Arxiu del dijous, 24/05/2012

Esperanza Aguirre i l’estratègia del calamar

dijous, 24/05/2012

799px-Bathyteuthisabyssicola.jpgEls ultratges a la bandera o a l’himne són delicte al Codi Penal. No s’han de consentir i, per tant, la meva opinió és que el partit s’ha de suspendre i fer-se a porta tancada en un altre lloc“. Aquesta era la opinió deixada anar per Esperanza Aguirre referint-se a la previsible (i ara més que segura) xiulada durant l’himne d’Espanya en la final de la copa del rei. Òbviament tothom, fins i tot membres del seu partit, va saltar per recordar-li obvietats, com ara el dret a la llibertat d’expressió, el disbarat jurídic que representa jutjar els fets abans que tinguin lloc, o com apel·lava a la llibertat d’expressió quan qui era xiulat era el president del govern anterior.

Durant un dia, Esperanza Aguirre ha estat a les portades i en boca de tots els medis de comunicació, però jo no he pogut deixar de pensar en els calamars. Una llauna, perquè ara, cada vegada que la vegi recordaré la biologia dels cefalòpodes, que és molt interessant, però potser no tant.

Els cefalòpodes, dels que els més coneguts són els pops, les sépies i els calamars, són uns invertebrats extraordinaris. Tenen la capacitat de canviar de color, disposen del millor ull que ha generat la evolució i presenten una admirable flexibilitat en els seus tentacles. Però una de les coses que els ha fet més famosos és l’estratègia que fan servir quan tenen un problema. Deixar anar una cortina de fum per distreure als oponents i guanyar temps per fugir, amagar-se o el que calgui.

En realitat no és una cortina de fum sinó de tinta, però l’efecte és el mateix. Per això disposen d’una bossa on emmagatzemen un líquid fet sobretot d’una substància mucosa i de melanina. En realitat hi ha diferents tipus de melanines, però totes formen part de la mateixa família de proteïnes. Els humans la fem servir per enfosquir la pell i el cabell, però els pops i els calamars la fan servir per fabricar tinta. Les sèpies fan servir un altre tipus de melanina de color més marronós. Literalment, de color “sèpia” (que d’aquí li ve el nom).

Quan el calamar se sent amenaçat expulsa un bon grapat de tinta d’una manera peculiar. Primer l’allibera a la part final del tub digestiu, i tot seguit l’expulsa amb força per l’anus. Podríem dir que és una bona cagada, però quedaria lleig. A més, al qui la deixa anar li és ben igual. La tinta, en contacte amb l’aigua s’escampa de seguida i tapa completament la visió del que interessava al depredador. Per acabar-ho d’adobar, moltes especies també deixen anar un enzim, anomenat tirosinasa, que, a més de participar en la síntesi de la melanina, actua com irritant i desconcerta encara més l’enemic del calamar.

S’ha de reconèixer que és una bona estratègia per guanyar avantatge, per tant, és comprensible que sigui imitada. I, en el fons és l’estratègia que sembla que ha fet servir l’Esperanza Aguirre.

Amb el merder de Bankia o el deute ocult de la comunitat de Madrid n’hi ha per agafar una bona emprenyada. I una societat emprenyada és el pitjor enemic de l’espècie política, per tant, ha aplicat l’estratègia del calamar. Ha deixat anar un bon doll de tinta que ho enfosqueixi tot. Calia que, com la tirosinasa, resulti particularment irritant, i per això res millor que carregar contra els “sospitosos habituals” bascos i catalans. I perquè la cortina fos ben gran el millor és fer-ho combinant símbols nacionals i futbol, uns dels temes que encenen més passions (i que en conseqüència, inhibeixen completament l’ús de les neurones).

Ara ja tenim tot el personal entretingut parlant de partits, de xiulades, d’himnes, d’honor, de manifestacions, de llibertat d’opinió i de símbols. És a dir, entretinguts amb la cortina de tinta deixada anar amb molta habilitat per crear desconcert i distreure el focus d’atenció. Ja no es parla del dèficit ocultat per la comunitat de la qual ella era Presidenta, o del banc que tocarà pagar entre tots i que sembla que és ple d’interessos (o interessats) del seu partit.

Francament ha estat tota una lliçó de com una estratègia de supervivència que ha evolucionat especialment en els cefalòpodes pot ser aplicada a la vida política. La pregunta que queda és: Quan va decidir deixar anar la ximpleria de suspendre el partit, estava actuant com un calamar, un pop o una sèpia?