Arxiu del dilluns, 17/09/2012

Controladors d’elit

dilluns, 17/09/2012

HIV-budding-Color.jpg A finals del segle XX va sorgir la SIDA una nova malaltia que va escampar-se ràpidament i que, al menys durant els primers anys,  va esdevenir sinònim de mort, de discriminació i de por. De seguida va començar una recerca científica a tots els nivells per identificar l’agent causant i entendre que era el que estava passant. Amb els anys es va poder entendre que es tractava d’un virus, l’anomenat VIH, que infectava i matava unes cèl·lules clau en el funcionament del sistema immunitari. Sense aquell tipus particular de limfòcits T, les defenses de l’organisme deixaven de actuar integradament, deixaven de respondre a les infeccions i els pacients morien per malalties que qualsevol persona sana podria superar sense dificultats.

Contraure la SIDA equivalia a una sentència de mort al principi, però amb el temps es van anar desenvolupant tractaments que, si bé no curaven ja que el virus seguia amagat en algunes cèl·lules de l’organisme, permetien viure cada vegada més temps i cada vegada amb menys complicacions. Mica a mica, i amb un intens tractament farmacològic, la SIDA va anar esdevenint una malaltia crònica.

Però des de fa dècades els metges van observar un fet interessant. Hi havia algunes persones que contreien la malaltia, que s’infectaven amb el VIH, però que es mantenien sans al llarg dels anys i fins i tot les dècades. Mentre que la majoria de la població infectada es quedava sense sistema immunitari en poc temps, ells seguien funcionant amb total normalitat i aparentment aconseguien primer controlar i després eliminar el virus. Són els que es van anomenar “controladors d’elit”.

Els primers casos van ser una sorpresa per algun metge, però quan van començar a preguntar a altres col·legues si havien vist alguna cosa semblant van descobrir que la majoria d’hospitals tenien notícies de casos semblants. Ara sabem que al voltant de l’1 % de la població poden controlar per si sols la infecció per VIH. A més, també s’ha vist que hi ha un 2 % addicional que tot i que no es lliuren del virus, el poden mantenir prou a ratlla com perquè la malaltia segueixi un curs extraordinàriament lent. Aquest grup s’ha anomenat “No-progressors a llarg termini”.

Les poques persones que hi ha en aquests grups han tingut molta sort, però a més, resulten extraordinàriament importants per permetre dissenyar estratègies per lluitar contra la malaltia. Si sabéssim que tenen que els dóna aquesta resistència, podríem intentar imitar-ho en la resta de població afectada.

Les coses, com no! son complexes, però poc a poc s’han anat trobant les mutacions que tenen aquestes persones i que dificulten l’entrada del virus a les cèl·lules o que fan que el sistema immunitari reaccioni molt intensament a la presencia del VIH i se’l carregui a primeres de canvi. Mentre que un sistema immunitari normal reacciona al VIH fabricant uns anticossos que no són gaire efectius, la resposta dels controladors d’elit és molt més radical ja que les proteïnes on s’uneix el virus tenen una petita mutació que les fa molt més visibles i fàcils de neutralitzar.

No es tracta únicament d’un únic mecanisme, i ja veurem com es tradueix en millores en el tractament. Però, a més de la importància evident que tenen aquesta mena de recerques, també ens recorden un detall important: És una petita mutació la que fa que aquestes persones siguin resistents a la malaltia. Les mutacions, que sempre associem a coses dolentes, en ocasions poden representar la diferencia entre la vida i la mort. En aquest cas, ser un mutant era el millor que els podia passar.

Tot i que de fet, tots som mutants ja que tots portem a sobre un bon grapat de mutacions, d’errors en la cadena del DNA. L’únic que passa és que la majoria no tenen cap efecte i per tan no en som conscients.