Arxiu del mes: juny 2012

Un descans

dilluns, 18/06/2012

ritme tranquil.jpg

Acaba el curs escolar i és el senyal per donar un descans al blog. Aviat arribarà el moment d’afluixar el ritme, de recuperar una manera més pausada de fer les coses, de començar a pensar en les vacances i buscar un indret on poder estar a gust amb tu mateix amb poc més que un llibre i molta estona per no fer res. Tal com estan anant les coses, la tranquil·litat és un bé escàs, però per això mateix val la pena regalar-nos algunes estones d’aquestes. Com sempre i si tot va bé, el centpeus tornarà a posar-se en camí al setembre. Mentrestant, sigueu feliços.

Profecies i agències de qualificació

divendres, 15/06/2012

cristal ball.jpg No se vosaltres, però jo n’estic fins al capdamunt de les noticies econòmiques. Ja se que és important, molt important. I que segons com vagin les coses, viurem d’una manera o altra en un futur. Però massa sovint tinc la sensació de rebre informació incomplerta, errònia, esbiaixada o tendenciosa. I això és el més desesperant.

El problema és que no hi entenc un borrall d’economia. Durant la pandèmia de la grip A jo estava en una situació una mica millor que la majoria. Com a biòleg, més o menys entenia els riscos i també podia entendre les solucions que es proposaven. Em semblarien encertades o no, però les entenia. I alhora m’adonava de com, sovint, les noticies que apareixien als diaris contribuïen a crear més confusió. Doncs ara sospito que passa el mateix, però com que no soc economista no tinc elements per valorar-ho.

Que la cosa està fumuda, sembla evident. I tots estem descobrint una realitat que els economistes coneixen perfectament: la majoria de diners que hi ha al món són, únicament, números en un paper. Tenen una certa similitud amb les partícules virtuals que estudien els físics. En certa manera no existeixen, però tenen efectes mesurables.

Però la sensació més intensa que tinc en llegir notícies és el tema de les profecies autorealitzades. Cada vegada que els amics de les agències Moody’s, Standard & Poor’s o Fitch decideix rebaixar les seves previsions en base a unes complexes estimacions juraria que el que en realitat veiem és el fenomen de les profecies autorealitzades en acció.

Això de les profecies és molt senzill. Totes són una fantasmada ja que no tenim cap manera de predir el futur. I en economia tampoc. Tot i que ara sembla que tothom veia a venir el tsunami on estem ficats, fa cinc anys ningú deia res. Però hi ha un tipus de profecia que si que mostra una gran tendència a encertar-la. Son les autorealitzades.

La idea és senzilla. És quan el mateix fet de anunciar la profecia desencadena un seguit de fets que faran que es complexi la predicció. Per exemple, imaginem que un endeví anuncia als soldats d’un exèrcit que perdran la propera batalla i que moriran tots de manera espantosa. Els soldats en sentir-ho, si s’ho creuen, aniran a la batalla acollonits, plorant, amb la moral per terra. I en aquestes condicions, quasi segur que perdran la batalla. Si no haguessin fet cap profecia potser haurien lluitat amb més moral i, potser, haurien guanyat, però el fet d’haver-ho dit condiciona les coses i fa que la predicció s’acompleixi.

O si a un estudiant li diuen “no podràs aprovar aquest examen de cap manera” i s’ho creu i deixa d’estudiar (perquè total, no cal perdre el temps) doncs aleshores efectivament suspendrà. Sense la profecia, potser hauria estudiat i potser hauria aprovat. Però la predicció indueix en si mateixa un comportament que porta inevitablement al compliment del predit. I en medicina, l’efecte placebo no deixa de ser un cas particular. Algú et diu: això et curarà. Aleshores el teu cervell modifica les expectatives, generes noves hormones, actives el sistema immunitari i, “bingo”, et cures!

Doncs amb les previsions de les agències de valoració tinc la sensació que passa el mateix. Diuen. Ui! Aquest país està molt malament i en el futur anirà pitjor; Li baixem la puntuació. Això fa que els inversors s’espantin, treguin els diners i, aleshores, el país efectivament comença a estar pitjor. Un gran càlcul de l’agència? Potser no; potser només una simple profecia autorealitzada.

A més, totes valoren sempre de la mateixa manera. No deuen ser ximples. Quan la primera diu que les coses aniran malament a tal país, les altres agències ja saben que aquesta primera previsió facilitarà que efectivament vagin malament, de manera que toca baixar les seves puntuacions… assegurant, quasi amb certesa, que tot vagi a pitjor.

I, és clar. Quan diferents autoritats intenten enviar missatges d’optimisme, el que sembla que vulguin fer és generar les seves pròpies profecies positives amb l’esperança que això les converteixi en autorealitzades. Si els inversors creuen que la cosa anirà bé, tornaran els calers a fluir cap aquí i la cosa efectivament millorarà. És clar que per aconseguir-ho, cal tenir un mínim de credibilitat. Un valor molt escàs avui en dia.

(Ara podria dir: és física quàntica! El simple fet de mesurar una cosa fa que aquesta inevitablement es modifiqui. Però va! no ho diré)

Vedells i mosques amb potes de més

dijous, 14/06/2012

vedell homeotic.jpg Si visquéssim a l’època romana, o grega, o ibera, o medieval, segurament es consideraria un senyal de mal averany. És la mena de coses que donaven feina als sacerdots, els oracles i els endevins. I es que realment és un fet poc habitual que neixi un vedell amb sis potes. Encara més, les dues potes extra li pengen del coll gairebé com si fossin un parell d’orelles gegants. Una imatge realment sorprenent.

Però el que ens diu aquesta vedella mutant (perquè no deixa de ser això) és que tots els éssers vius de la Terra estem molt més emparentats del que pensem. Una mutació en la que sorgeixen potes al cap és molt ben coneguda pels genetistes en un altre animal: la mosca del vinagre. L’entranyable Drosophila melanogaster.

Fa molts anys, els investigadors es van adonar que irradiant larves de mosques podien obtenir tota mena de mutacions que els permetien estudiar com era el material genètic. Entre les mutacions que veien n’hi havia de tota mena, però unes de molt espectaculars eren les que modificaven l’organigrama general del cos. Hi havia mosques amb quatre ales enlloc de dues, mosques amb antenes enlloc d’ulls i també mosques amb potes al cap enlloc d’antenes. Aquesta última mutació, evidentment es va anomenar antennapedia.

Gràcies a aquestes mutacions es van descobrir un tipus de gens molt particulars. Son els gens encarregats d’organitzar l’estructura general de l’organisme. Nosaltres, (i les mosques també) comencem sent una única cèl·lula. Un òvul fecundat que s’anirà dividint primer en dos, després en quatre i així anar fent. Però en un moment donat, un grup de cèl·lules començarà a transformar-se en un cap, altres en unes costelles, altres en uns pulmons etc. Doncs aquests gens, anomenats gens homeòtics, són els que s’encarreguen de regular-ho.

En les mosques és molt interessant veure com s’activen. Una mosca és un artròpode, és a dir que té el cos fet per segments més o menys repetitius. Inicialment el que fa el cos és definir diferents seccions pràcticament iguals. Com si fossin llesques de pa. Després cada secció agafarà una funció segons els gens homeòtics que s’hi activin. En una secció sortiran ales, en una altra sortiran potes, en una altra apareixeran ulls i en una altra sortiran antenes.

De manera que fer sortir potes enlloc d’antenes en una mosca indica que el gen homeòtic encarregat de desviar el desenvolupament cap a “antena” no ha funcionat correctament i en canvi s’ha posat en marxa del de “pota”. Bé, potser és una mica més complicat, però la idea és senzilla.

Quan els van descobrir, semblava interessant, però limitat als artròpodes. La sorpresa va ser quan van mirar el genoma dels mamífers i van trobar uns gens extremadament similars. Nosaltres també tenim gens homeòtics com les mosques. I no és tan estrany No som artròpodes, però el nostre cos també està segmentat. Mireu la forma de la columna vertebral, mireu les costelles i estareu veient els segments. No és el mateix, però la idea és similar que en els artròpodes. I d’organitzar-ho també se n’encarreguen els gens homeòtics que, sospito, són els que han tingut problemes en aquest vedell.

En mosques, una única mutació pot fer que apareguin antenes enlloc d’ulls o coses així. En canvi en mamífers cal que se sumin un parell o més de mutacions. Per això és un fenomen molt més estrany. Però al final és el mateix. Un mecanisme comú que ens recorda que la vida a la Terra comparteix molt més del que sembla. Un mateix DNA, un mateix codi genètic, una mateixa maquinària molecular i uns patrons amb sistemes de regulació similars per donar lloc als organismes. Per descomptat, amb diferències acumulades al llarg de l’evolució, però amb mecanismes que ens recorden l’origen comú que compartim.

Per això, el vedell amb sis potes tan similar a les mosques antennapedia simplement ens recorda que tots els éssers vius del planeta som parents.

L’estupidesa i el resurgir de la serp

dimecres, 13/06/2012

Genetictesting copia.jpg Tornen els fantasmes del passat. Els vells monstres que semblaven exterminats els podem veure de nou recobrant forces i guanyant poder. Fa un parell de generacions van ignorar la seva aparició pensant que no n’hi havia per tant. I el preu que vam haver de pagar va ser extraordinari. Tant de bo no cometem el mateix error.

Una de les obsessions més absurdes i perilloses dels feixismes va ser el concepte de la “puresa de raça”. És una idea molt útil per poder justificar el fer qualsevol cosa a qualsevol grup social diferent del que consideres teu. Des del punt de vista de la propaganda és evident que funciona. El concepte de “pur” sempre està ben vist, mentre que si parles de coses “impures” ja t’entren ganes de fer neteja. De manera que només cal adjudicar-te el privilegi de decidir que és pur i que és impur per gaudir d’un poder sense límits.

Però dir que ho fas per que et dóna la gana queda lleig. Sempre és millor recórrer a una suposada veritat científica. Total, com en quasi tot, de la ciència només escoltem allò que ens interessa, mentre que ignorem la resta. I com que estem a l’època de la genòmica, doncs toca decidir en funció dels gens si una persona és prou pura racialment o no. Si una anàlisi genètica troba gens de races inferiors, ja el podrem esbandir dels càrrecs públics, dels drets d’un o altre tipus i li podrem aplicar qualsevol discriminació que ens sembli.

Penseu que és fantasia? Una pel·lícula de terror? Per desgràcia, no gaire.

Ha sortit a la llum que a Hongria una empresa d’anàlisi genètica va expedir a un diputat d’un partit de l’extrema dreta un certificat molt especial. En ell li garantia que estava lliure de gens gitanos i jueus. El laboratori “Nagy Gén Diagnostic and Research” que sembla tenir la seu a la Universitat de Budapest, no ha fet declaracions (per ara). Però de moment, el Consell  de recerca mèdica d’Hongria ha instat al govern a obrir una investigació ja que segons la llei, els tests genètics només han de servir per temes de salut. És fantàstic com eines que poden servir per prevenir malalties es poden distorsionar i aplicar de maneres increïblement perverses.

No se com anirà el tema jurídic. I tinc clar que el tema científic és una ximpleria sense pal·liatius. No hi ha gens jueus, gens catalans, gens suecs o gens indoxinesos. Els humans estem intercanviant, modificant, duplicant i combinant gens des de sempre. Per això no existeixen les races pures. Per descomptat cada població tindrà unes proporcions majors o menors de determinats gens que la farà característica. Però això és tot. Qualsevol gen pot aparèixer en qualsevol persona de qualsevol població. Simplement les probabilitats que això passi són diferents. No s’ha de confondre poblacions amb persones.

Per exemple, potser a Euskadi sigui més freqüent el grup sanguini O negatiu, però només algú molt ignorant li passaria pel cap adjudicar els gens O negatiu com distintius determinants d’una “raça basca”. I només a un idiota encara més profund li passaria pel cap pensar que si ets O negatiu és que estàs “contaminat” amb “gens bascos”. Doncs si enlloc de “O negatiu” et parlen de “18 posicions genòmiques característiques…” el raonament és el mateix, encara que sembli més tècnic.

Però una característica d’aquests partits extrems és que entre els seus seguidors hi ha un percentatge d’idiotes integrals extremadament elevat. I que científicament no tinguin cap valor aquestes anàlisis els és absolutament indiferent. Si algú els diu allò que volen sentir, ja en tenen prou per donar-ho per bo. Per desgracia, i considerant els temps que corren, sospito que de bestieses així en sentirem a parlar cada vegada més. Quan perds la feina i tot s’ensorra al teu voltant, t’agafes al que sigui, per pervers i absurd que sigui.

Però insisteixo. No hauríem de fer com si res. Aquest error ja el van cometre al segle passat. Cal evitar que el seny sigui esbandit per emocions primàries encara que s’amaguin sota una disfressa de “proves científiques”.

I sobretot, no hem de minimitzar el perill. Com deia, amb un toc d’humor molt intel·ligent l’economista Carlo Maria Cipolla a la seva quarta llei de l’estupidesa: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides”.

Etanol, metanol, tomaquets i l’Empar

dimarts , 12/06/2012

alcohols copia.jpg Ahir, llegint la columna de l’Empar Moliner de l’ARA vaig tenir uns moments de desconcert. Una de les coses que em fa gràcia és la ironia que gasta en els seus escrits. Reconec que vaig trigar força temps a trobar-li el que, però ara ja és de les primeres coses que busco al diari i no puc deixar de somriure mentre la llegeixo. Però ahir no entenia el sentit del que deia fins que em vaig adonar del que passava. Sospito que es tracta d’un error habitual en els que no son del ram de la bioquímica i va confondre l’etanol amb el metanol.

Tot plegat va sorgir arrel del programa de TV3 sobre l’aspartam que va tenir una certa revolada. Ras i curt ens va plantar al cos la inquietud sobre la seguretat d’aquest edulcorant àmpliament present a molts aliments. L’aspartam consisteix en dos aminoàcids (la fenilalanina i l’àcid aspàrtic) units per un grup metanol. I aquest metanol és el que pot donar problemes.

El tema de l’aspartam és sucós i el deixo per un altre dia, però avui em fixaré en el metanol. L’Empar feia broma dient que consumeix molts plats deliciosos i que contenen tomàquet. Però com que el tomàquet subministra sis vegades més etanol que un refresc edulcorat amb aspartam doncs malament rai.

Ah! Però és que una cosa és el metanol i una de semblant, però molt diferent, és l’etanol. Tots dos són alcohols (i per això el nom acaba en “-ol”) i les fórmules químiques no són massa diferents. Al menys per algú que no sigui químic. L’etanol és CH3CH2OH i el metanol és CH3OH. O dit d’una altra manera, l’un és un alcohol de dos carbonis i l’altre només en té un. I per entendre’ns, el metanol (el dolent) és l’alcohol de cremar, mentre que l’etanol (que no diré que sigui bo, però és menys dolent) és l’alcohol de les begudes.

Dins l’organisme aquests dos productes tenen comportaments completament diferents. I una cosa curiosa és que la majoria dels problemes no els generen ells mateixos sinó els productes en que es transformen. L’etanol, el de les begudes, es transforma en acetaldehid, que és el que causa les borratxeres i les ressaques. També danya el fetge i a la llarga pot causar una bona cirrosi hepàtica o una pancreatitis alcohòlica.

En realitat cal distingir dues situacions. La intoxicació aguda és quan prens una bona quantitat d’etanol de cop. La típica borratxera de botellon, on el que fas és saturar la capacitat del sistema nerviós per resistir l’etanol. No és per prendre-ho a broma ja que hi ha qui ha mort per un coma etílic. Però també hi ha la intoxicació crònica, quan les persones addictes a la beguda van consumint diàriament prou etanol per anar danyant les cèl·lules del fetge o les neurones, però no prou com per caure en el coma. Els danys es van acumulant i al final tens la neurosi, la cirrosi al fetge o el pàncrees desintegrat.

Per tant, al tanto amb l’etanol.

Però molt pitjor és el metanol. Aquest es converteix en formaldehid, que reacciona amb molta més facilitat amb tota mena de compostos del les nostres cèl·lules. Un dels problemes més inicials és el dany ràpid i irreversible al nervi òptic, de manera que la ceguesa és un dels primers efectes. Però n’hi ha molts més que van des del simple mareig fins a l’aturada respiratòria o la crisi epilèptica. En intoxicació aguda, un parell de cullerades poden matar un nen. Molt de compte amb el metanol!

Una curiositat és que en cas d’intoxicació per metanol, una de les coses que es fa és donar molt etanol a la víctima. Les cèl·lules estaran enfeinades metabolitzant l’etanol i deixen el metanol per més endavant. Així es guanya temps per anar a l’hospital.

Però en el cas dels tomàquets, no hem de patir. En realitat jo no he trobat que continguin alcohol, però si n’hi hagués algun seria l’etanol generat durant la fermentació. En cap cas metanol.

Per tant, benvolguda Empar, no pateixis pels tomàquets.

(Actualitzo i rectifico: Doncs si que hi ha metanol als tomàquets. Als comentaris, i també via twitter, m’han indicat referències d’articles que mesuren els nivells de metanol i etanol en fruits madurs. A nivells irrellevants des del punt de vista sanitari és clar. Però que consti que jo estava equivocat i si que n’hi ha )

Descartant experiments

dilluns, 11/06/2012

laboratory_flasks_1.jpg En pocs dies han aparegut dues notícies que a primer cop d’ull semblarien dolentes i haurien d’entristir la comunitat científica. Bàsicament el que ha passat és que definitivament s’han descartat dues teories que es van anunciar amb un gran seguiment mediàtic. Doncs un any després ja podem dir que ni els neutrins viatgen més de pressa que la llum, ni tampoc hem trobat bacteris que creixen fent servir arsènic enlloc de fòsfor al seu DNA.

En els dos cassos s’ha pogut verificar que les dades presentades eren errònies. En conseqüència, les conclusions espectaculars que se’n derivaven, doncs no apliquen. No podrem viatjar en el temps i la teoria de la relativitat segueix tan sòlida com sempre. I encara no coneixem cap forma de vida que no faci servir DNA del normal com material genètic.

La causa de l’error en el cas dels neutrins estava en un problema en el cablejat del sistema informàtic que processava les dades des del detector fins al sistema de càlcul. I en el cas dels microbis que creixien en arsènic, sembla que les mostres no eren prou netes com semblava i mantenien prou fòsfor com per seguir creixent.

L’interessant és que en els dos cassos tenim una bona mostra de la manera de funcionar de la ciència. Quan es van anunciar els descobriments, els periodistes es van entusiasmar, però la comunitat científica es va mantenir amb un grau d’escepticisme que semblava fins i tot presumptuós. Fins i tot hi havia qui acusava als científics de negar-se a acceptar dades que anaven en contra de les teories que tan ens agraden.

Però per donar una cosa per bona, no n’hi ha prou que et surti una vegada. Ha de ser reproduïble. Altres investigadors han de poder repetir el teu experiment i han d’obtenir el mateix resultat. I això s’ha de fer moltes vegades. Només aleshores es comença a donar per correcte i podem començar a barallar-nos per com interpretar les dades. De veritat: Aquesta és la part més divertida de la ciència. Molt més que fer els experiments.

Al final resulta que moltes vegades topem amb resultats espectaculars que tiren per terra grans teories. La majoria de les vegades, tu mateix trobes el error. Altres vegades, quan ho intentes publicar, els que repassen el treball et fan veure on t’has equivocat. I si ho arribes a publicar, és molt probable que en repetir-ho altres grups et facin baixar del pedestal perquè no els surt el mateix que a tu, de manera que hi ha un error en algun lloc del teu laboratori.

Però justament això és el que fa que les teories acceptades siguin tan sòlides. S’han de poder verificar i es verifiquen moltes vegades. Hem mesurat la velocitat dels neutrins milions de vegades i mai han contradit la teoria de la relativitat. El que un dia semblin no comprovar-se com esperem mereix atenció, per descomptat, però una única dada no fa que ignorem els milions de dades anteriors sense passar abans per molts ulls escrutadors.

I el mateix amb una nova forma de DNA. Seria genial descobrir-la, però no ha de quedar el menor dubte sobre la qualitat de l’experiment. Per tant el repetim amb tota la precisió possible tantes vegades com calgui abans de donar-ho per cert.

En realitat, aquesta manera de fer és el fet més característic de la ciència. Per això, no es donen per bones coses que no passen aquests escrutinis. Els defensors de la memòria de l’aigua per justificar la homeopatia s’enfaden molt quan no és dóna per bona la seva idea, però és que l’aigua sembla tenir memòria només als seus experiments. Els que diuen que les esteles dels avions són perilloses fumigacions de productes químics no poden mostrar cap mesura feta en condicions reproduïbles per confirmar el que diuen. Els qui afirmen tenir poders parapsicològics només els tenen quan no hi ha ningú mirant que no facin trampa.

I, òbviament, notareu que en la manera de fer de la ciència, coses com “…a mi em funciona”, com “…és un coneixement mil·lenari”, com “…milions de persones no poden estar equivocades” o com “…si no em creus és que estàs defensant foscos interessos”, doncs son arguments que no tenen gaire validesa per si sols.

Fotoenvelliment

divendres, 8/06/2012

fotoenvelliment.jpg Fa uns dies es va publicar a New England Journal of Medicine una imatge ben sorprenent. La d’un home que mostrava dos aspectes ben diferenciats a banda i banda de la cara. El títol de la imatge era “Dermatoheliosi Unilateral” i ha resultat un excel·lent exemple de per quin motiu hem d’anar amb compte amb prendre el Sol en excés.

La història que hi ha al darrera la foto és senzilla. Es tracta d’un camioner de 69 anys, que durant 28 anys va conduir un camió amb el costum d’anar amb la finestreta baixada. Això feia que cada dia la llum del sol li toqués de manera directa únicament al costat esquerre de la cara. El que podem veure és simplement l’efecte que té el Sol sobre la pell. Encara que la paraula tècnica sigui dermatoheliosi, també es coneix com “fotoenvelliment”.

La pell és un dels teixits més castigats al llarg de la vida. Està en contacte amb el món exterior, sotmès a cops, estirades, estripades i tota mena d’agressions químiques i mecàniques. I, a sobre, cada dia rep una certa quantitat de radiació solar. De les radiacions que arriben del Sol, els infrarojos el que fan és escalfar, i la llum visible ens permet veure-hi però no té prou energia per danyar els teixits. Els que ens han d’amoïnar son els ultraviolats perquè aquests ja si que tenen prou energia per danyar el DNA i per generar reaccions químiques que no ens interessa tenir.

Els ultraviolats (UV) es divideixen en tres tipus segons l’energia que portin. Els UVC es queden majoritàriament a les capes altes de l’atmosfera i, com que no arriben, doncs no ens afecten gaire. Els UVB ja poden penetrar les capes superficials de la pell i tenen prou energia de alterar el DNA. Mala cosa, perquè si no es repara ràpidament pot acabar per causar el temut càncer de pell. En principi no n’hi ha prou amb una única mutació, però les mutacions, una vegada generades, ja es queden per sempre més. Per això l’efecte es va acumulant al llarg dels anys.

I els UVA, els més famosos de tots, són també els que penetren més profundament a la pell. A més del dany a la capa inicial (com els UVB), també afecten les capes internes. No només causen mutacions al DNA, que també, sinó que generen els coneguts “radicals lliures”. No és gens tècnic ni exacte, però podem imaginar una molècula que està tan tranquil·la per la pell i en arribar un fotó UVA rep una plantofada que li fa saltar uns quants electrons. Això la converteix en una cosa molt reactiva, en un radical lliure.

El que passa quan es generen molts radicals és que el cos posa en marxa mecanismes per eliminar-los i reparar els danys que hagin fet. I un dels mecanismes que s’activen és la degradació de les fibres de col·lagen. Ah! Però el col·lagen és el teixit muscular que manté la pell tensa i estirada. Si el col·lagen es va fent malbé, la pell va esdevenint flàccida. Que és justament el que passa en envellir.

Aquest envelliment és inevitable amb els anys, però les raigs UVA acceleren molt el procés (perquè fan radicals lliures que fan que es degradi el col·lagen). Al final el que apareix és un envelliment de la pell causat per la llum: Un fotoenvelliment.

Doncs la imatge del camioner ens permet comparar, d’una manera força evident, com poden ser d’intensos els efectes de la llum solar, quan aquesta es va acumulant i sense protecció sobre la pell al llarg dels anys.

De manera que ja ho sabeu. Envellir, tots envellirem (malament sinó), però si voleu fer-ho quan toqui i no abans, no us deixeu la protecció solar per protegir la pell quan aneu a la platja.  I sigueu generosos a l’hora de posar-la.

Física quàntica per semblar seriosos

dijous, 7/06/2012

Avui llegeixo una piulada dels mestres de “pa ciencia la nostra”. Deien: “La contra d’ahir. Començar a llegir-la i pensar: a vere quan dirà física quàntica… física quàntica… aha!.. you win”.

M’ha fet gràcia (molta gràcia) perquè és un pensament que tinc moltes vegades. Quan algú parla de temes estranys, esotérics, místics, de coses que no entenem en general, mai diuen: això no ho entenem. Al contrari. Es fan passar per entesos i deixen anar una explicació relacionada amb la física quàntica. És una estratégia simple: com que ningú sap exactament el que és la física quàntica, sembla que fer-hi referència et fa ser molt intel·ligent, molt profund o, si més no, evita que es noti que dius ximpleries.

Doncs que quedi clar d’una vegada. La física quàntica és aquella branca de la ciència que s’aplica a la física i només a temes quàntics (per entendren’s: de la mida de partícules subatòmiques). I en cas de dubte, el millor és preguntar-ho a un físic (dels de veritat). Però si algú et parla de física quàntica mentre fa referència a coses com l’esperit, la ment, la biologia, l’economia o la lliga professional de futbol, hi ha motius molt fonamentats per pensar que no te ni remota idea del que està dient. Per molt seriós i profund que sembli. És més, probablement fa referència a la física quàntica expressament per enmascarar la seva ignorància.

Ara bé. No se us passi pel cap fer-li notar que el que diu son ximpleries. De seguida us acusarà de tenir una ment tancada. De ser un típic científic que no accepta idees noves. O, si està molt enfadat, d’estar a sou de les farmacèutiques (que, pel que sembla, són l’encarnació del mal a la Terra).

En realitat vivim una època en que el coneixement científic està poc valorat. Queda molt millor vendre coses relacionades amb el karma (sigui el que sigui) l’energia vital (de nou, sigui el que sigui), les noves visions de la humanitat holística (ho repeteixo?) i moltes altres construccions semàntiques que queden molt bé, però que si ho penses durant cinc segons t’adones que no volen dir gairebé res.

En aquest aspecte, la física quàntica hi encaixa perfectament perquè és rara de nassos (perquè si; efectivament és estranya). En general, ningú hi enten gaire i sembla que pots dir qualsevol cosa fent-hi referència, que a veure que és el guapo que et diu que no. Tampoc hi ha tants físics disposats a perdre el temps discutint aquestes coses. Per això frases com “ara sabem que som materia però també energia” queden de conya. Però cal no oblidar que la frase no fa refència a coses estranyes sinò a coses molt concretes que els físics poden mesurar i quantificar amb precisió. Aplicar aquella frase fent referència a la ment humana (per dir alguna cosa) en realitat és tant ximple com parlar d’economia i dir “ara sabem que els diners són cara però també creu”.

Cal dir que, al final, aquestes referències pseudocientífiqes tampoc va malament. En el fons és una bona guia per descobrir quan algú es un cantamanyanes que parla per parlar. Si fa referència a la física quàntica… no cal donar-hi gaires voltes. Noranta nou de cada cent vegades serà un fantasma que us vol entabanar (no descarto que alguna vegada, només alguna, encertin). I si fa referència a una “energia” misteriosa que només ell pot detectar…, també.

Hormones per la paternitat

dimecres, 6/06/2012

193524_hands.jpg Parlar de canvis hormonals ens remet quasi sempre al cos femení. Els homes també en tenim d’hormones, és clar, però el tema hormonal sembla molt més senzill en el cas masculí. Testosterona per ser molt mascle i adrenalina per quan hi ha una bona baralla. Res a veure amb la complexitat del cicle hormonal femení que regula cicle menstural, gestació, part, alletament i que inclou moltes més hormones; progesterona, prolactina, hormona luteoestimulant, fol·liculoestimulant, estrona, estradiol…

En realitat es una visió massa simplista i sobta descobrir que els homes també tenen hormones típicament femenines, com els estrogens (i a l’inrevés). Simplement en fem molta menys quantitat. El món de les hormones és una xarxa complexa, interconnectada, molt sensible i que si es simplifica, de seguida es cometen errors.

Però fins i tot sent-ne conscient, de vegades et quedes parat de com ens poden arribar a afectar. Per exemple, si hi ha un fet relacionat amb els canvis hormonals que no sorpren a ningú és el moment del part. Quan neix la criatura cal un daltabaix metabólic molt acuradament regulat per induïr el part i per , tot seguit iniciar la producció de llet. Com que les hormones regulen moltes coses, tot el comportament i l’estat anímic de la mare es veu molt afectat. Sembla que no n’hi ha prou de trobar-te una criatura als braços que a sobre el cos juga a causar-te canvis emocionals de tota mena.

En tot això, els homes en quedem una mica al marge… o potser no.

Curiosament, s’ha vist que el fet de tenir un fill també modifica la producció d’hormones dels pares. Quan s’han anat prenent mesures abans i després del part s’ha vist coses com que els nivells de cortisol baixen, augmenten els nivells d’estradiol i baixen els de testosterona. També es modifiquen els nivells de prolactina i d’oxitocina. Els canvis no són tant dramàtics com en el cas femení, però hi són.

Evidentment no calen canvis en l’organisme masculí, però poden ser molt benvinguts canvis en el comportament. I algunes d’aquestes hormones estan ben relacionades amb el comportament maternal, de manera que potser també sigui una manera de fer que els pares no s’escaqueigin de la seva funció paternal. En animals que formen grups estables per reproduïr-se, induir comportament “paternal” ha de representar una bona avantage.

O potser sigui al revés. No és tan senzill establir les causes i els efectes. Determinats comportament poden ser els que indueixin o bloqueigin la generació d’hormones. Potser el fet de tenir cura de les criatures activi circuits neuronals que inhibeixin la generació d’algunes hormones.

Sigui causa o conseqüència, el cas és que els canvis hi són. Això de tenir un fill afecta als pares més del que normalment s’està disposat a reconèixer. També vol dir que això de cuidar el fills no és una cosa exclusivament femenina per motius hormonals i d’instint maternal. Nosaltres també experimentem canvis hormonals i instint paternal. Si algú es vol escaqueigar, s’haurà de buscar una altra excusa.

Cambiar bolquers em semblava una llauna i en ocasions podia ser molt pudent, però també podia ser molt divertit i una de les ocasions més increïbles per jugar amb els teus fills. Potser si que experimentava una baixada en testosterona i cortisol o una pujada de prolactina. I és curiós perquè hi ha qui no li agrada aixó. Si tenir un fill fa que generis menys testosterona, hi ha qui ho interpreta com que ets “menys mascle”.

Però és que cal ser molt curtet per limitar el concepte de la propia masculinitat als nivells en sang de determinada hormona.

El misteri de l’any 774

dimarts , 5/06/2012

anells arbre.jpg Fa 1238 anys, va passar alguna cosa extraordinària prop de la Terra. El problema és que no sabem el que. Dit així sembla una ximpleria, però en realitat és d’aquells misteris que fan volar la imaginació. Com quan arribes a una ciutat i la trobes abandonada. Aleshores et preguntes, que va passar. No saps el que, però alguna cosa va passar. Doncs entre els anys 774 i 775, alguna cosa va passar.

La marca l’han trobat en un lloc ben insospitat. Als anells de creixement d’uns arbres. Concretament de cedres del Japó. La gràcia dels anells dels arbres és que com que cada any en fan un de nou, podem datar amb precisió a quin any correspon cada anell. A més, hi ha anys particulars, per sequeres, o climes freds, o per alguna esdeveniment meteorològic notable que fa que l’anell sigui diferent i identificable. D’aquesta manera es poden anar seguint les dates fins i tot en arbres fòssils.

I la fusta també permet datar amb una certa precisió fent servir el mètode del carboni 14. Aquest tipus de carboni radioactiu es desintegra a un ritme constant i conegut. Cada 5730 anys desapareix la meitat. De manera que en uns 50.000 anys ja no n’hauria de quedar gens. Però a l’atmosfera se’n va formant constantment per culpa dels raigs còsmics que xoquen amb els àtoms de nitrogen. El nitrogen es transforma en carboni 14 , de manera que el contingut atmosfèric és pràcticament constant. Per això les plantes sempre incorporen la mateixa quantitat de carboni 14 i gràcies a això podem saber quina edat tenen.

Però uns investigadors van analitzar anells de creixement per separat i van trobar un anell que destacava com un polze trencat. Les variacions en el contingut de carboni 14 que hi ha entre un any i altre són del voltant del 0.05 %. És a dir, si que varia, però molt poquet. Però l’any 774-775, el contingut de carboni 14 que indiquen els anells corresponents va experimentar un augment del 1.20 %. És a dir, es va multiplicar per 24! Un increment que va trigar uns deu anys a tornar a la normalitat.

Les dades estranyes resulten més convincents si no van soles, i en aquest cas també s’ha vist que pels voltants d’aquella època hi va haver un augment de beril·li 10 detectat en els nuclis de gel de l’Antàrtida. El beril·li 10 també és un isòtop generat per culpa dels raigs còsmics, de manera que alguna cosa va fer que la Terra es veiés sotmesa a una tempesta de raigs còsmics en l’època en que Carlemany s’havia fet l’amo de mitja Europa.

Però quina podria ser la causa de l’esclat de raigs còsmics? Doncs no ho sabem. No sembla probable que fossin causades per un gran increment en l’activitat solar, ni tampoc per l’esclat d’una supernova a les rodalies del sistema solar. Aquests fenòmens, si haguessin estat prou intensos per causar aquell increment, amb seguretat que haurien estat descrits per els habitants de la època. I més enllà d’això, doncs simplement no tenim més idees.

No es tan estrany. En realitat, l’origen dels raigs còsmics no està gens clar. Sabem que arriben constantment provinents de l’espai exterior. Sabem que en ocasions hi ha feixos de raigs còsmics ultra-energètics que es pensa que provenen de nuclis de galàxies molt actives, però sabem poca cosa més. O si. Sabem que sigui el que sigui allò que els causa, va tenir lloc una bona exhibició l’any 774.

Qui ho sap. Potser va passar un equivalent a l’estrella de la mort, camí d’Alderaan i va fer alguna prova del funcionament dels sistemes d’armament.