Homes, dones, i colors

1363990_grungy_stickers.jpg Una discussió clàssica entre homes i dones acostuma a tenir per escenari una botiga de roba. Argumentar quin és el color exacte d’un vestit pot posar a prova els nervis de qualsevol i els retrets que ens emportem els homes per la nostra poca sensibilitat són tot un clàssic. Jo mateix reconec que quan em parlen de colors sento que realment compleixo el tòpic de “simple” que ens adjudiquen als homes.

Naturalment soc conscient que hi ha moltes tonalitats de vermell (o de verd, o de groc), però em resulta extraordinàriament difícil identificar-les a no ser que estiguin una al costat de l’altra. I per descomptat, els noms que fan servir per descriure’ls no em diuen gran cosa. Tota la vida vaig pensar que el color meló era un tipus de verd i va i resulta que feia referència a la part de dins del meló. Un coi de taronja esmorteït.

Però el cas és que sembla que si que hi ha una base biològica que fa que els homes i les dones experimentem de manera lleugerament diferent la percepció visual. Quan han fet un seguit de experiments per veure com identifiquem colors, formes i moviments, s’ha vist que les respostes eren notablement homogènies dins la població, però que existeix una petita però significativa diferència entre homes i dones.

Un resum molt simplista seria: Les dones capten més matisos de color; els homes detecten millor els detalls de les formes i els objectes en moviment.

Les diferencies no són brutals. Més aviat subtils, però hi són. I l’interessant és el mecanisme fisiològic que hi ha al darrere. Pel que fa al color, sempre diem que a la retina hi tenim unes cèl·lules especialitzades en detectar la llum de color. Són els cons i en tenim tres de diferents. Un tipus detecta la llum verda, l’altre detecta la blava i el tercer detecta la vermella. Les  combinacions dels tres colors donen tota la gama cromàtica a la que tenim accés els humans.

Ah! Però dins de cada tipus de cons poden existir petites variacions. Lleugers canvis en el DNA fan que el detector de, posem per cas, vermell respongui millor a una longitud d’ona o altra. Totes del vermell, però no exactament el mateix vermell. I en això sembla haver-hi un fet lligat al cromosoma X. Els homes només en tenim un, de manera que tots els nostres cons del vermell seran del mateix tipus. Però les dones tenen dos cromosomes X, de manera que poden tenir dos variants del mateix con que responguin a dos vermells subtilment diferents. I el mateix passa amb la resta de colors. El resultat final és que l’ull femení pot captar més subtileses que el masculí.

De nou, són subtileses, però poden causar una discussió terrible a l’hora de triar un vestit.

I un altre efecte important és l’hormonal. S’ha vist que les neurones encarregades de processar la informació visual tenen molts receptors per andrògens. Quan l’embrió s’està desenvolupant, la presència de testosterona pot fer que les connexions neuronals siguin subtilment diferents en un sexe o en l’altre. Això farà que la informació no es processi exactament de la mateixa manera i permet entendre la millor sensibilitat dels homes per detectar coses com el moviment o la tonalitat exacte de color en les dones. En realitat, a part de les més evidents, hi ha moltes petites diferències entre el cos masculí i el femení. Des de la textura de la pell fins al control de la pressió sanguínia. Si ho pensem un moment, que això també passi en els mecanismes de percepció del món que ens envolta no és cap sorpresa.

De vegades pensem que tothom veu el món igual que nosaltres, però tot sembla indicar que cada vegada que admirem un quadre, una posta de sol o una mirada, la imatge mental que ens formem és única i particular.

9 comentaris

  • Daniel Closa

    20/09/2012 7:51

    Richard. És molt bo!

  • Richard Buck

    20/09/2012 0:04

    Molt interessant des del punt de vist biològic, però pel que fa a les botigues de roba, em pregunto si ja has llegit això: http://blog.xkcd.com/2010/05/03/color-survey-results/ (per desgràcia, sols en anglès).

  • Sinera

    18/09/2012 21:41

    Daniel.

    En bastants casos s’imposen els factors hereditaris, i el medi i la cultura només poden modul·lar-los lleugerament (penso en els gais, per exemple). En canvi en d’altres molts la cultura i el medi són factors crucials, tant en el futur individual com col·lectiu. En Dawkins i els seus famosos mems…

    Roger.

    Tens molta raó en que l’entrenament modifica sempre les capacitats. En el teu cas, en la percepció dels matisos del color que de segur són molt superiors a la de moltes femelles. Només cal pensar en fins a quin punt l’entrenament musical (o visual, en el teu cas) desenvolupa sistemes neuronals que potser mai s’haurien habilitat.

  • Roger Verdaguer

    18/09/2012 11:54

    Uf, quina por, Sinera. Jo no sé si estem preparats per triar tant! Penso que el fet que no acceptem del tot el dimorfisme sexual i les diferents formes fenotípiques és un mecanisme mental adaptatiu i inconscient per intentar escombrar cap a casa i construir un món utòpic al voltant d’un mateix on els propis interessos s’assoleixin amb més facilitat perquè es “coneix” els altres tan bé com a un mateix. Vaja, la llavor del pensament únic, que és una bogeria com qualsevol altra. Però no volia parlar d’això, sinó de colors.

    Em sembla fantàstic l’escrit, Dani. Però també vull aportar la consideració que la vista es pot educar. Jo, com a mascle, dec tenir aquest handicap que esmentes, però he millorat molt gràcies a la meva afició a pintar miniatures. I al capdavall veus que al que una dona no fric n’hi dirà meló i un fric que pinta amb determinada marca “vòmit d’ogre” (o alguna cosa així), i ja es van captant els matisos. Bé, potser sí que un cop entrenats, una dona en distingirà més. Això és una limitació per als artistes masculins? Mhhh. Interessant.
    Aquest estiu he fet un curs de pintura i he de dir que ha millorat molt i molt la meva percepció dels colors i la llum del món. La saturació i el valor del color l’he comprès millor (per bé que encara no sé què és el color “espígol”, ni el “carn cremada”, hehe). Però és una curiositat interessant.

    Per acabar vull dir que tant les classes que he assistit com el post em redcorden a la saga “Rama” d’A.C. Clark, on hi ha una espècie extraterrestre que capta l’ultraviolat i l’infraroig… bé, i divagueu una mica per això de les freqüències, com les dels sons. Són pensaments interessants, també, crec. I també penso que seria enriquidor veure-ho des de la perspectiva de la física (valor, saturació, freqüència, etc.).

    Gràcies i salut a tots.

  • Sinera

    18/09/2012 9:44

    Clídice.

    Hi ha qui afirma que els nivells de testosterona en els primers mesos de la gestació, juntament amb el que està escrit als gens, determinen la feminitat o masculinitat (que no el sexe) del nen o de la nena. No sé si és veritat o no, però si ens atorguem una escala de l’1 per a la màxima feminitat i d’un 10 per a la màxima masculinitat, es probable, diuen, que els nivells de testosterona impliquin homes que vegin el món amb més femineitat i dones que el vegin amb més masculinitat.

    Tampoc sé si entre els gens i aquests nivells de testosterona poden fer que una nena tingui preferències per les fèmines (imagina que l’exposició a la testosterona hagi estat d’un 10) i passi semblantment amb els homes.

    Tots, homes i dones, tindríem inclinacions segons aquesta exposició a la testosterona.

    Però si això fos realment així, com jo també he llegit alguna vegada, em pregunto si aquests nivells de testosterona es podrien manipular per aconseguir dones més “femenines” i homes més “masculins” en el cas, és clar, que això fos important.

    – Para mi, la nena con un nivel 6 de masculinidad i para Purita un nene feminoide de nivel 3!!!”

    Uf!

  • daniel closa

    18/09/2012 9:25

    Carquinyol. Uix. Cert. Segons com ho diguis, hauràs begut oli! Les paraules cal mesurar-les amb molta cura

    Clidice. he he. Si ho penses, i tenint en compte que homes i dones ens diferenciem en un cromosoma sencer podem concloure que el DNA dels homes és més semblant al dels ximpanzes mascles que no pas a les dones., I al revés. Les dones tenen un DNA més similar al de les ximpanzes femelles que no pas al dels homes.
    Amb els estudis de l’efecte hormonal en els desenvolupament cal anar amb compte. Per descomptat que marca motles diferències i que si la xarxa neuronal es crea lleugerament diferent, doncs d’alguna manera s’ha de notar. Ara bé. Pretrendre que la cultura é smolt menys important em sembla un brindis al sol sense gaire dades que ho recolzin. Si per alguna cosa es cara cteritza el cervell és justament per la seva adaptabilitat, i en això la cultura marca immensament el funcionament futur.

    Sinera. En realitat hi h amotles diferències, encara que no són extremadament notables. També s’ha vist que els sons es detecten diferent. De nou, no es cap sorpresa i tot plegat permet especular sobre diferencies entre individuos més enllà del gènere. però com molt bé dius, aquesetes diferencies no son obstacle per poder-nos entendre (excepte a l’hora de triar color per combinar amb el vestit, és clar) :-D

  • Sinera

    18/09/2012 9:14

    Som tan complexos! Fas referència als con i als colors avui, i també penso que la dona capta millor els matisos que jo. I que sí, que tothom veu un món similar pero mai idèntic.

    Primer hi ha el filtre individual dels sentits. Jo sempre tinc calor i la meva dona fred, per exemple. I després tenim la reprensentació que en fa el cervell de tot el que li arriba. Mai serà igual en diferents individus, però tampoc tan diferent com perquè no ens poguem entendre.

    Crec haver llegit que els esquimals tenen un nom per més de 20 matisos del blanc. Imagina’t una discussió amb una “esquimala” que vulgui comprar un vestit blanc entre tots els matisos que ella, amb els seus dos cons, pot percebre. Interminables discussions… que poden acabar simplement amb un “aquest to de blanc et queda molt maco…”

    Però també es bo que sàpiga la veritat. Amb dos cons pot distingir més matisos que els homes.

  • Clidice

    18/09/2012 9:03

    Ja ho diu ma mare, som dues espècies que, casualment ens podem creuar ^^ Això de la influència de la testosterona quan som dins de l’úter és realment tan important? Vaig veure un reportatge d’una universitat anglesa (crec) on volien demostrar que sí que n’era i que condicionava enormement les actituds i les aptituds, com si la influència cultural tingués moltíssima menys importància.

  • Carquinyol

    18/09/2012 8:00

    Ummm està bé saber-ho, a partir d’ara es poden evitar moltes discussions cromàtiques argumentant limitacions biològiques.

    Ara bé, miraré d’evitar dir ‘tu és que tens un con més que jo’, no queda gaire elegant !