Arxiu del mes: setembre 2012

Equilibris i canvis

dimecres, 26/09/2012

domino.jpg

…no ens toca a nosaltres decidir quin temps viure, només podem triar què fer amb el temps que se’ns ha donat”  (Gàndalf)

Vivim un període indiscutiblement interessant. Per descomptat la crisi fa que per moltes persones siguin temps difícils. Fins i tot molt difícils. Però potser siguem l’únic racó del món on enmig de la crisi hi ha molta gent que viu aquest període amb il·lusió. Contradictori, poc racional i una mica esquizofrènic? Potser si. Però els humans som molt menys racionals del que ens agrada creure.

En tot cas, una de les coses més interessants que han passat van ser les reaccions de molts medis de comunicació, partits polítics i persones a la manifestació de la diada i a tot el que està passant des d’aleshores. Tot plegat recorda (ja sabeu que no puc evitar-ho) un parell de situacions típiques de la biologia.

El primer va ser amb l’esclat independentista de l’onze de setembre. Molts mitjans de comunicació, partits polítics i persones individuals no entenien el que havia passat ni el perquè. De seguida li han adjudicat a la crisi el motiu com si la vida fos tan simple com els contes. Per descomptat la crisi hi ha intervingut, però només ha estat la darrera gota. La majoria de sistemes biològics tenen mecanismes per mantenir-se en determinat nivell de manera estable i compensar els canvis que hi puguin haver. És el que s’anomena homeòstasi. Si baixa la temperatura corporal augmentem el metabolisme i la tornem als 37 graus. Si una població d’herbívors augmenta massa, farà que la de carnívors també augmenti, de manera que es menjaran més preses i la població tornarà als nivells habituals.

Però tots els mecanismes de compensació tenen límits i quan arribes als límits és molt delicat perquè una petita, petitíssima empenta en determinat sentit pot fer que l’equilibri es trenqui definitivament i tot es modifiqui fins arribar al caos o a un nou equilibri completament diferent de l’inicial. El cos pot regular la temperatura, però si arriba als 42 graus i augmenta només mig grau més, hi haurà moltes proteïnes que es desnaturalitzaran, cosa que farà que deixin de funcionar, de manera que les cèl·lules perdran la capacitat de mantenir el metabolisme, alguns òrgans fallaran i l’organisme morirà. Aquell mig grau no té res d’especial, però era el que estava una fracció més enllà de la capacitat de compensació del sistema.

Ara, quan miro enrere, sospito que la sentència de l’estatut va ser l’equivalent al mig grau que va forçar la capacitat de compensació d’una part de la societat. Allò va posar en marxa un moviment que va portar a fer una consulta popular en un poblet del Maresme, cosa que va portar a fer-ho a tot el país, cosa que va generar l’ambient per la gran manifestació.

I una vegada va tenir lloc la manifestació el que va passar va ser l’equivalent a un canvi ambiental en l’ecosistema polític. La teoria de l’evolució és més complicada del que sembla, però algun concepte és aclaparadorament senzill. Si l’ambient es modifica, no pots seguir fent el mateix que feies fins aleshores si vols sobreviure. Les espècies vives que s’adaptin més ràpidament podran colonitzar més espai i més recursos, mentre que els que s’entestin a actuar com si tot seguis igual ho tenen més fumut. Naturalment, la dificultat rau en esbrinar si el canvi és transitori o definitiu.

Realment, aplicar l’exemple de l’adaptació al medi a la resposta dels partits polítics enfront d’una situació social que s’ha modificat notablement en poc temps és d’allò més divertit. Més enllà de les afinitats personals de cadascú sembla evident que hi ha partits que han trobat la manera d’adaptar-se amb una insospitada agilitat. Altres s’han trobat que l’ambient s’ha tornat ideal per les seves característiques i finalment alguns sembla que ho ignoren tot de la selecció natural i estan esforçant-se a trobar la manera d’extingir-se. Però la cosa és dinàmica i serà interessant veure com evoluciona dia a dia.

En realitat hi ha molts més exemples que serien aplicables, i com que ara entrem en campanya electoral en trobarem de tota mena. Veurem casos de mimetisme per semblar més ferotges del que són, veurem l’equivalent a les parades nupcials dels paons, veurem l’equivalent a goril·les picant-se el pit, xisclant i udolant per amenaçar amb la seva força…

I potser finalment també hi haurà fenòmens d’especiació com els que tenen lloc quan una comunitat d’organismes modifica l’ambient on vivia i comença un camí evolutiu independent.

Els premis IgNobel 2012

dimarts , 25/09/2012

IgNobel.jpg Fa uns dies es van concedir a Boston els premis IgNobel 2012. Com sempre, va resultat força divertit i, de nou com sempre, és convenient recordar que no són únicament uns premis a estudis ximplets sinó una manera de veure la part divertida de la ciència. Recordeu el lema dels premis “primer riure; després pensar”. Hi ha qui s’oblida de la segona part.

De premis n’hi ha per totes les categories, però alguns destaquen entre la resta. Un dels més comentats és el premi IgNobel d’anatomia sobre la capacitat dels ximpanzés per reconèixer als seus congèneres mirant-li’s el cul. Els humans necessitem veure la cara per molt que diguem. En realitat l’estudi intenta esbrinar com ho fem per identificar el sexe de les persones quan mirem la cara. Ho fem automàticament i ens sembla evident, però si et pregunten realment com ho fas, la resposta seria una cosa tan poc precisa com “…és que es veu!”. En els ximpanzés volien saber si mirant la cara d’un ximpanzé desconegut podien saber si era mascle o femella. Amb els coneguts no tenien problemes, però si no coneixien el ximpanzé, no ho tenien tant clar. Tot plegat ens recorda que una cosa tant senzilla com saber si algú és mascle o femella, pot ser més complicat del que ens pensem.

També fa molta gràcia, però a mi em sembla extraordinàriament interessant el premi IgNobel de neurociències a uns investigadors que fent servir tecnologia d’allò més puntera van mesurar activitat cerebral en salmons de l’Atlàntic que eren morts! Com sempre, sembla una ximpleria, però l’estudi pretenia demostrar que si no es va amb molt de compte amb els controls i el calibrat dels aparells, és fàcil obtenir resultats falsos positius. Segur que hi ha treballs que aparentment han mesurat activitat cerebral en determinades àrees del cervell i que en realitat només són producte d’un defecte de calibrat. En aquest sentit el treball, a més de fer riure, és brillant i clarificador.

Un que si que sembla ridícul sense més és el de literatura. Reconec que he necessitat el traductor de Google per entendre exactament el que deia, però mirant el títol de l’informe crec que és acurat. El premi l’han concedit a l’Oficina de Comptabilitat General Govern dels EUA, per l’emissió d’un informe al voltant dels informes sobre els informes que recomana la preparació d’un informe sobre l’informe sobre els informes sobre els informes. Burocràcia a l’enèsima potencia! (que per desgràcia és kafkianament real).

Un de desconcertant és el premi IgNobel de física, per calcular la correlació de forces que donen forma i moviment als cabells quan es recullen en una cua de cavall. Aquest costa una mica d’aclarir perquè si a internet busques el problema de la cua de cavall, el que trobes són webs de bellesa femenina explicant com deixar la cua de cavall ben bonica segons el gorro, el vestit o el tipus de cabell que tinguis. Però en realitat es tracta d’establir si la forma que agafa la cua de cavall es pot deduir a partir de les propietats individuals dels cabells. Una ximpleria? No. De fet el cas de la cua de cavall és un exemple divertit, però es pot aplicar a les propietats de cables fets per altres cables més petits. Això inclou cables de fibra òptica, cables que subjecten estructures com els ponts, cables de la xarxa elèctrica o els que pugen i baixen els ascensors.

N’hi ha més, és clar. El premi de física de fluids per descriure el que passa quan una persona camina amb una tassa de cafè, el de química per aclarir perquè els habitants de determinades cases sueques se’ls tornaven verds els cabells, el de la pau a una companyia que ha trobat la manera de fabricar diamants a partir de munició russa, o el de psicologia per descobrir que si et mires la torre Eiffel inclinat cap a la dreta et sembla més gran que si la mires inclinat cap a l’esquerra.

Tots fan riure, però no us quedeu només amb el riure i recordeu que tots tenen alguna cosa interessant per pensar-hi i per aprendre.

Tumors i transgènics; nou capítol

divendres, 21/09/2012

corn.jpg Potser recordareu que fa uns mesos la NASA va anunciar que havien descobert uns bacteris que feien servir arsènic en lloc de fòsfor per fabricar el seu ADN. Això era una petita bomba ja que obria molt el ventall d’indrets on es podia cercar vida, especialment extraterrestre. I potser també recordareu la barreja d’entusiasme, però també d’escepticisme de la major part de la comunitat científica. És un vell costum. Quan una cosa sembla ser espectacular, millor esperem a que altres grups repeteixin l’estudi per veure si es confirma. En el cas de l’estudi de l’arsènic, els altres grups van demostrar que hi havia errors metodològics i que no, que no s’havia identificat cap organisme que tingués un ADN amb arsènic.

Aquesta prevenció és encara més important si els que fan l’estudi hi tenen interessos en el tema. Hi ha molts treballs que diuen que els aliments transgènics són totalment segurs i fiables, però habitualment estan fets pels mateixos laboratoris que els fabriquen, de manera que és normal mantenir un sa escepticisme sobre les afirmacions, almenys fins que altres laboratoris independents no ho confirmin.

Això, però, pot resultar més difícil del que sembla ja que es un tema molt polaritzat entre els pro- i els anti-. Naturalment, els grups que es defineixen com anti-transgènics fan treballs on sempre surten malalties, mortalitats, intoxicacions i tota mena de mals associats als transgènics. I habitualment, tant en els treballs pro- com en els dels anti-, una mirada més atenta fa sorgir dubtes sobre el disseny, la interpretació i la manera de fer dels treballs, de manera que al final no saps que pensar.

Ara acaba de sortir un treball en el que es relaciona el consum d’un blat de moro transgènic de Monsanto amb l’aparició de tumors en rates. Les imatges són espectaculars ja que es veuen animals amb tumors de mida descomunal. I els titulars dels medis de comunicació són, òbviament, poc donats als matisos. Sembla una demostració clara que això dels transgènics és molt dolent.

Però de nou, la majoria de la comunitat científica guarda un cert silenci expectant i desconfiat. És el mateix reflex que en el cas dels bacteris amb arsènic. Vols dir que l’experiment està ben fet? Més que res perquè qui l’ha fet sempre ha mantingut una clara posició anti-transgènic. Les imatges que ha posat semblen més per aconseguir una bona cobertura mediàtica que res. I el finançament també ha sortit d’una organització que s’oposa als transgènics. A Europa aquest blat de moro no es comercialitza, però als Estats Units ja fa anys que si, i per ara no sembla que s’hagin detectat problemes en la població ni als animals que el mengen. Si és assenyat mantenir un puntet d’escepticisme quan Monsanto mostra els seus treballs on diu que els seus productes són genials, també és igual d’assenyat mantenir el mateix escepticisme quan són els de l’altre bàndol els que mostren el treball que diu que són molt dolents.

El treball caldrà mirar-lo amb calma i esperar a que algú els repeteixi. De moment ja han apuntat dubtes sobre la metodologia, però tots són discutibles. Per exemple, el blat de moro NK603 és resistent a un plaguicida, el Roundup, de manera que es pot posar aquest Roundup al camp, que mata totes les herbes excepte el blat de moro transgènic. Doncs bé, a l’estudi, a  més de donar el blat de moro transgènic afegit al pinso, també posaven Rondup, (el plaguicida) a l’aigua de beure. Alimentar-se així durant dos anys potser no tingui gaire aplicació a la dieta dels humans. D’altra banda, els animals control, els que no els van fer res, van mostrar una mortalitat del 30 %. Sembla molt, però es que eren grups de 10 rates, de manera que se’n van morir tres. Us asseguro que amb només deu animals les estadístiques són extremadament difícils d’interpretar.

De vegades es critica que els estudis es fan durant temps massa curts. Per això és interessant aquest treball que ha durat dos anys. Cal recordar que les rates no viuen gaire més, de manera que podem dir que són animals alimentat pràcticament tota la vida amb transgènics. Finalment, detall que cal no tenir present és que aquest tipus particular de rates ja acostumen a fer tumors quan envelleixen, per tant, cal anar amb compte amb els resultats.

Total, que més enllà de les imatges desagradables de rates amb tumors, de les acusacions de partidisme que es pugin creuar i dels titulars llampants als medis, caldrà esperar a que algú més neutral repeteixi un estudi de llarga durada similar per veure fins a quin punt el treball és de fiar.

Homeopatia i homosexualitat

dijous, 20/09/2012

homofobs.jpg Moltes vegades es poden escoltar coses amb les que no hi estàs d’acord. El desacord pot variar entre el dubte raonable quan et diuen alguna cosa que et sembla poc probable o que enfocaries d’una altra manera, fins a les bestieses més absolutes que et fan mossegar la llengua per no dir un disbarat. Però el millor és quan s’ajunten dues d’aquestes coses. Aleshores el grau de disbarat augmenta exponencialment i l’únic que pots fer és preguntar-te si realment s’adonen del que diuen.

Si heu passat per aquí ja sabreu que el tema de la homeopatia no és sant de la meva devoció. No discuteixo amb els que diuen que els funciona perquè l’efecte placebo és molt real i efectiu i acostumo a veure-ho com a tal. Discuteixo més amb els que parlen de memòries de l’aigua, d’energies holístiques i de dilucions a l’infinit. La percepció d’una persona és subjectiva, però el nombre d’àtoms d’una dissolució el podem calcular amb precisió i ja no es una cosa opinable sinó calculable.

Per descomptat, sempre puc estar equivocat i podria existir un mecanisme natural que faci que administrar quantitats infinitesimals d’un producte, o millor encara, el record d’un producte, tingui efectes fisiològics. Si algun dia apareixen proves m’ho replantejaré encantat, però un “doncs a mi em funciona” no és cap demostració.

I per altra banda, hi ha el tema de la homosexualitat. Per algun motiu cultural hi ha qui opina que és una cosa contra-natura, que està molt malament, que es inacceptable i que cal combatre-la decididament. Històricament algunes religions hi ha tingut un paper important en crear aquest estat d’opinió de manera que la cosa s’ha embolicat encara més. La homofòbia es pot presentar de manera radical i visceral, però també pot treure el nas d’una manera més subtil quan argumenten que en realitat la homosexualitat és una malaltia que cal tractar. Si rasques una mica de seguida trobes que no hi ha arguments sòlids per afirmar que és una malaltia, però això és un detall menor pels homòfobs.

Però el més al·lucinant és quan s’ajunten les dos coses i topes amb una associació de metges catòlics alemanys que afirmen que la homosexualitat és una malaltia que es pot curar amb homeopatia! Tot i que no deu ser barat, perquè el tractament dura més d’un any i cal anar fent tandes de fins a set medicaments homeopàtics diferents.

És clar. El primer que penses és, com ho fan per preparar un producte homeopàtic per la homosexualitat? Agafen un homosexual i el dilueixen molt i molt en aigua mentre van agitant la banyera? Una mica bestia, no? Segons el principi de la homeopatia, cal administrar allò que et posa malalt perquè et curis. Potser el que administren super-mega-hiper-ultra-diluit és un producte que causa homosexualitat? Jo no en conec cap, però ves a saber. Tot hi que si hi ha hormones que determinen el comportament sexual, potser va per aquí la cosa.

I ara que hi penso, els homes responem a les feromones femenines experimentant atracció sexual cap a les dones (al menys els homes heterosexuals). Però segons els raonaments d’aquests paios si algun dia unes poques molècules de feromones femenines cauen al pantà de Sau, quan prengui aigua de l’aixeta, que hauria de tenir memòria d’aquelles feromones, el que es “curarà” serà… la heterosexualitat!

Noies, no us banyeu mai al pantà de Sau, si us plau!!

En tot cas, aquesta mena d’actituds no ens diuen gran cosa sobre la homosexualitat ni sobre la homeopatia. En canvi ens diuen molt sobre com funciona la ment dels integristes. En aquest cas integristes catòlics homòfobs però és aplicable a la resta d’integrismes. Qualsevol bestiesa es considera correcte sempre que encaixi amb les idees preconcebudes que tenen. En realitat, un indicador del grau de fanatisme d’aquesta colla és que la federació de metges catòlics se n’ha desmarcat, i el mateix ha passat amb organitzacions d’homeòpates.

Tenim l’oportunitat

dimecres, 19/09/2012

486px-Late_Afternoon_Shadows_at_Endeavour_Crater_on_Mars.jpg El Curiosity s’ha convertit en l’estrella de l’exploració de Mart. Aquest nou rover segurament ens oferirà noves descobertes, noves informacions i noves imatges del planeta veí. (Podeu seguir-ne les aventures al dia al fantàstic blog Camí de Mart). Ara ja ens sembla gairebé habitual, però si ho pensem un moment ens adonarem que això de tenir en un altre planeta un robotet teledirigit que podem controlar des d’aquí, és una passada!

Amb els rovers s’ha vist un notable augment en la mida dels ginys i la complexitat dels experiments que poden fer. Si es comparen el Soujorner, de uns seixanta centímetres, els bessons Spirit i Opportunity d’un metre i mig, i el Curiosity de tres metres, es veu clarament la progressió.

Però l’espectacularitat de l’arribada i el potencial del Curiosity no ha de fer perdre de vista una detall que també és destacable: l’Opportunity encara segueix funcionant allà dalt. Com sempre que parlem d’aquest rover toca recordar i actualitzar una dada: Estava previst per durar 90 Sols, (els dies marcians, de 24 hores i mitja, s’anomenen “sols”), però ja en porta funcionant 3056. Traduït a dies terrestres això vol dir que una missió que havia de durar tres mesos ja porta més de vuit anys funcionant. És evident que allò de la “obsolescència programada” no ho van aplicar els de la NASA.

El Curiosity s’ajustarà més al previst. Funciona amb una pila atòmica que genera electricitat gràcies al plutoni que porta. La durada prevista de la missió és de dos anys, tot i que es podria allargar. Però la pila no durarà més de catorze anys, de manera que la data final està garantida. En canvi, l’Opportunity funciona amb panells solars. Això té l’inconvenient que quan no hi ha prou llum, de nit o durant l’hivern, no pot funcionar i ha d’entrar en hibernació. Però d’altra banda, mentre no s’espatllin peces mecàniques (una cosa que passarà abans o després) pot seguir funcionant.

Curiosament, un dels principals problemes que té és la pols marciana que es va dipositant sobre els panells i fa que el seu rendiment baixi. Simplement allà no hi ha ningú per fer una bufadeta que enretiraria la pols. I per fer-nos idea de com d’important pot ser l’efecte, podem comparar l’estat de les plaques gracies a fotos que es va fer ell mateix una l’any 2007 i l’altra a finals del 2011.

I que fa actualment l’Opportunity? Doncs segueix al voltant del cràter Endeavour analitzant les diferents capes de roques que va trobant. La gràcia d’un cràter és que és com un forat fet a la superfície del planeta i queden exposats diferents estrats que mostren la història geològica del planeta.  La gran virtut de tenir un laboratori mòbil és que pot anar movent-se per els diferents estrats i anar mirant el que havia passat a Mart en temps passats.

Aquest nou crater és immens. El robot ha fet uns trenta quilòmetres estudiant pel camí diferents cràters. Un de molt bonic i espectacular era el cràter Victoria, però és petitíssim comparat amb el cràter Endeavour. Amb aquest té feina per anar explorant durant molt i molt temps. Veurem quant de temps resisteix operatiu.

Homes, dones, i colors

dimarts , 18/09/2012

1363990_grungy_stickers.jpg Una discussió clàssica entre homes i dones acostuma a tenir per escenari una botiga de roba. Argumentar quin és el color exacte d’un vestit pot posar a prova els nervis de qualsevol i els retrets que ens emportem els homes per la nostra poca sensibilitat són tot un clàssic. Jo mateix reconec que quan em parlen de colors sento que realment compleixo el tòpic de “simple” que ens adjudiquen als homes.

Naturalment soc conscient que hi ha moltes tonalitats de vermell (o de verd, o de groc), però em resulta extraordinàriament difícil identificar-les a no ser que estiguin una al costat de l’altra. I per descomptat, els noms que fan servir per descriure’ls no em diuen gran cosa. Tota la vida vaig pensar que el color meló era un tipus de verd i va i resulta que feia referència a la part de dins del meló. Un coi de taronja esmorteït.

Però el cas és que sembla que si que hi ha una base biològica que fa que els homes i les dones experimentem de manera lleugerament diferent la percepció visual. Quan han fet un seguit de experiments per veure com identifiquem colors, formes i moviments, s’ha vist que les respostes eren notablement homogènies dins la població, però que existeix una petita però significativa diferència entre homes i dones.

Un resum molt simplista seria: Les dones capten més matisos de color; els homes detecten millor els detalls de les formes i els objectes en moviment.

Les diferencies no són brutals. Més aviat subtils, però hi són. I l’interessant és el mecanisme fisiològic que hi ha al darrere. Pel que fa al color, sempre diem que a la retina hi tenim unes cèl·lules especialitzades en detectar la llum de color. Són els cons i en tenim tres de diferents. Un tipus detecta la llum verda, l’altre detecta la blava i el tercer detecta la vermella. Les  combinacions dels tres colors donen tota la gama cromàtica a la que tenim accés els humans.

Ah! Però dins de cada tipus de cons poden existir petites variacions. Lleugers canvis en el DNA fan que el detector de, posem per cas, vermell respongui millor a una longitud d’ona o altra. Totes del vermell, però no exactament el mateix vermell. I en això sembla haver-hi un fet lligat al cromosoma X. Els homes només en tenim un, de manera que tots els nostres cons del vermell seran del mateix tipus. Però les dones tenen dos cromosomes X, de manera que poden tenir dos variants del mateix con que responguin a dos vermells subtilment diferents. I el mateix passa amb la resta de colors. El resultat final és que l’ull femení pot captar més subtileses que el masculí.

De nou, són subtileses, però poden causar una discussió terrible a l’hora de triar un vestit.

I un altre efecte important és l’hormonal. S’ha vist que les neurones encarregades de processar la informació visual tenen molts receptors per andrògens. Quan l’embrió s’està desenvolupant, la presència de testosterona pot fer que les connexions neuronals siguin subtilment diferents en un sexe o en l’altre. Això farà que la informació no es processi exactament de la mateixa manera i permet entendre la millor sensibilitat dels homes per detectar coses com el moviment o la tonalitat exacte de color en les dones. En realitat, a part de les més evidents, hi ha moltes petites diferències entre el cos masculí i el femení. Des de la textura de la pell fins al control de la pressió sanguínia. Si ho pensem un moment, que això també passi en els mecanismes de percepció del món que ens envolta no és cap sorpresa.

De vegades pensem que tothom veu el món igual que nosaltres, però tot sembla indicar que cada vegada que admirem un quadre, una posta de sol o una mirada, la imatge mental que ens formem és única i particular.

Controladors d’elit

dilluns, 17/09/2012

HIV-budding-Color.jpg A finals del segle XX va sorgir la SIDA una nova malaltia que va escampar-se ràpidament i que, al menys durant els primers anys,  va esdevenir sinònim de mort, de discriminació i de por. De seguida va començar una recerca científica a tots els nivells per identificar l’agent causant i entendre que era el que estava passant. Amb els anys es va poder entendre que es tractava d’un virus, l’anomenat VIH, que infectava i matava unes cèl·lules clau en el funcionament del sistema immunitari. Sense aquell tipus particular de limfòcits T, les defenses de l’organisme deixaven de actuar integradament, deixaven de respondre a les infeccions i els pacients morien per malalties que qualsevol persona sana podria superar sense dificultats.

Contraure la SIDA equivalia a una sentència de mort al principi, però amb el temps es van anar desenvolupant tractaments que, si bé no curaven ja que el virus seguia amagat en algunes cèl·lules de l’organisme, permetien viure cada vegada més temps i cada vegada amb menys complicacions. Mica a mica, i amb un intens tractament farmacològic, la SIDA va anar esdevenint una malaltia crònica.

Però des de fa dècades els metges van observar un fet interessant. Hi havia algunes persones que contreien la malaltia, que s’infectaven amb el VIH, però que es mantenien sans al llarg dels anys i fins i tot les dècades. Mentre que la majoria de la població infectada es quedava sense sistema immunitari en poc temps, ells seguien funcionant amb total normalitat i aparentment aconseguien primer controlar i després eliminar el virus. Són els que es van anomenar “controladors d’elit”.

Els primers casos van ser una sorpresa per algun metge, però quan van començar a preguntar a altres col·legues si havien vist alguna cosa semblant van descobrir que la majoria d’hospitals tenien notícies de casos semblants. Ara sabem que al voltant de l’1 % de la població poden controlar per si sols la infecció per VIH. A més, també s’ha vist que hi ha un 2 % addicional que tot i que no es lliuren del virus, el poden mantenir prou a ratlla com perquè la malaltia segueixi un curs extraordinàriament lent. Aquest grup s’ha anomenat “No-progressors a llarg termini”.

Les poques persones que hi ha en aquests grups han tingut molta sort, però a més, resulten extraordinàriament importants per permetre dissenyar estratègies per lluitar contra la malaltia. Si sabéssim que tenen que els dóna aquesta resistència, podríem intentar imitar-ho en la resta de població afectada.

Les coses, com no! son complexes, però poc a poc s’han anat trobant les mutacions que tenen aquestes persones i que dificulten l’entrada del virus a les cèl·lules o que fan que el sistema immunitari reaccioni molt intensament a la presencia del VIH i se’l carregui a primeres de canvi. Mentre que un sistema immunitari normal reacciona al VIH fabricant uns anticossos que no són gaire efectius, la resposta dels controladors d’elit és molt més radical ja que les proteïnes on s’uneix el virus tenen una petita mutació que les fa molt més visibles i fàcils de neutralitzar.

No es tracta únicament d’un únic mecanisme, i ja veurem com es tradueix en millores en el tractament. Però, a més de la importància evident que tenen aquesta mena de recerques, també ens recorden un detall important: És una petita mutació la que fa que aquestes persones siguin resistents a la malaltia. Les mutacions, que sempre associem a coses dolentes, en ocasions poden representar la diferencia entre la vida i la mort. En aquest cas, ser un mutant era el millor que els podia passar.

Tot i que de fet, tots som mutants ja que tots portem a sobre un bon grapat de mutacions, d’errors en la cadena del DNA. L’únic que passa és que la majoria no tenen cap efecte i per tan no en som conscients.

La utilitat del sexe.

divendres, 14/09/2012

gender_symbols.jpg Una de les grans perversions que comparteixen la majoria de religions és el masclisme visceral que presenten. Probablement el motiu es trobi en fet que les societats que van donar lloc a les religions fa uns quants segles ja eren profundament masclistes. Només calia justificar aquell estat de les coses per una presumpta “voluntat divina” i l’invent es podria mantenir per sempre. Si traiem tota la part metafòrica ens adonem que un resum molt breu del Gènesis és que l’home està fet a imatge de Déu i la dona esta feta per entretenir l’home. Segur que podrien haver-hi altres interpretacions del relat bíblic, però aquesta és la que ha prevalgut. I les altres religions no són gaire diferents.

Però encara que consideri que l’home i la dona han de merèixer el mateix respecte, és evident que hi ha diferències entre els dos sexes. I una bona pregunta és per quin motiu han d’existir aquestes diferencies? El sexe pot ser molt divertit, però des del punt de vista biològic es pot veure com un malbaratament de recursos. Ben mirat, de tota la població que es reprodueixi sexualment, només les femelles tindran descendents. Els mascles actuen poc més que com a fabricants d’esperma amb potes. A sobre, cal dedicar temps i energia per aconseguir que un mascle i una femella es trobin i s’aparellin. També ha calgut desenvolupar adaptacions físiques i sobretot de comportament perquè tot això funcioni.

Però el cas és que la majoria d’espècies del planeta tenen alguna forma de sexualitat, de manera que algun avantatge ha de donar.

I el cas és que no costa gaire esbrinar quina es la virtut del sexe. Fa que els descendents presentin la característica clau per la evolució: variabilitat. Hi ha organismes, com els bacteris i altres d’unicel·lulars que es reprodueixen simplement dividint-se per la meitat. Això els permet expandir la població molt ràpidament. Molt més que els organismes que han de perdre temps buscant una parella, aparellant-se i generant un descendent per cada dos progenitors. Un sistema és fàcil, l’altre és complicat.

Però en un cas tota la població serà idèntica ja que si només et divideixes per la meitat, les dos meitats tindran els mateixos gens. En canvi, els que han perdut temps amb el sexe, tindran una generació de fills que seran tots diferents entre ells i també diferents dels pares. No massa diferents ja que es tractarà d’una barreja de gens paterns i materns, però el resultat final serà únic, exclusiu i nou. I això vol dir que per cada problema ambiental, de recursos, de competició, hi haurà milers de solucions diferents, algunes de les quals seran molt millors que les altres i presumiblement acabaran imposant-se en les següents generacions.

Sense la coctelera de gens que es el sexe la evolució pot anar fent, però molt lentament. En canvi, amb el sexe les opcions per adaptar-se a un nou indret, a un canvi en el clima o a un nou competidor creixen exponencialment. Tan útil és que fins i tot els bacteris se les han empescat per tenir una versió simplificada del sexe i poden intercanviar-se gens amb uns sistemes que es poden considerar un preludi del que acabarà per ser el sexe.

En realitat encara no sabem del cert com va evolucionar el sexe. Tenim hipòtesis i quan mirem els organismes de la Terra veiem diferents tipus de sexualitat, des d’algunes molt primitives fins a les més complexes amb una increïble especialització entre mascles i femelles. Hi ha qui pensa que els homes i les dones son molt diferents, però hi ha alguns insectes en els que els mascles no tenen ni sistema digestiu, dins el ventre de les mares copulen amb les seves germanes abans de néixer, després neixen i poques hores després moren sense haver fet res mentre les femelles, prenyades abans de néixer, fan la seva vida sense necessitar cap mascle per res més. Això és ser diferents, i no el que presentem els humans.

Com es troba un bosó?

dijous, 13/09/2012

Higgs-Bump.jpg Quan es va anunciar el descobriment del bosó de Higgs, hi havia un detall que a molts els va passar per alt. La nota de premsa del CERN no deia que havien descobert el bosó de Higgs sinó una partícula que era un bosó i que era compatible amb el que esperem del Higgs. Una excel·lent demostració de la prudència amb la que els científics seriosos afirmen les coses. La manera de funcionar és una mica diferent dels aficionats als ovnis, que amb una simple llum al cel ja en tenen prou per afirmen que els habitants de Ganimedes estan arribant a la Terra per celebrar l’era d’Aquari.

Les dades confirmaven les que s’apuntaven feia un any, i aleshores ens preguntem per quin motiu abans no en tenien prou per anunciar el descobriment. Si un aconsegueix una imatge del bosó ja en té prou, no? Naturalment el problema es que no es poden fer fotos ni res de semblant. Si ens hi fixem, veurem que un dels senyals que ha servit per demostrar la presencia del Higgs és simplement  un gràfic d’una línia corba amb un bultet curiós al mig.

El problema és que el Higgs en realitat gairebé no existeix. Vull dir que si que existeix, però només durant una fracció de segon. Aproximadament la mil·lèsima part de la trilionèsima part d’un segon. Quan els amics del CERN feien xocar protons a l’accelerador de partícules, en algunes ocasions es generava un bosó de Higgs… que immediatament es desintegrava.

Per tant, la estratègia ha sigut detectar els productes de la desintegració del bosó. Se’n generen uns quants, de manera que es van fer dos experiments diferents buscant productes de desintegració diferents. Així, si els dos experiments trobaven el mateix resultat, probablement seria correcte.

Un dels més senzills d’entendre s’aprofita del fet que quan el Higgs es desintegra es generen  dos fotons que surten disparats en direccions contraries. Per tant, si quan té lloc la col·lisió el detector, que és una cambra cilíndrica, detecta al mateix temps dos fotons en direccions oposades, pot ser que sigui perquè s’ha generat un bosó de Higgs. A més, l’energia dels fotons ens donarà una indicació de com de gran era la partícula que els ha generat. Com més gran sigui, més energia tindran els fotons. El problema és que hi ha molts altres motius que poden generar dos fotons. És el que els físics consideren “soroll de fons”.

Però, per sort, sabem amb precisió quan soroll de fons hi ha d’haver en el detector. Unes poques deteccions de fotons de moltíssima energia, unes quantes més de fotons amb menys energia, moltes més de fotons poc energètics i moltíssimes de fotons anorèxics. De manera que si el Higgs no existís, al dibuixar una gràfica amb el nombre de fotons detectats i la seva energia trobaríem una corba que baixaria suaument, com un tobogan.

Ara bé. Si el Higgs existís, en alguna zona de la corba es veuria un excés de fotons; els corresponents a les desintegracions del Higgs. I a més, l’energia que tinguessin ens indicaria quina és la massa del bosó que les ha generat. Per tant, segons com surtís el gràfic sabríem si existeix i quina massa té.

I això és el que va servir per demostrar la existència del bosó. Un simple repunt en la corba de fotons detectats. Aquell excés de fotons es trobava en la zona dels 126 GeV, que és una xifra que a la majoria no ens diu res però que els físics ens tradueixen dient que és una partícula gran que t’hi cagues. I els dos detalls importants són que els dos experiments (anomenats ATLAS i CMS) van oferir pràcticament el mateix resultat i que aquest coincidia amb les previsions de la teoria.

Per això va caldre anar fent tantes col·lisions durant tant de temps. Igual que quan baixem una foto d’internet es va formant la imatge a la pantalla poc a poc, amb millor definició a mida que els píxels es van acumulant, els físics anaven dibuixant la corba, primer de manera molt borrosa, però cada vegada amb més precisió a mida que acumulaven dades. Fa un any semblava que hi havia un senyal que destacava, però per estar segurs calia que la probabilitat de que aquell aparegués per atzar fos menor de una en tres milions. Una xifra a la que es va arribar aquest Juliol i que segurament obre les portes a un premi Nobel ben merescut.

I de fet obre moltes més portes, perquè ben mirat només sabem que existeix i com de gran és. Ara toca estudiar totes les seves altres característiques. Quan es coneguin totes potser es decidiran a afirmar que si, que aquell bosó de 126 GeV efectivament és el bosó de Higgs.

Provinents d’una altra dimensió

dimecres, 12/09/2012

mani 11s.jpg  De vegades es pot intuir l’existència de mons paral·lels només fent una ullada al que ens envolta. Indrets on les regles de la lògica deixen de tenir validesa i on les coses no son el que semblen. De veritat, jo intento ser raonable, lògic, el màxim d’imparcial possible, però…

Per exemple, per motius de feina, en ocasions vaig a congressos. Si hi ha un congrés organitzat per la Societat Europea d’Inflamació, que es titula “Congrés Europeu d’Inflamació” i on els temes de totes les ponències tracten sobre la inflamació… difícilment afirmaré que es un congrés multidisciplinari on hi ha convidades totes les branques de la ciència. I per descomptat mai em passaria pel cap dir coses com que “els que afirmen que serà un congrés sobre inflamació s’equivoquen”.

Però hi ha qui sembla que no hi veuria cap incongruència i enfront d’una manifestació organitzada per una entitat independentista, amb un lema independentista i plena de consignes i símbols independentistes, no veu cap inconsistència en dir que “Els que interpreten que serà una gran manifestació independentista s’equivoquen”.

I si al congrés d’inflamació és parla d’inflamació, de malalties inflamatòries, de tractaments per la inflamació i de les cèl·lules implicades en la inflamació, em sobtarà moltíssim que algú digui que el que s’ha parlat al congrés són els futurs tractaments per la caiguda del cabell. Però mira per on, també hi ha qui allà on tothom escoltava “independència” sembla que interpreta coses diferents, com ara “pacte fiscal”.

El desconcert també m’embarga quan miro gràfiques. En temes científics acostumem a posar les dades en forma de gràfic perquè són més fàcils d’interpretar amb una ullada. Però en general va bé mirar les xifres que generen aquells gràfics, que de vegades hi ha sorpreses. I sorprès m’he quedat en veure un gràfic en el que els partidaris de la independència i els que s’hi oposen estan pràcticament a la par. En canvi, el detall de les xifres diu una altra cosa; A la prat del NO hi havien ajuntat els que diuen no i els que diuen “no se/no contesto”. Curiosa decisió. Pensava que la estadística era una cosa una mica més seriosa (de fet, ho és, i cal dir que l’endemà han ofert els detalls).

I, es clar, hi ha els que diuen que quina ximpleria fer el congrés perquè a ningú li interessa la inflamació o que la inflamació és un embolic i que ara no toca. Una afirmació que poden fer sense necessitat d’aportar cap dada i ignorant olímpicament el gran nombre d’assistents al congrés. Son una mica com els negacionistes del canvi climàtic o els creacionistes, però més exagerats encara.

Tot plegat em fa pensar que si, que entre nosaltres hi ha éssers provinents d’una altra dimensió que fan servir regles lògiques diferents de les nostres. Ha de ser això perquè les altres opcions és que viuen tan lluny de la realitat que semblen ximples, o que pensen que els ximples som nosaltres. I les dues coses serien lamentables.