Arxiu del dimecres, 23/05/2012

Podem entendre la ment?

dimecres, 23/05/2012

brain_.jpg L’altre dia vaig tenir el plaer d’assistir a un debat sobre “la naturalesa de la ment conscient”. Va ser una d’aquelles coses extraordinàriament estimulants i, alhora, desesperadament depriments. Estimulants perquè dedicar una bona estona a reflexionar sobre que és la consciència, la ment, com s’origina, i com l’hem d’entendre, és endinsar-se en els límits del nostre coneixement. La frontera de la ciència, just el lloc més interessant per explorar.

Però depriment perquè, com va afirmar l’Ignacio Morgado, el ponent de l’acte “de moment no tenim ni idea de com apareix la ment. I el que és pitjor, ni tan sols tenim cap hipòtesi”.

L’origen de la ment, de les idees, de la consciencia, o com va dir molt gràficament “com passar de la carn a les idees” és un problema desconcertant. Tots tenim una vida interior. Quan pensem en nosaltres el que imaginem és el nostre cos, la nostra cara, el nostre físic. Però en realitat som el nostre cervell. O, més estrictament, som el resultat de l’activitat del nostre cervell. El nostre cos, la cara, els ulls, els sentits, només són les eines que fa servir el cervell per captar informació del món que l’envolta.

Tenim clar que la ment s’origina al cervell. L’activitat mental depèn d’un correcte funcionament de les estructures del cervell, i quan aquest es lesiona el que apareix són problemes mentals. Però com passa això? Com emergeix una idea, una consciència només a partir de milions de neurones enviant-se senyals?

És divertit llegir les diferents teories que s’han anat bastint per explicar-ho. Potser és que tinc el dia en mode “escèptic” però poques vegades he tingut la sensació de llegir tantes paraules que en realitat volen dir tan poc. Hi ha teories dualistes, materialistes, funcionalistes, monistes, reductistes, i més i més. Però les llegeixes i, al menys en les versions senzilles que he trobat, no tenen gaire sentit. Molt bla bla bla sense gaire sentit, un immens desconcert i una gran incapacitat d’explicar el fenomen que rau a l’arrel de nosaltres mateixos.

Per això hi ha qui dubta que puguem arribar a entendre la ment. La pregunta “pot el cervell entendre com funciona el cervell?” és tot un clàssic i hi ha força gent que opina que no. L’exemple que van posar va ser el fet que un ximpanzé no pot fer arrels quadrades. El seu cervell no és prou complex per entendre el concepte, de manera que mai podrà endinsar-se en el món de les matemàtiques abstractes. Potser de la mateixa manera, el nostre cervell no és prou complex per captar com funciona la ment.

La pregunta, en realitat no te resposta de moment. Però si hagués de jugar-m’hi diners, apostaria a que si que podem entendre el cervell. Ara és evident que no, però vull creure que simplement ens falten peces per resoldre el puzle. De la mateixa manera que Newton no tenia cap possibilitat d’entendre com funciona l’interior d’una estrella ja que no es coneixia l’estructura de la matèria, els principis de la teoria de la relativitat i l’energia nuclear. El problema no era que la ment de Newton fos incapaç d’entendre-ho. Però a la ciència del seu temps encara li faltava molt per aprendre.

Doncs potser ens passa el mateix. Sabem moltes coses sobre la vida, les cèl·lules i el cervell, però probablement encara ens falta moltíssim per aprendre. Mecanismes que ara estan completament ignorats, capacitats de les cèl·lules o dels sistemes cel·lulars que ara ignorem, qui sap si principis físics que ens passen per alt. Potser un dia algú s’empescarà una idea nova que farà que mirem la ment des d’un punt de vista diferent i sobtadament tot semblarà fàcil. Caldrà tenir paciència, i mentrestant, la resposta científica més correcta al problema del cervell i la ment és: “no en tenim ni idea (per ara)”.

El que deia al principi: depriment, però absolutament apassionant.