Una mirada ràpida.

apollo-11-moon-landing-site.jpg Les grans gestes poden causar admiració, però són els detalls els que les fan reals i humanes. Sobretot perquè els detalls acostumen a modificar la imatge que ens en fem d’entrada. Els humans van arribar a la Lluna l’any 1969. Allò va ser una empresa extraordinària en tots els sentits. Quan Neil Armstrong va dir allò del “petit pas per un home, però gran pas per la humanitat” tenia tota la raó del món. Acabava d’arribar al destí del viatge més increïble fet mai. Estaven a 380.000 quilòmetres de casa!

Una vegada a la Lluna van instal·lar els aparells científics, van passejar per la superfície lunar i van plantar la famosa bandera. Tot plegat fa que tota la vida me’ls imaginés fent molta feina, realitzant experiments, recollint mostres de la superfície lunar, caminant per aquella “magnifica desolació” i tornant ocasionalment a l’interior de la nau per descansar, menjar i potser dormir abans de tornar-hi.

Però la realitat va ser molt més poca cosa. Molt mes prosaica.

Fa poc, la nau Lunar Reconnaissance Orbiter Camera, que està fent fotos detallades de la Lluna, va localitzar i fotografiar la zona d’allunatge de l’Apol·lo 11. No és la primera vegada que li fan fotografies, però aquestes són d’una qualitat molt bona. Podem veure les restes del mòdul lunar, els miralls que van deixar per poder reflectir la llum làser que enviéssim des de la terra, les petjades dels astronautes…

Però el més interessant és la línia que ens indica la escala de la zona. Si ens hi fixem bé ens adonem que, una vegada a la Lluna, els astronautes no es van allunyar gaire més de 50 metres del mòdul lunar. Només en un moment donat, Neil Armstrong va demanar permís per anar fins un cràter proper i va allunyar-se uns 120 metres. Certament fer un viatge de més de set-cents mil quilòmetres entre anada i tornada, i només caminar la distància equivalent a la d’una illa de cases quan arribes a lloc, és més aviat poc glamourós.

Encara més. Només van estar caminant per la Lluna durant dues hores i quart. Dins la nau hi van estar més estona, però els vestits per sortir a fora no donaven més de si.

Naturalment, era el primer viatge i ja va ser prou el fet d’arribar-hi. Mica a mica les altres missions van anar fent estades més llargues i recorrent més distància. Les últimes fins i tot duien un vehicle per augmentar molt la zona recorreguda. Però mai van ser grans expedicions en el sentit com les entenem a la Terra.

En tot cas, i per modesta que fos aquella estada, sempre serà la primera. I en dues hores van tenir temps de ajuntar unes quantes curiositats. Per exemple, la bandera va costar força de clavar al terra. Sota la capa de pols lunar hi havia un terra molt dur. De fet, Aldrin va afirmar que va veure com els gasos d’escapament dels motors de la nau feien caure la bandera en enlairar-se.

Armstrong va ser el primer home en trepitjar la lluna. També va ser el primer en deixar anar una paraulota i fins i tot el primer en pixar a la lluna (als bolquers de vestit espacial). En realitat, qualsevol cosa que fessin, eren els primers en fer-la.

Però malgrat les anècdotes, segur que els deuria costar tornar a entrar a la nau. Una vegada has arribat allà segur que el que vols és recrear-t’hi una mica. I només un parell d’hores és molt poquet!

7 comentaris

  • Ariadna

    18/05/2012 10:18

    Molt interessant l’article al que m’has redireccionat, Daniel.

  • Vicent Bosch i Paús (l’Alcora-l’Alcalatén)

    16/05/2012 12:05

    Una vegada van fer un reportatge sobre Kubrick i… gràcies a ell, va obtenir unes lents per filmar amb ciris a “Barry Lindon”.

  • Daniel Closa

    16/05/2012 11:55

    Carquinyol. Si que s’havien de sentir solets, si. Però altres exploradors s’hauran sentit igual de sols sense necessitat d’anar tan lluny. Que li ho preguntin a l’Scott!

    tramuntaire: Es molt bo!

    Ariadna. De fet, fa uns anys en vaig fer un.
    http://centpeus.blogspot.com/2005/12/dius-que-no-van-anar-mai-la-lluna.html
    potser hi tornaré, perque el tema es sucós (però es un acte de fe, en realitat)

    Santi. Home, aquesta estadística no se d’on la treia, però el coet Saturn funcionava molt bé. Totes les missions anteriors van enlairar-se sense problesmes. L’Apolo 1 va tenir un accident però va ser fent proves a la càpsula, no per el coet. De fet, en la resta de apolos, el percentatge d’exit del cohet va ser del 100 %. I en el cas del modul de comandament, només va fallar l’apolo 13.
    però a mi, el que em convenç és que els soviètics no posessin el crit al cel si sospitaven un tongo.

  • Santi Cosmos

    16/05/2012 11:43

    Digueu-me incrèdul, però jo tampoc crec en el primer viatge a la lluna, si en els següents però no en el primer, amb la competència ferotge que hi havia en la guerra freda..

    Recordo haver llegit en un llibre d’en Carl Sagan, que el percentatge d’èxit en les probes de llançament de coets abans del viatge a la lluna no sobrepassava el 50%, ¿qui es l’atrevit que s’arrisca a fer un viatge a cara o creu? ¿un enginyer se la jugaria? mm no se..

  • Ariadna

    16/05/2012 11:17

    Daniel, què opines sobre els arguments que proclamen les persones que afirmen que realment no es va anar a la lluna? Podries fer un post per rebatre (o corroborar) científicament el que diuen, seria interessant ;)

  • tramuntaire

    16/05/2012 11:07

    Doncs sí, ja que potser és el teu últim viatge, almenys fer una passejada per un paisatge verge.

    Els va costar plantar la bandera? Així doncs algú s’hi va inspirar per fer-ne un curt:

    http://www.youtube.com/watch?v=2vugpejbWog

  • Carquinyol

    16/05/2012 8:16

    I segur que en aquestes dues horetes van pensar alguna vegada en ‘ara veurem si això de tornar es pot fer realment…’

    Ha d’acollonir saber que allà fora estàs totalment sol.