Arxiu del dijous, 17/05/2012

El ball d’alguns gens

dijous, 17/05/2012

886280_colorful_corn_1.jpg Quan ens parlen del nostre material genètic, del nostre DNA, l’acostumem a imaginar com la típica i elegant doble hèlix formada per quatre tipus de nucleòtids que, defineixen els gens segons en quin ordre estiguin ordenats. Com un llarguíssim text fet, només amb quatre lletres. Al moment de fecundar un ovulo s’ajunten una copia del DNA patern i una altra del matern, de manera que la combinació final serà única.

Aquesta és una visió entenedora, però la realitat és molt més complexa. En determinat sentit el DNA no ho és gaire d’estable. De fet, és molt canviant i la informació que portem ara pot ser diferent de la que teníem quan érem petits. La causa està en unes seqüències de DNA que tenen una curiosa habilitat. Es desenganxen de la cadena de DNA i es tornen a enganxar en un altre indret. S’anomenen transposons o també hi ha qui els anomena “gens saltarins”.

Aquests transposons els va descobrir la Barbara McClintok l’any 1948 estudiant com canviava el color de les panotxes del blat de moro. En realitat encara no tenia clar que eren. Penseu que el DNA encara no es coneixia aleshores. Però la idea que alguns gens anessin fent salts (físicament) pel genoma era inversemblant. Van haver de passar quatre dècades, fins el 1983, perquè li fos reconegut el seu descobriment amb el Premi Nobel.

En el fons és una mica comprensible que d’entrada no s’ho creiessin. El genoma es considerava una cosa fixa. Un llibre on la cèl·lula llegia les instruccions per fabricar les seves proteïnes. Una cosa massa delicada i important com per tenir gens que anessin campant al seu aire. A més, els transposons saltaven d’un indret i es situaven en un altre triat a l’atzar. Impensable!

Impensable, però cert. El nostre genoma és una molècula extremadament complexa, dinàmica, canviant. Amb molts gens, però amb molt més material que no tenim encara del tot clar que fa, però que no para de modificar la seva posició. Hi ha qui ha calculat que prop de la meitat del nostre DNA està fet per transposons o per antics transposons. Es com si en un llibre, de tan en tan algunes pàgines saltessin del seu lloc i es grapessin en un altre indret del llibre trïat a l’atzar.

Hi ha diferents tipus de transposons, però alguns (els retrotransposons) són pràcticament iguals que alguns virus (els retrovirus). Potser els retrovirus són transposons que es van independitzar de la cèl·lula. O potser els transposons són virus que en algun moment de l’evolució van quedar atrapats dins un genoma. Una versió molecular del problema de l’ou i la gallina seria: Que va ser primer el retrotransposó o el retrovirus?

La gràcia és que el genoma que teníem quan vàrem néixer, o millor encara, quan ens van engendrar, ja no és el mateix que tenim ara. Molts gens han canviat la seva posició. En fer-ho poden haver modificat parts del DNA. Allà on s’han enganxat de nou podria haver-hi un gen que ha deixat de funcionar. Dos gens que estaven juntets i que es regulaven plegats poden quedar separats. Un gen que tenia un sistema de inhibició al començament el pot perdre si un transposó es fica pel mig.

I, un detall curiós és que per culpa d’això ni tan sols els bessons univitel·lins són “exactament” iguals a nivell genètic. Inicialment potser si que ho eren, però de seguida el ball dels transposons va començar a marcar algunes subtils diferències i a mida que creixen van deixant de ser tan “genèticament idèntics”.

Ben mirat, una de les coses que més sorprenen de la vida és que malgrat totes les complexitats aparentment innecessàries, tots els nyaps que va improvisant, tot el caos aparent amb el que funciona… doncs realment funciona.