Arxiu del divendres, 4/05/2012

Te, Earl Grey, calent.

divendres, 4/05/2012

1221387_black_tea.jpg Jo soc molt més de cafè que de te. En realitat és més simple: el te no m’agrada. Ja se que més de mitja humanitat en pren habitualment, però jo soc a l’altre meitat. Quan per compromís no hi ha més remei, puc  fer  un esforç i el bec, però alguna vegada, en algun racó perdut del Marroc on m’oferien un te amb menta molt fort, ho he passat malament.

Una llàstima, perquè el te comporta, a més del sabor, un cert component protocol·lari que transmet tranquil·litat. Un cafè el pots prendre ràpidament, però un te demana el seu temps. És una percepció sense massa base, però els protocols tenen la seva gràcia a la vida. No deu ser perquè si que a la sèrie Star Trek, el capità Jean Luc Picard sempre trobava un moment de calma per demanar el seu “te, Earl Grey, calent“.

Jo, innocent de mi, pensava que l’Earl Grey era un tipus particular de te. Una varietat de la planta. Però resulta que no, que l’Earl Grey és te negre al que li han afegit un oli per aromatitzar-lo. Concretament oli de bergamota.

I al mateix moment que descobreixo que és l’Earl Grey, m’adono que no se que coi és la bergamota. Un parent de la granota? En realitat la bergamota (Citrus bergamia) és un cítric, una mena de llimona de gust amargant i que es fa servir sobretot per fer l’oli de bergamota. Es cultiva bàsicament a Itàlia, a la regió de Calabria, i en algun indret es diu que és originaria d’allà, però els cítrics són originaris d’Àsia. Potser a Itàlia van obtenir l’híbrid que va donar lloc a la bergamota.

L’origen del te Earl Gray està una mica envoltat de llegendes, però d’alguna manera  Charles Grey, segon comte de Grey i durant un temps primer ministre d’Anglaterra va aficionar-se a afegir l’oli de bergamota per aromatitzar el seu te negre. Als visitants aquell gustet els agradava i es va anar fent més i més popular. Amb els anys es va comercialitzar i van sorgir diferents variants amb afegits com taronja, vainilla i fins i tot flors com les roses o el gessamí.

Llàstima que no m’agradi el te. Tot això que em perdo, perquè té el seu encant. Però m’ha fet gràcia adonar-me que he començat a mirar coses del capità Picard, cosa que m’ha portat a fixar-me en el té. Quan he mirat les seves característiques m’he adonat que el nom era el d’un comte. Ja sabia que en anglès comte es diu earl, però no ho havia associat al té. I el Grey pensava que feia referència al color i no pas al nom del comte. I d’aquí he saltat a veure que era la bergamota i l’origen dels cítrics.

Realment, quan comences a fer el xafarder, pots acabar recorrent uns camins ben insospitats. En la època pre-internet (o pre-Vikipedia) no hauria arribat mai tant lluny!

(I disculpeu la meva ignorància sobre l’Earl grey. L’únic que passa és que jo soc dels que triaria un Jamaica Blue Mountain)