Equilibris i canvis

domino.jpg

…no ens toca a nosaltres decidir quin temps viure, només podem triar què fer amb el temps que se’ns ha donat”  (Gàndalf)

Vivim un període indiscutiblement interessant. Per descomptat la crisi fa que per moltes persones siguin temps difícils. Fins i tot molt difícils. Però potser siguem l’únic racó del món on enmig de la crisi hi ha molta gent que viu aquest període amb il·lusió. Contradictori, poc racional i una mica esquizofrènic? Potser si. Però els humans som molt menys racionals del que ens agrada creure.

En tot cas, una de les coses més interessants que han passat van ser les reaccions de molts medis de comunicació, partits polítics i persones a la manifestació de la diada i a tot el que està passant des d’aleshores. Tot plegat recorda (ja sabeu que no puc evitar-ho) un parell de situacions típiques de la biologia.

El primer va ser amb l’esclat independentista de l’onze de setembre. Molts mitjans de comunicació, partits polítics i persones individuals no entenien el que havia passat ni el perquè. De seguida li han adjudicat a la crisi el motiu com si la vida fos tan simple com els contes. Per descomptat la crisi hi ha intervingut, però només ha estat la darrera gota. La majoria de sistemes biològics tenen mecanismes per mantenir-se en determinat nivell de manera estable i compensar els canvis que hi puguin haver. És el que s’anomena homeòstasi. Si baixa la temperatura corporal augmentem el metabolisme i la tornem als 37 graus. Si una població d’herbívors augmenta massa, farà que la de carnívors també augmenti, de manera que es menjaran més preses i la població tornarà als nivells habituals.

Però tots els mecanismes de compensació tenen límits i quan arribes als límits és molt delicat perquè una petita, petitíssima empenta en determinat sentit pot fer que l’equilibri es trenqui definitivament i tot es modifiqui fins arribar al caos o a un nou equilibri completament diferent de l’inicial. El cos pot regular la temperatura, però si arriba als 42 graus i augmenta només mig grau més, hi haurà moltes proteïnes que es desnaturalitzaran, cosa que farà que deixin de funcionar, de manera que les cèl·lules perdran la capacitat de mantenir el metabolisme, alguns òrgans fallaran i l’organisme morirà. Aquell mig grau no té res d’especial, però era el que estava una fracció més enllà de la capacitat de compensació del sistema.

Ara, quan miro enrere, sospito que la sentència de l’estatut va ser l’equivalent al mig grau que va forçar la capacitat de compensació d’una part de la societat. Allò va posar en marxa un moviment que va portar a fer una consulta popular en un poblet del Maresme, cosa que va portar a fer-ho a tot el país, cosa que va generar l’ambient per la gran manifestació.

I una vegada va tenir lloc la manifestació el que va passar va ser l’equivalent a un canvi ambiental en l’ecosistema polític. La teoria de l’evolució és més complicada del que sembla, però algun concepte és aclaparadorament senzill. Si l’ambient es modifica, no pots seguir fent el mateix que feies fins aleshores si vols sobreviure. Les espècies vives que s’adaptin més ràpidament podran colonitzar més espai i més recursos, mentre que els que s’entestin a actuar com si tot seguis igual ho tenen més fumut. Naturalment, la dificultat rau en esbrinar si el canvi és transitori o definitiu.

Realment, aplicar l’exemple de l’adaptació al medi a la resposta dels partits polítics enfront d’una situació social que s’ha modificat notablement en poc temps és d’allò més divertit. Més enllà de les afinitats personals de cadascú sembla evident que hi ha partits que han trobat la manera d’adaptar-se amb una insospitada agilitat. Altres s’han trobat que l’ambient s’ha tornat ideal per les seves característiques i finalment alguns sembla que ho ignoren tot de la selecció natural i estan esforçant-se a trobar la manera d’extingir-se. Però la cosa és dinàmica i serà interessant veure com evoluciona dia a dia.

En realitat hi ha molts més exemples que serien aplicables, i com que ara entrem en campanya electoral en trobarem de tota mena. Veurem casos de mimetisme per semblar més ferotges del que són, veurem l’equivalent a les parades nupcials dels paons, veurem l’equivalent a goril·les picant-se el pit, xisclant i udolant per amenaçar amb la seva força…

I potser finalment també hi haurà fenòmens d’especiació com els que tenen lloc quan una comunitat d’organismes modifica l’ambient on vivia i comença un camí evolutiu independent.

16 comentaris

  • Roger Verdaguer

    01/10/2012 9:56

    Ostres Sinera, tinc la sensació que em demanes els perquès absoluts es seleccionarien uns mems o altres. I aquí, com en la natura, diria que hi ha diversitat. El cas concret que hem estat fent referència potser es tractaria de la seguretat. És molt més còmode moure’s en una seguretat del dogma que no pas haver de fer l’esforç d’entendre-ho tot. Acceptar una idea errònia com una fe religiosa o de partit no necessàriament acaba essent negatiu per a l’individu ja que troba un entorn social més o menys respectuós i dóna el benefici de no haver de fer despesa energètica. El ser més racional en canvi, fa gastar més per pensar més i per argumentar més i, en realitat no dóna cap benefici si no és que, a més, hi intervenen altres factors “d’aplicació de les idees”, la qual cosa fa aquesta solució molt menys probable (però donem temps a l’estocàstica…).

    El filtre que dius, doncs no ho sé. Ja et dic que no m’he documentat, però tant podria ser un mecanisme selectiu situat al subconscient com fins d’arrel de configuració cerebral (com aquells estudis que es van fent sobre “què ets més propens a votar”), que tampoc sé si hi ha prou base sòlida o tot just s’està obrint un camp.

    Sí que penso que com més grau d’imbecilitat, menys despesa energètica. Ara bé, també hi ha un cert grau d’imbecilitat que ja es selecciona negativament, per tant, hi ha una finestra òptima d’imbecilitat ;-) A més, el rendiment total no el fa un sol mem, sinó el conjunt…

    Bé, sigui com sigui jo em considero moderadament imbècil, de manera que encara puc anar tirant. XD

  • Sinera

    29/09/2012 11:14

    Gràcies Roger. He trobat fins i tot divertida la idea de que “Essent una despesa energètica esdevé subjecte de selecció segons el grau d’èxit…” L’acudit és fàcil: els que ténen un grau superior d’imbecilitat serien els que han fet menys despesa energètica i, per tant, serien els que millor s’haurien adaptat. Una hipòtesi divertida per pensar!

    De tota manera jo em referia més aviat al món dels mems i dels records, especialment els de llarg termini. Veig molt il·lògic que tanta gent propensa a acceptar tota i tontament tota classe de mems siguin capaços de filtrar (de segur que inconscientment) i no acceptar aquells que van dirigits a les zones “infectades”, on s’hi mantindrien intocables les idees i ideologies marcades a foc des de l’infantesa, pels pares i l’entorn.

    Seria més lògic pensar que els hauria de ser fàcil sobreposar-se a aquest dany cerebral, però resulta que no és així. Acceptaran immediatament que els bífidus milloren el colesterol i que els canvis de rumb del “seu” partit són quelcom lògic i s’ho empassaran sense una mueca. Però es tancaran en banda quan els expliquis quelcom que vagi contra els seus “principis irracionals que sempre han considerat intocables”.

    Per què s’empassen els mems més absurds i aixequen una gran muralla davant dels mems que imopliquen reflexió, regeneració i canvi?

    És una pena. De nou, gràcies. I també per fer-me mirar el significat d'”estocàstica”!

  • Roger Verdaguer

    28/09/2012 11:13

    Doncs deu ser com tot, Sinera, una qüestió d’estocàstica i selecció.

    D’entrada fer aquest pas de veure la realitat amb uns altres ulls suposa un esforç. Essent una despesa energètica esdevé subjecte de selecció segons el grau d’èxit… i anar desgranant aquest pensament permet entrellucar una resposta hipotètica a diversos perquès.

    Jo crec que també la manera de pensar està subjecta a una selecció. He de confessar que no m’he documentat massa bé sobre les teories de mems, que em sembla que diu que les construccions mentals (des de paraules a valors, idees, eines) conformen un nínxol ecològic o bé es poden assimilar a models matemàtics originals de l’ecologia o la genètica. Seria molt interessant que un dia en Dani ens en parlés! De fet, jo no en sé més que això, el concepte, però sembla força encertat quan hi rumies.

  • Sinera

    27/09/2012 17:40

    Roger Verdaguer.

    Sempre m’ha sorprès que la racionalitat dels individus sovint no va lligada a la seva cultura. Hi ha d’haver un punt d’inflexió a la vida de cada individu que li permet desprendre’s del bagatge irracional que ha acumulat (o li han acumulat) en els seus anys de vida, molt especialment de petit. Per què uns sí que ho aconsegueixen (més o menys!) i no els és possible a la gran majoria?

    Sempre m’ha intrigat com les idees dels pares i l’entorn (religioses, polítiques, etc.) poden romandre intactes, com si estiguessin gravades a foc, impedint, amb el seu soroll de fons, copsar la realitat sense influir-la, sovint desnaturalitzant-la o pervertint-la completament.

    Naturalment, no em refereixo a aquells que és mantenen fidels a les idees i ideologies pel seu propi benefici, com sol ser el cas dels polítics. Que això és una questió d’etica personal.

    Concreto. Per què tanta gent no s’adona que està sotmesa a tanta manipulació mentre d’altres ho veiem o creiem veure-ho (que això és un altre tema!)?

    Quin interruptor vital els permet a uns analitzar la realitat una mica més objectivament que la gran majoria? Accepto que la cultura hi té a veure una mica… Però també estem rodejats de gent amb molts estudis i incapaços de fer anàlisis objectius.

    Suposo que per això els manipuladors de torn, no només els polítics, s’ensanyen amb les seves estrategies propagandístiques, les seves millors armes, per seduir a tan gran nombre de ciutadans i portar-los on volen, com fan els pastors amb els seus ramats de bens.

    Quin deu ser el punt d’inflexió? Quines “antenes” necessitem per poder prémer a temps l’interruptor d’aquest canvi mental?

    Vindria a ser la diferència entre poder ser reflexius o deixar que ens porti el vent.

  • Roger Verdaguer

    26/09/2012 16:40

    Em sembla interessant el que diu Sinera sobre la racionalitat i els perquès.
    No cal que ens lamentem perquè passem d’un estat de les coses a un altre arrossegant gent que té un nivell de comprensió racional del problema més baix (hi haurà qui emprendrà el camí pensant només en els sentiments i el futbol i altres que hauran reflexionat sobre aspectes socials, històrics, inclús integrant en el seu anàlisi termes d’organització sistemes, paralel·lismes biològics (em refereixo a diversitat=fortalesa, res racial), etc). La humanitat sempre ha caminat així, per bé que és bo intentar de millorar-ho.

  • daniel closa

    26/09/2012 16:10

    Florenci. gràcies!

    Sinera: El que deia abans… les metàfores són útils però no cal portar-les massa lluny. Lo de la il·lusió ho deia per l’ambient que es va virure a la mani. Era molt diferent de l’emprrenyament que hi havia a la de la sentència. Jo penso que si que hi ha molta gent il·lusionada, al menys en un aspecte concret de les coses. Per descomptat que hi ha molts intents per desviar l’atenció d’altres coses i que els afanys de poder mouen molts fils. Molts més dels que veiem. Quan mires una mica la història veus clarament que això, ai!, sempre ha anat així.

  • Sinera

    26/09/2012 15:58

    La veritat és que sento curiositat però no pas il·lusió. No han estat els ciutadans els que han agafat la grip que els ha dut a 42 graus de febre. Ha estat un entorn propagandístic i demagògic que fa temps que ens envolta i no ens deixa veure-hi claramenbt. És com estar dins d’un núvol de fum o dins d’un bosc plantat pels partits i els mitjans.

    Per veure-hi una mica clar haurem de sortir del núvol i del bosc. I potser llavors hi veurem només un desmesurat afany de poder.

    No ha estat sempre així?

    Tal com afirmes, Daniel, som molt poc racionals.

  • Florenci Vallès

    26/09/2012 15:31

    Has escrit un article genial. Et felicito.

  • Daniel Closa

    26/09/2012 12:34

    Joan. La interpertació que fas no es perversa sinò ben encertada també. Tindrem tot el ventall d’estratègies de supervivencia en acció.

    Joan Codina. Serà interessant veure en quin moment els historiadors del futur marquen amb una creu l’inici del canvi. O el punt de no-retorn. Jo crec que va ser la sentència i que el referendum d’arenys ja va ser l’inici del camí desencadenat per la sentencia.

    andreusegura. És mitjans. Gràcies, ja ho he corregit.

  • andreusegura

    26/09/2012 11:48

    Disculpeu, medis o mitjans de comunicació? Gràcies.

  • Joan Codina

    26/09/2012 11:28

    Un molt bon símil, i els mitjans utilitzen el nom adequat: punt de no retorn. No sé perquè però els qui més els costa d’adaptar-se són també els qui tenen menys gent creient en l’evolució… I d’altres van perduts actuant a l’atzar però ja és la seva manera de fer aquests últims anys.

    Des del meu punt de vista crec que el detonant del moviment va ser la consulta del poblet del maresme (els d’Arenys de Munt em recorden, molt, als de la gàl·lia) i que ha anat agafant inèrcia a mesura que s’hi afegien altres poblacions i es feien manifestacions cada cop més multitudinàries (juliol de 2010 i setembre de 2012).

  • Joan

    26/09/2012 10:15

    També es podrien comparar alguns animals (insectes) amb els polítics pel que fa a les tècniques de camuflatge i habilitats per enganyar als que els observen.
    Una interpretació del que passa, una mica perversa (però tractant-se de polítics no ho descartaria), és que algun polític intenti encegar-nos ara amb el somni de la independència per amagar dos anys de retallades de l’estat del benestar…

  • Daniel Closa

    26/09/2012 8:51

    Carquinyol. I tant si hi ha algun creacionista que afirma que hem de ser com ens diu perquè ho ha llegit en un text sagrat que conté la veritat absoluta i que no es pot modificar ja que és paraula del “gran dissenyador”. La terra té 6000 anys, però abans i tot ja existia la seva indissoluble pàtria comuna.

  • Daniel Closa

    26/09/2012 8:49

    Júlia. He he. les metàfores poden ser útils però no es poden estirar massa. Per descomptat que tot plegat porta la feina de molta gent al darrera. Tot i que sospito que si que hi ha qui s’ha sorprès del que passa. Encara que llegint la premsa d’àmbit estatal no m’estranya que no ho veiessin venir.

  • Carquinyol

    26/09/2012 8:47

    Veig que has enfocat tot des del punt de vista de l’evolució i l’adaptació. T’has oblidat a dir que, per a segons qui, tot això no és més que ‘creacionisme nacional”inventar-se nacions d’on no existeixen.

    Realment tenim tot l’espectre ideològic representat !!!

    Ara a veure si trobo als angels d’atlantis…

  • Júlia

    26/09/2012 8:23

    :)
    És divertit que ho expliquis així. Sembla que pugui arribar a més orelles, el missatge, a orelles que mai s’han preocupat de política, sense ser conscients que en democràcia, el funcionament del sistema és responsabilitat de tots.
    Només voldria fer un apunt: això que està passant no és un fenomen natural que ens sorprèn de sobte i hem de provar d’adaptar-nos-hi. Hi ha molta gent que ha estat treballant sense parar perquè avui aquesta paraula surti a totes les converses.