Arxiu del dijous, 3/05/2012

Religió, filosofia i ciència

dijous, 3/05/2012

creacion3.jpg El coneixement científic ha deixat obsoletes la filosofia i la religió? Aquesta és la pregunta que m’he fet en trobar en pocs dies dos articles que, com a mínim tenien titulars provocatius. L’un era un article publicat a Science que es titulava “El pensament analític promou la incredulitat religiosa” i l’altre era una entrevista a Lawrence Krauss, un físic teòric de la Universitat estatal d’Arizona i que es titulava “La física ha deixat obsoletes la religió i la filosofia?”

La més divertida era la entrevista on, suposo que buscant un cert punt de provocació, podia llegir frases com: “…en el camp de la filosofia hi ha persones que se senten amenaçades, i tenen raó de sentir-se així, perquè la ciència progressa i la filosofia no ho fa.” Suposo que cap filòsof estarà d’acord amb la frase, però la veritat és que el coneixement científic ha deixat obsoletes massa idees i escoles filosòfiques com per descartar la frase sense més.

Però també és interessant l’article de Science. El que han observat no és que les persones més analítiques siguin menys creients. No es tracta de veure si els creients no tenen capacitat de raonar. Això seria una ximpleria. La qüestió era més subtil. Quan els feien preguntes sobre temes relacionats amb la religió, la creença en un ésser superior, en miracles i en tot el que relacionem sota l’ampli paraigües de “religió”, trobaven que si ho feien després d’una activitat que requeria analitzar racionalment un problema, la tendència a expressar creences religioses era menor.

Aquests estudis permeten moltes interpretacions i discussions. I les conclusions sempre són parcials i menys extrapolables del que de seguida es comença a afirmar. Però és interessant que quan estem immersos en un anàlisi racional d’un problema concret, mostrem menys facilitat per acceptar plantejaments típicament sobrenaturals. Com si en estat relaxat ens fos fàcil seguir els instints però quan posem el cervell en mode “anàlisi”, ja no ens deixéssim portar  tant per les creences.

Una de les frases més absurdes que he llegit sobre Déu era “no necessito demostrar que Déu existeix. Sé que Déu existeix!” Segurament la podrien haver deixat anar sacerdots víkings parlant de Odin, Egipcis parlant de Ra o asteques parlant de Quetzalcoatl. És la mena de sentiment intens que ens diu molt poc sobre Déu, però molt sobre com som els humans. Encara que, potser, si qui ho va dir hagués estat fent  abans una tasca analítica no l’hauria expressat de manera tant contundent. Cosa que no vol dir que renunciés a les seves creences!

En tot cas, el problema amb la frase del principi és més aviat semàntic. Simplement es tracta de delimitar el camp d’acció de la ciència, la religió i la filosofia. El sentiment religiós acompanya als humans des de l’alba de la humanitat i va omplir tot el coneixement durant molts mil·lennis. La filosofia va venir després i va ser un intent seriós d’interpretar i entendre el món que ens envoltava. Va demostrar ser excel·lent fent preguntes, però molt pobre trobant respostes. El primer que feia cada generació de filòsofs era rebatre tot el que havia fet la generació anterior.

La ciència va ser la que va trigar més en arribar. És l’eina més efectiva per entendre tot el que ens envolta. El problema és que s’ha trobat la filosofia i la religió fent d’okupes en el seu territori. I tothom s’oposa a que et facin fora d’on sigui.

Al final, la filosofia ens ensenya com fer les preguntes, la ciència ens permet trobar respostes i la religió (o si voleu, l’espiritualitat) dóna sentit a la vida. No es tracta de descartar ni deixar enrere cap aspecte dels tres. Però si que és important (molt important!) aplicar-los en l’àmbit corresponent.