Descartant experiments

laboratory_flasks_1.jpg En pocs dies han aparegut dues notícies que a primer cop d’ull semblarien dolentes i haurien d’entristir la comunitat científica. Bàsicament el que ha passat és que definitivament s’han descartat dues teories que es van anunciar amb un gran seguiment mediàtic. Doncs un any després ja podem dir que ni els neutrins viatgen més de pressa que la llum, ni tampoc hem trobat bacteris que creixen fent servir arsènic enlloc de fòsfor al seu DNA.

En els dos cassos s’ha pogut verificar que les dades presentades eren errònies. En conseqüència, les conclusions espectaculars que se’n derivaven, doncs no apliquen. No podrem viatjar en el temps i la teoria de la relativitat segueix tan sòlida com sempre. I encara no coneixem cap forma de vida que no faci servir DNA del normal com material genètic.

La causa de l’error en el cas dels neutrins estava en un problema en el cablejat del sistema informàtic que processava les dades des del detector fins al sistema de càlcul. I en el cas dels microbis que creixien en arsènic, sembla que les mostres no eren prou netes com semblava i mantenien prou fòsfor com per seguir creixent.

L’interessant és que en els dos cassos tenim una bona mostra de la manera de funcionar de la ciència. Quan es van anunciar els descobriments, els periodistes es van entusiasmar, però la comunitat científica es va mantenir amb un grau d’escepticisme que semblava fins i tot presumptuós. Fins i tot hi havia qui acusava als científics de negar-se a acceptar dades que anaven en contra de les teories que tan ens agraden.

Però per donar una cosa per bona, no n’hi ha prou que et surti una vegada. Ha de ser reproduïble. Altres investigadors han de poder repetir el teu experiment i han d’obtenir el mateix resultat. I això s’ha de fer moltes vegades. Només aleshores es comença a donar per correcte i podem començar a barallar-nos per com interpretar les dades. De veritat: Aquesta és la part més divertida de la ciència. Molt més que fer els experiments.

Al final resulta que moltes vegades topem amb resultats espectaculars que tiren per terra grans teories. La majoria de les vegades, tu mateix trobes el error. Altres vegades, quan ho intentes publicar, els que repassen el treball et fan veure on t’has equivocat. I si ho arribes a publicar, és molt probable que en repetir-ho altres grups et facin baixar del pedestal perquè no els surt el mateix que a tu, de manera que hi ha un error en algun lloc del teu laboratori.

Però justament això és el que fa que les teories acceptades siguin tan sòlides. S’han de poder verificar i es verifiquen moltes vegades. Hem mesurat la velocitat dels neutrins milions de vegades i mai han contradit la teoria de la relativitat. El que un dia semblin no comprovar-se com esperem mereix atenció, per descomptat, però una única dada no fa que ignorem els milions de dades anteriors sense passar abans per molts ulls escrutadors.

I el mateix amb una nova forma de DNA. Seria genial descobrir-la, però no ha de quedar el menor dubte sobre la qualitat de l’experiment. Per tant el repetim amb tota la precisió possible tantes vegades com calgui abans de donar-ho per cert.

En realitat, aquesta manera de fer és el fet més característic de la ciència. Per això, no es donen per bones coses que no passen aquests escrutinis. Els defensors de la memòria de l’aigua per justificar la homeopatia s’enfaden molt quan no és dóna per bona la seva idea, però és que l’aigua sembla tenir memòria només als seus experiments. Els que diuen que les esteles dels avions són perilloses fumigacions de productes químics no poden mostrar cap mesura feta en condicions reproduïbles per confirmar el que diuen. Els qui afirmen tenir poders parapsicològics només els tenen quan no hi ha ningú mirant que no facin trampa.

I, òbviament, notareu que en la manera de fer de la ciència, coses com “…a mi em funciona”, com “…és un coneixement mil·lenari”, com “…milions de persones no poden estar equivocades” o com “…si no em creus és que estàs defensant foscos interessos”, doncs son arguments que no tenen gaire validesa per si sols.

7 comentaris

  • Daniel Closa

    12/06/2012 7:29

    Clidice. Ah! però hi ha molta gent que troba a faltar la màgia. El mètode científic el troben massa avorrit i depriment.

    Ricard. I tant. Moltes vegades consideren que simplement pel fet de aplicar una estadística o fer quatre càlculs ja es pot considerar “científic”.

  • RicardM

    11/06/2012 14:20

    Un altre factor de confusió és que una cosa és el “Mètode Científic” i una altre cosa son els mètodes que utilitzen els científics. Tinc per casa un llibre que suposadament aplica el mètode científic perquè fa una anàlisi estadística… del fenomen OVNI!. El mètode és aparentment objectiu però les conclusions son espúries perquè les dades originals son totalment subjectives. Aquesta confusió està en la base de molta publicitat fraudulenta (sobretot referida a la eficàcia de certs cosmètics i aliments).

  • Clidice

    11/06/2012 13:45

    El que si que sembla, fins ara, inqüestionable és la validesa del mètode científic. Sort d’això, sinó encara estaríem en la fase “passis màgics per a solucionar qualsevol cosa”.

  • Daniel Closa

    11/06/2012 11:13

    Carquinyol. Aquesta aigua, cada vegada és més espabilada. :-D

    Sinera. Uix. No pensis. Els científics som tan humans com tots i les discusions defensant una teoria a la que li tens carinyo poden ser d’una extrema crueltat. (recordo una frase que vaig llegir una vegada “… fulano escriu extraordinariemante bé. Llàstima que no pensi igual que escriu”)

    Ricard M. Justament aquest matiç és el que fa la ciència antipàtica per algunes persones. És molt fàcil enganyar-nos a nosaltres mateixos. El mètode científic està pensat bàsicament per evitar aquests autoenganys fins on es pugi.

  • RicardM

    11/06/2012 8:29

    El darrer paràgraf del teu magnific article pot portar polèmica. Les tres frases que esmentes poden ser totes certes, però l’essencial és que cap de les tres respon a una realitat objectiva; es dir, verificada amb independència de l’observador. Aquí rau la diferencia entre “opinió” i Ciència.

  • Sinera

    11/06/2012 8:11

    El que més m’impressiona és la capacitat dels científics per acceptar els resultats que contradiuen les seves teories. La majoria dels mortals ens aferrem a teories i a ideologies estúpides i ni tan sols acceptem el debat en contra. Ens tanquem en banda.

  • Carquinyol

    11/06/2012 8:04

    El problema, de vegades, és com està definida la teoría: els defensors de la homeopatia haurien de teoritzar que “l’aigua té una memòria selectiva”. :P