agafa aviat, de manera que podrem fer uns calerons venent llibres i fent conferències. Sempre hi ha un grapat de crèduls que s’ho empassaran. Inassequibles al desànim de veure com les prediccions fracassen any rere any.

I el millor és quan preguntes que vol dir exactament la fi del món? Que el planeta serà destruït? Que la vida desapareixerà de la Terra? Que la humanitat serà exterminada? (excepte uns quants escollits, és clar).

En realitat no sabem exactament que vol dir l’expressió “la fi del món”, però tant se val. Igual que amb les pel·lícules de terror, no volem que siguin racionals o que tinguin sentit. Només es tracta de deixar-nos espantar una mica, que sempre fa gràcia.

I quan passi la data prevista pels maies, no dubteu que en poc temps tindrem una altra data límit identificada gràcies a ves a saber quina bestiesa. Només es tracta d’insistir prou temps i al final, potser, encertaran alguna vegada.

Sobrepès i obesitat

divendres, 18/05/2012

fatty_couple.jpg El primer que vaig pensar en sentir la notícia va ser: “No m’ho crec”. Deien que segons un estudi que s’acaba de fer públic, gairebé el 30% dels nens espanyols pateixen obesitat. I això és una dada molt preocupant, que portarà molts problemes de salut en un futur. La culpa és òbviament dels mals hàbits alimentaris i de l’estil de vida cada vegada més sedentari.

Però el cas és que quan vas pel carrer no sembla que un de cada tres nens sigui obès. Un 30 % de nen amb obesitat seria molt evident en el dia a dia. I la veritat és que els nens que surten de les escoles els veig, si fa no fa, com sempre. Aleshores?

En realitat ja m’imaginava el que passava, i llegir la notícia exacte m’ho ha confirmat. De nens amb problemes d’obesitat n’hi ha un 8 %. La resta dels que parla la notícia no tenen obesitat sinó sobrepès. Són coses relacionades, però no és en absolut el mateix.

Com que som uns grans amants de classificar, etiquetar i quantificar, els humans ens vàrem inventar el concepte del “pes ideal”. És aquell pes corresponent al desenvolupament òptim del cos. La veritat és que jo li tinc una mica de mania al concepte. És com la família feliç en la que tots s’estimen i mai hi ha malentesos, com el viatge perfecte en el que no hi ha cap entrebanc, o com els orgasmes simultanis i múltiples. Coses que si en algun moment et passen, doncs és genial, però que a la vida real no acostumen a  succeir.

Per començar hi ha el fet que és molt difícil decidir quin és el pes ideal, i que per cada societat és diferent. No apliquen les taules de pes ideal sueques als habitants de la mediterrània perquè és un disbarat. Però sobretot és que el marge en el que es mou la població és realment força gran. Per això és important tenir clara la diferència entre sobrepès i obesitat.

En realitat és una qüestió de graus. Sobrepès és, òbviament, tenir un pes corporal que està per sobre del que es considera saludable. Això no vol dir que estiguis per sobre del pes ideal, sinó per sobre del marge de variació que es considera normal. És una condició que no s’ha d’ignorar, però tampoc cal desesperar-se.

Si el pes segueix augmentant entraríem en la zona anomenada “obesitat lleu”. La teva massa corporal ja és prou gran per ser un problema de salut real. No una amenaça o una situació de risc. Tens massa greix al cos i això complica el funcionament normal. Però en tot cas és un problema menys greu que la obesitat moderada.

I el que ja és greu sense pal·liatius és la obesitat mòrbida, quan la quantitat de greix és una amenaça per al funcionament normal de cos i farà que la teva esperança de vida sigui notablement més curta del que seria d’esperar.

Per definir si una persona té sobrepès, o obesitat i en quin grau, hi ha tables i sistemes per mesurar-ho. A Google se’n poden trobar milions. Moltes vegades no n’hi ha prou amb el pes ja que no és el mateix tenir molt múscul que molt greix, però en tot cas es pot mesurar. I això és el que han fet en l’estudi.

L’important és que l’estudi era en nens. I això vol dir que encara estem a temps de rectificar la tendència. És important, perquè el teixit adipós que es genera de joves costa molt eliminar en edat adulta, per tant, prevenir obesitat infantil evitarà un grapat de problemes sanitaris en el futur. Però el que tenen aquest 30 % de nens és sobrepès, no obesitat (per sort!).

Insisteixo: No és una cosa que es pugi ignorar i caldrà fer alguna cosa per reconduir la tendència (que d’altra banda ja fa anys que es va detectant). Però tampoc cal esverar-se més del que toca i sobretot, cal no confondre els termes.

El ball d’alguns gens

dijous, 17/05/2012

886280_colorful_corn_1.jpg Quan ens parlen del nostre material genètic, del nostre DNA, l’acostumem a imaginar com la típica i elegant doble hèlix formada per quatre tipus de nucleòtids que, defineixen els gens segons en quin ordre estiguin ordenats. Com un llarguíssim text fet, només amb quatre lletres. Al moment de fecundar un ovulo s’ajunten una copia del DNA patern i una altra del matern, de manera que la combinació final serà única.

Aquesta és una visió entenedora, però la realitat és molt més complexa. En determinat sentit el DNA no ho és gaire d’estable. De fet, és molt canviant i la informació que portem ara pot ser diferent de la que teníem quan érem petits. La causa està en unes seqüències de DNA que tenen una curiosa habilitat. Es desenganxen de la cadena de DNA i es tornen a enganxar en un altre indret. S’anomenen transposons o també hi ha qui els anomena “gens saltarins”.

Aquests transposons els va descobrir la Barbara McClintok l’any 1948 estudiant com canviava el color de les panotxes del blat de moro. En realitat encara no tenia clar que eren. Penseu que el DNA encara no es coneixia aleshores. Però la idea que alguns gens anessin fent salts (físicament) pel genoma era inversemblant. Van haver de passar quatre dècades, fins el 1983, perquè li fos reconegut el seu descobriment amb el Premi Nobel.

En el fons és una mica comprensible que d’entrada no s’ho creiessin. El genoma es considerava una cosa fixa. Un llibre on la cèl·lula llegia les instruccions per fabricar les seves proteïnes. Una cosa massa delicada i important com per tenir gens que anessin campant al seu aire. A més, els transposons saltaven d’un indret i es situaven en un altre triat a l’atzar. Impensable!

Impensable, però cert. El nostre genoma és una molècula extremadament complexa, dinàmica, canviant. Amb molts gens, però amb molt més material que no tenim encara del tot clar que fa, però que no para de modificar la seva posició. Hi ha qui ha calculat que prop de la meitat del nostre DNA està fet per transposons o per antics transposons. Es com si en un llibre, de tan en tan algunes pàgines saltessin del seu lloc i es grapessin en un altre indret del llibre trïat a l’atzar.

Hi ha diferents tipus de transposons, però alguns (els retrotransposons) són pràcticament iguals que alguns virus (els retrovirus). Potser els retrovirus són transposons que es van independitzar de la cèl·lula. O potser els transposons són virus que en algun moment de l’evolució van quedar atrapats dins un genoma. Una versió molecular del problema de l’ou i la gallina seria: Que va ser primer el retrotransposó o el retrovirus?

La gràcia és que el genoma que teníem quan vàrem néixer, o millor encara, quan ens van engendrar, ja no és el mateix que tenim ara. Molts gens han canviat la seva posició. En fer-ho poden haver modificat parts del DNA. Allà on s’han enganxat de nou podria haver-hi un gen que ha deixat de funcionar. Dos gens que estaven juntets i que es regulaven plegats poden quedar separats. Un gen que tenia un sistema de inhibició al començament el pot perdre si un transposó es fica pel mig.

I, un detall curiós és que per culpa d’això ni tan sols els bessons univitel·lins són “exactament” iguals a nivell genètic. Inicialment potser si que ho eren, però de seguida el ball dels transposons va començar a marcar algunes subtils diferències i a mida que creixen van deixant de ser tan “genèticament idèntics”.

Ben mirat, una de les coses que més sorprenen de la vida és que malgrat totes les complexitats aparentment innecessàries, tots els nyaps que va improvisant, tot el caos aparent amb el que funciona… doncs realment funciona.