Acabem amb l’excusa de Sòcrates!

asimov.jpgPrimer que res acabem amb Sòcrates, perquè ja n’estic fart d’aquest invent que no saber res és un signe de saviesa

Aquesta frase la va deixar anar l’Isaac Asimov i la veritat és que en ocasions la subscric totalment. Evidentment el que volia dir no era cap atac a Sòcrates, al que va representar ni al seus coneixement. Simplement és que la frase atribuïda a Sòcrates, “només se que no se res” s’ha convertit en una excel·lent excusa per justificar la ignorància i, a sobre, fer-ne bandera amb orgull.

Si no vaig mal fixat, la idea de Sòcrates era just la contrària. Posar en dubte tot el que dónes per cert per, a partir d’aquell punt, buscar la veritat. Això lligaria amb una altra frase també atribuïda a Sòcrates: “Sé que no em creuràs, però la forma més alta d’excel·lència de l’home és posar en dubte a un mateix i als altres“.

Però el que veiem a la vida real, el que s’imposa, el que està ben vist, és exactament el contrari. Un ha de tenir les idees clares en absolutament tot i sobretot mai posar-les en qüestió. S’han de defensar sense miraments, cridant com més millor i en el fons és irrellevant tenir raó. Només compta que te la donin i ,si pot ser, per esclafament del que no opina com tu. De fet, no cal ni saber-ne res del tema que sigui.

No és per casualitat que els programes més vistos a la televisió siguin els que són. Ni tampoc és casualitat l’èxit d’algunes tertúlies que són un espectacle realment sucós, però un insult a la intel·ligència.

El problema és que de vegades et sents incòmode intentant defensar que la opinió d’algú pot tenir més valor que la d’algú altre simplement pel fet de saber-ne més d’algun tema en concret. Una de les millors jugades del poder va ser aconseguir que el personal consideri una bona opció ser ignorant. De seguida t’acusen de promoure l’elitisme si penses el contrari. Però si al final el fet de tenir coneixements no s’ha de valorar, quin sentit té esforçar-s’hi? No costa gaire entendre els avantatges que comporta per als dirigents el fet de promoure un cert grau d’ignorància en la societat.

I és fascinant llegir els comentaris que es deixen en els diaris. Persones que, pel que diuen es nota que no saben ni un borrall del tema, opinen, criden, insulten i menyspreen sense cap mena de problema a altres que en principi si que en saben. Naturalment hi ha els trolls que busquen merder, però no parlo d’aquests sinó dels que realment creuen que la opinió d’un entès té el mateix valor que la d’algú que no en sap. És a dir, que el coneixement és irrellevant. I tot i que normalment tinc en ment els coneixements en el camp de la ciència, passa el mateix en tots els camps, les humanitats, la cuina, els esports, l’art, l’economia…

És empipador perquè no deixa de ser indicatiu del culte a la ignorància que impregna la societat. Això també es nota en una altra frase d’Asimov: “ Hi ha un culte a la ignorància en els Estats Units, i hi ha hagut sempre. L’anti-intel·lectualisme ha estat un fil conductor que serpenteja a través de la nostra vida política i cultural, alimentat per la falsa noció que la democràcia significa que “la meva ignorància és tan bona com el teu coneixement.”

Quina feinada tenen els mestres! I com d’important arriba a ser. No només per formar persones cultes, sinó per aconseguir que siguin conscients d’allò que ignoren i, sobretot, que no facin de la ignorància un motiu d’orgull sinó un estímul per seguir aprenent.

8 comentaris

  • Neus

    30/05/2012 21:34

    El Pais 12 Abril 2011
    Respecto a las duras críticas recibidas ayer del presidente del Colegio de Médicos, Miquel Vilardell,y principal asesor sanitario del presidente Artur Mas, Ruiz se limitó a señalar que “es una opinión respetable, COMO LA DE TODO EL MUNDO”.

  • Núria Tomàs

    30/05/2012 19:50

    Un cop em van preguntar si per ser profe havia hagut de fer una carrera. Al respondre que sí em van dir: ” doncs que matada. Per acabar cobrant una misèria de sou tants anys perdent el temps!”
    No van entendre res de res. Per a molts, saber no serveix de res, al contrari, és una perdua de temps.
    Tens raó, els docents tenim una feina molt difícil però no només amb els alumnes sinó que s’ha de lluitar contra uns estereotips socials massa arrelats que premien l’analfabetisme i rebutgen la sabiesa. Aquest escrit també el faré llegir, al final et coneixeran més que als de Sálvame!

  • Roger Verdaguer

    30/05/2012 18:22

    Però amb la formació no n’hi ha prou per a això que dieu, també hi ha d’haver la voluntat. Conec un munt de gent formada amb mentalitat d’esclau.

  • Jordi

    30/05/2012 15:06

    Crec que de demòcrates entre els polítics n’hi ha menys dels que pensem i a aquests els hi va millor tenir un poble ignorant que format. Bé, només els volen format en la part que que augmenti la productivitat però no en la part que signifiqui qüestionament de les seves decisions.

  • quimnuss

    30/05/2012 10:05

    (a l’estil de Terminus ;), ara que cau l’imperi)

  • quimnuss

    30/05/2012 10:04

    Mentre el govern de la societat el portin un grup molt reduït (sigui governants econòmics o polítics), l’educació en general no millorarà en desenvolupament del sentit crític. Crec que només una societat que es governi a si mateixa en igualtat de poder (entès com la capacitat de prendre decisions vinculants enlloc de poder sobre altri) cercarà que els seus membres siguin el més inteŀligents possible.

    No són els mestres qui tenen feina, som nosaltres a tenir prou ample de mires com per construir una societat paraŀlela i compatible que es vagi menjant a la parlamentària. Només cal una mica de fe en les persones, ja que ens tocarà menjar-nos un bon grapat d’estúpids fins que s’arribi a una societat educada.

  • Ariadna

    30/05/2012 8:48

    Asimov és un dels escriptors de ficció que ha escrit sobre més realitats.

  • Carquinyol

    30/05/2012 8:46

    M’has fet recordar una vella història que explicava que durant el Renaixement, a una ciutat italiana, un mercader tenia per costum baixar a la plaça on es reunien els filòsofs per discutir llurs idees.

    En aquella època l’idioma del coneixement era un llatí i els filòsofs discutien en aquell idioma i un d’ells, curiós per veure aquell home que els observada dia rere dia un dia es va apropar i li va preguntar: ‘vos parleu llatí?’ i el mercader va respondre ‘no’. ‘I com sabeu qui té raó’ li va preguntar el curiós fiiòsof. ‘És fàcil’, va respondre el mercader,’aquell que més crida és el que menys raó té’ li va contestar.

    Hi ha coses que no canvien company !