Controladors d’elit

HIV-budding-Color.jpg A finals del segle XX va sorgir la SIDA una nova malaltia que va escampar-se ràpidament i que, al menys durant els primers anys,  va esdevenir sinònim de mort, de discriminació i de por. De seguida va començar una recerca científica a tots els nivells per identificar l’agent causant i entendre que era el que estava passant. Amb els anys es va poder entendre que es tractava d’un virus, l’anomenat VIH, que infectava i matava unes cèl·lules clau en el funcionament del sistema immunitari. Sense aquell tipus particular de limfòcits T, les defenses de l’organisme deixaven de actuar integradament, deixaven de respondre a les infeccions i els pacients morien per malalties que qualsevol persona sana podria superar sense dificultats.

Contraure la SIDA equivalia a una sentència de mort al principi, però amb el temps es van anar desenvolupant tractaments que, si bé no curaven ja que el virus seguia amagat en algunes cèl·lules de l’organisme, permetien viure cada vegada més temps i cada vegada amb menys complicacions. Mica a mica, i amb un intens tractament farmacològic, la SIDA va anar esdevenint una malaltia crònica.

Però des de fa dècades els metges van observar un fet interessant. Hi havia algunes persones que contreien la malaltia, que s’infectaven amb el VIH, però que es mantenien sans al llarg dels anys i fins i tot les dècades. Mentre que la majoria de la població infectada es quedava sense sistema immunitari en poc temps, ells seguien funcionant amb total normalitat i aparentment aconseguien primer controlar i després eliminar el virus. Són els que es van anomenar “controladors d’elit”.

Els primers casos van ser una sorpresa per algun metge, però quan van començar a preguntar a altres col·legues si havien vist alguna cosa semblant van descobrir que la majoria d’hospitals tenien notícies de casos semblants. Ara sabem que al voltant de l’1 % de la població poden controlar per si sols la infecció per VIH. A més, també s’ha vist que hi ha un 2 % addicional que tot i que no es lliuren del virus, el poden mantenir prou a ratlla com perquè la malaltia segueixi un curs extraordinàriament lent. Aquest grup s’ha anomenat “No-progressors a llarg termini”.

Les poques persones que hi ha en aquests grups han tingut molta sort, però a més, resulten extraordinàriament importants per permetre dissenyar estratègies per lluitar contra la malaltia. Si sabéssim que tenen que els dóna aquesta resistència, podríem intentar imitar-ho en la resta de població afectada.

Les coses, com no! son complexes, però poc a poc s’han anat trobant les mutacions que tenen aquestes persones i que dificulten l’entrada del virus a les cèl·lules o que fan que el sistema immunitari reaccioni molt intensament a la presencia del VIH i se’l carregui a primeres de canvi. Mentre que un sistema immunitari normal reacciona al VIH fabricant uns anticossos que no són gaire efectius, la resposta dels controladors d’elit és molt més radical ja que les proteïnes on s’uneix el virus tenen una petita mutació que les fa molt més visibles i fàcils de neutralitzar.

No es tracta únicament d’un únic mecanisme, i ja veurem com es tradueix en millores en el tractament. Però, a més de la importància evident que tenen aquesta mena de recerques, també ens recorden un detall important: És una petita mutació la que fa que aquestes persones siguin resistents a la malaltia. Les mutacions, que sempre associem a coses dolentes, en ocasions poden representar la diferencia entre la vida i la mort. En aquest cas, ser un mutant era el millor que els podia passar.

Tot i que de fet, tots som mutants ja que tots portem a sobre un bon grapat de mutacions, d’errors en la cadena del DNA. L’únic que passa és que la majoria no tenen cap efecte i per tan no en som conscients.

7 comentaris

  • Roger Verdaguer

    18/09/2012 12:04

    Tu, però són tot flors i violes per a aquests controladors d’elit?, o tenen altres característiques associades a aquestes mutacions?

    Fa temps vaig llegir un article (que ara em costaria trobar, segur). Que parlava d’individus naturalment resistents a tuberculosi però proclius a desenvolupar malalties autoimmunitàries i viceversa. Tot radicava en certa mutació a l’MHC. Em va semblar molt curiós i, en aquest cas referma la dita popular “Quin no té un “ai”, té una ceba”.

  • Sinera

    17/09/2012 22:43

    I permetem acabar amb un altre exemple, tret de “L’Emerald Times” d’avui mateix:

    “Sembla ser que el Sr. Arthur Más (amb accent) MIGHT (remote possibility) exigir a Madrid, el proper dijous, el que sembla que la gent demanava a crits”, o POR SER que no? Massa dubtes sobre els aliens d’elit!

    I disculpem, que avui m’he passat d’intervencions!

  • Sinera

    17/09/2012 22:29

    Daniel. No et facis il·lusions! Jo ni tan sols sé si això és una bajanada. Ho acabo de buscar al Google a rel del teu comentari i sembla, pel que ara acabo de llegir, que ja llavors els de parla anglesa usaven massa el “may” i el “might” per crear expectatives. Però jo creia que feia més anys i llegeixo que és una tontada (o no) del 98.

    Però si això fos possible, cosa que segurament tu saps… no conec que s’investigui sobre el tema. Repeteixo: No ho conec i potser s’està fent…

    Però vaja. Tot plegat ve a rel dels dubtes -que descregut que sóc, oh déus!- que desperten els “controladors d’elit” provinents d’una altra dimensió.

    Necessitem que, com sempre has fet, se’ns destrïi una mica la realitat i la veritat de tanta bajenada.

    I des d’aquí permetem maleir els tants “pot” i “podria” de “possibilitat” que cada dia inunden la pseudociència i la petita ciència.

    Exemple: el formatge de cabra, barrejat amb nicotina, PODRIA ser un remei total contra la calvície, segons estudis del London College of Materiology efectuat els darrers anys, i publicat avui al “The future skull”…

    Serà veritat? Uf!

  • daniel closa

    17/09/2012 15:58

    Vacuna contra la càries? ostres, que bona. Això ho he de buscar.

  • Sinera

    17/09/2012 14:04

    Ja fa molts, molts anys (uf! qué vell sóc!) es va parlar d’una vacuna trobada a Anglaterra contra la càries… De segur que no era veritat, però també sempre m’ha quedat el dubte… Què hauria estat dels odontòlegs si hagués estat veritat? Sembla que ningú la busca ja…

    Per què sovint desapareixen medicament bons sense cap explicació i sense que hi hagi cap substitut al mercat? Un exemple pot ser, per citar-ne un sense massa importància, un tal “Amosan”, que sembla que era massa bo per la feina dels dentistes…

    Paranoia? Vés a saber!

  • daniel closa

    17/09/2012 13:04

    Noi. Dubtar sempre és una actitud motl assenyada. però aquesta vegada sembla clar que la SIDA va tenir un origne molt normal. De fet, a posteriori es va descobrir ja hi havia hagut algun brot limitat. El virus es va detectar en algun pacient mort als anys 50 per immunodeficiència de la que no s’havia torbat la causa.
    Ara bé. No cal que tingui un origen a cap laboratori. Encara que sigui un origen ben normal t’hi pots posar de peus que sempre hi haurà que en treurà benefici. Quan aparguei la Grip B, o la que sigui, també hi haurà alguna farmacèutica que ens vendrà el antiviral que sigui i es farà d’or. (i els paios com en Rumsfeld sempre hi tenen participacions a totes.)

  • Sinera

    17/09/2012 12:35

    Ja sé que no és de científics pensar en que algunes emfermetats poden haver estat creades a laboratoris simplement per fer el gran negoci.

    També sé que s’han estudiat prou bé (crec) els orígens de la SIDA… però al no ser científic tinc un raconet al cervell que a vegades pensa que quí sap si en aquesta i en d’altres emfermetats no hi ha hagut algun laboratori implicat d’alguna manera.

    En el cas de la grip aviar, va ser el secretari de defensa dels Estats Units (en Rumsfeld) el qui es va beneficiar de la venda de Tamiflú a tot el món. En aquest cas només va ser el gran negoci de la por… amb molt poques víctimes.

    Ja sé que s’han estudiat els orígens de la sida. Però sempre he tingut un raconet al cervell que pretén dubtar. Ja ho veus. De lletres i poc científic…

    Tal volta aviat ens serviran una “Grip B” que beneficïi a uns pocs. Penso que cada vegada en podrem estar menys segurs de tot plegat.