Arxiu del mes: octubre 2012

Jo soc jo i la meva flora intestinal

dimecres, 31/10/2012

220px-EscherichiaColi_NIAID.jpg Que al budell hi tenim la flora bacteriana és una cosa que no és novetat. De vegades costa recordar que al final portem a sobre més bacteris que no pas cèl·lules, de manera resulta fàcil sospitar que tant bacteri ha de tenir algun impacte sobre la nostre salut. Normalment pensem en problemes digestius i en les diarrees que es poden causar per excés d’antibiòtics, quan matem la major part de la flora intestinal. Els fabricants de iogurts també ataquen amb la publicitat dels seus iogurts fets amb no-se-quins fantàstics bacteris que, pressumptament, et faran sentir millor, estar més guapo i cagar més de gust.

Però més enllà de les promeses dubtoses de la publicitat i de les sospites més o menys encertades, la veritat és que tenim dades que indiquen que la nostra flora intestinal juga un paper molt més important del que acostumem a sospitar.

Quan un nen neix ho fa amb el budell buit de bacteris. Però el mateix pas per la vagina durant el part, els primers amorraments al mugró per mamar i les primeres abraçades dels pares fan que de seguida comenci a incorporar bacteris que aniran colonitzant els budells. En pocs anys la flora ja serà força estable i ben determinada, i no resultarà massa fàcil modificar-la. Però el cas és que els metges comencen a adonar-se que modular la flora, canviar el tipus de bacteris que tenim, podria ser molt interessant.

Per exemple, s’ha vist que un dels motius que pot causar obesitat no és només el menjar més o menys, o tenir uns o altres gens sinó també la flora intestinal. Podem agafar ratolins que es mantenen sense flora intestinal des del moment de néixer i colonitzar els seus budells amb bacteris provinents d’animals normals. Aleshores els ratolins creixeran normalment. Ara be, si els que els hi posem son bacteris provinents d’animals obesos, els ratolins receptors, malgrat tenir una dieta igual, acabaran per ser obesos.

La gràcia sembla estar en la manera com els bacteris poden metabolitzar els aliments. Part de la fibra que nosaltres som incapaços de digerir hi ha bacteris que si que poden fer-ho. Uns amb més eficàcia que altres. Si tens uns dels d’alt rendiments vol dir que els teus budells disposaran de més nutrients per absorbir encara que mengis el mateix que una altra persona amb uns bacteris menys eficients. De manera que, en alguns casos (i NO sempre) podríem tractar la obesitat actuant sobre els bacteris del budell. Només ens cal saber quins dels milers que hi ha son els importants I també com fer-ho per seleccionar uns o altres. O dit d’altra manera, només menjant un determinat tipus de iogurt no n’hi ha prou.

Però tot plegat encara està relacionat amb la nutrició i no resulta massa sorprenent. En canvi, si que és inesperat que modular els bacteris que tenim al budell pugi tenir efectes sobre el comportament, el caràcter i fins i tot situacions com l’angoixa o la depressió. Desconcertant, però real. De nou, agafant animals lliures de microbis i colonitzant els seus budells amb uns o altres microorganismes s’aconsegueix que presenten patrons de comportament diferents.

Sabem que hi ha un nervi que comunica directament el cervell amb (entre altres coses) els budells. És el nervi vague. Però és un error pensar que la comunicació va només del cervell cap al budell. També hi ha senyalització en sentit contrari i productes generats pels bacteris poden afectar el tipus de senyals que reb i que ha de processar el cervell. Tot plegat té un efecte que no és menyspreable en coses com el comportament.

De nou, això no vol dir que només amb una dieta sana i unes bactèries naturals puguis curar la depressió. No hi ha solucions simples a problemes complexes per molt que alguns intentin vendre’ns la moto. Però si que pot ajudar i tenir un efecte remarcable. O al menys serà així quan aprenguem a controlar i regular aquesta complexa xarxa de senyals que sembla que hi ha entre el nostre organisme i els microbis amb els que cohabitem.

Diuen que “jo soc jo i les meves circumstàncies”, però cada vegada veiem més clar que també podem dir amb tota certesa que “jo soc jo i els meus microbis”

La combinació perfecta per la tempesta

dimarts , 30/10/2012

afp-sandy-huracan-costa-este-20.jpg L’estrella meteorològica d’aquests dies és l’huracà Sandy que avui ha arribat a la costa de Nova York i que havia desencadenat l’evacuació de milers de persones. Realment és un huracà una mica particular, però per si sol potser no hauria generat tanta inquietud si no s’hi haguessin ajuntat un parell de fets més que li han fet guanyar el nom de “tempesta perfecta”. Una combinació de factors poc freqüent, però que quan es dóna munta un bon enrenou.

A més dels vents huracanats, de les pluges intenses i de l’aparell elèctric que porti, un dels fets remarcables serà que les parts més baixes de Nova York o d’altres ciutats per on impacti la gran tempesta patiran inundacions notables amb molta probabilitat. L’aigua de mar ocuparà indrets on normalment no hi arriba ja que s’espera un augment del nivell del mar d’uns quants metres i aquest fet ens recorda com ens hem de mirar aquests fenòmens.

Normalment, quan parlen d’huracans o de tempestes, pensem en els vents i els aiguats, però la clau de tot és la pressió atmosfèrica. Els qui no som meteoròlegs imaginem l’atmosfera com una capa d’aire que cobreix la Terra i en la que passen coses com vents, núvols i pluges. Però un meteoròleg segurament mira aquesta capa d’aire com la superfície d’un líquid que presenta onades. Onades d’aire que normalment son invisibles, però no per això menys reals. Enlloc d’una capa d’aire uniforme la podem imaginar com una superfície dinàmica amb zones més altes i altres de més baixes (igual que les onades). Les isobares podrien ser l’equivalent a les corves d’altitud dels mapes.

La conseqüència és que el pes de la columna d’aire que tenim a sobre no és sempre el mateix. Si seguim amb l’exemple de les onades, quan et passa una onada pel damunt tens més pes d’aigua a sobre i, per tant, has d’aguantar més pressió. Doncs el mateix passa amb l’aire. Hi ha zones on la columna d’aire que tenim a sobre és més gran i exerceix molta pressió sobre la superfície del planeta. Altres zones, en canvi, tenen menys quantitat d’aire i la pressió és menor. Com que es tracta d’un fluid, l’aire que està esclafat a les zones d’alta pressió es desplaçarà cap a les de baixa pressió, i això donarà lloc als vents. La rotació de la Terra també hi participarà i farà que l’aire que es mou caient cap al centre ho faci girant en un sentit o altre.

Com és d’esperar, els huracans tenen al centre unes zones amb pressions molt baixes, per això es generen aquests vents tant descomunals.

La gràcia és que com més diferent sigui la pressió entre una zona d’alta i una de baixa l’aire es mourà més de pressa. És com baixar per un tobogan amb més o menys pendent. Per això els meteoròlegs sempre estan pendents de la pressió. La perfecció de la tempesta que caurà a la costa est dels Estats Units és perquè la zona de baixa pressió que l’ha generat toparà amb un front provinent del continent. La combinació d’aire càlid i humid amb un altre de fred reactiva l’huracà, però a més, el front és una zona amb alta pressió, de manera que el gradient, la diferencia entre la perifèria de l’huracà i el seu interior augmentarà molt quan es trobin els dos fenòmens. La pendent de pressions per la que lliscarà l’aire es farà fantàsticament gran

I un dels efectes de la pressió atmosfèrica és que afecta al nivell del mar. Si la pressió disminueix, l’aigua tindrà tendència a pujar el nivell ja que el pes de l’aire no pressionarà tant la superfície. Això facilitarà que les onades, que en un huracà ja seran prou grans, arribin a indrets on normalment seria impossible.

Però el que completa la perfecció de la tempesta és un factor allunyat de la Terra. Es tracta de la Lluna. La Lluna és la responsable de les marees ja que la seva força gravitatòria atreu lleugerament la superfície del nostre planeta. A terra ferma no es nota, però l’aigua del mar si que es desplaça i puja una mica de nivell. Les marees son causades per l’efecte de la gravetat de la Lluna combinada amb la del Sol. El cas és que quan hi ha lluna nova o bé lluna plena les marees son particularment importants. Són les anomenades marees vives.

Doncs aquesta nit, quan va arribar la tempesta a la costa, hi havia lluna plena. Per tant una marea viva que encara contribueix més a augmentar el nivell del mar.

Un huracà topant amb un front per aconseguir una presió molt més baixa del normal i tot això combinat amb una marea viva que encara empeny l’aigua més cap amunt. La combinació perfecta per crear un monstre atmosfèric.

Castanyers amenaçats

dilluns, 29/10/2012

chestnut_2.jpg Arriba el fred i amb ell ja comencem a pensar en jerseis, vespres a la vora de la llar de foc, panellets i castanyes. La castanyada seguirà competint amb Halloween amb una certa inferioritat de condicions sobretot des de la perspectiva dels més menuts que sempre prefereixen la festa més divertida i emocionant. Però els costums americans no són l’única cosa que amenaça la castanyada. Un altre fet, també provinent de fora, pot comprometre l’essència de la castanyada, i deixar-nos sense castanyes.

Una de les malalties més devastadores que es coneixen passa desapercebuda perquè la seva víctima no són les persones, ni tan sols els animals. Són els arbres, i concretament els castanyers (Castanea sativa). El xancre del castanyer és una malaltia causada per un fong que s’introdueix dins els arbres a través de qualsevol ferida i que li causa la mort amb una eficàcia i rapidesa desconcertants.

Podríem pensar: vols dir que n’hi ha per tant? Sempre hi ha fongs i plagues que ataquen als arbres, però d’arbres n’hi ha molts. Potser això era el que pensaven als Estats Units quan va arribar el fong provinent d’Àsia a principis del segle XX. I aniria bé que no cometéssim el mateix error, perquè el castanyer americà (Castanea dentata) ha estat delmat de tal manera que pràcticament ha desaparegut de la seva zona natural. Parlem d’una superfície de de més de tres milions d’hectàrees i de la desaparició de més de tres mil milions d’arbres.

L’espècie no ha desaparegut del tot perquè en altres indrets encara n’hi ha. I també es poden trobar alguns exemplars joves que encara no han estat atacats pel fong, però d’arbres vells n’hi ha menys d’un centenar allà on fa un segle hi havia boscos sencers. I, com no podia ser d’altra manera, el fong va acabar per arribar a Europa cap a mitjans de segle.

Actualment n’hi ha per el nord de la península i també en tenim per aquí. La sort és que ja anem trobant alguna manera d’aturar-lo. El fong causant de tot és el Cryphonectria parasitica, però s’ha vist que hi ha diferents soques que resulten més o menys virulentes. Les interessants són les que s’anomenen hipovirulentes perquè encara que si que infecten els castanyers, la seva progressió és més lenta de l’habitual, de manera que l’arbre disposa de temps per mobilitzar sistemes de defensa i aturar la malaltia. I ara sabem que el motiu és que el fong hipovirulent està infectat per un virus.

Coses de la vida. Parlem d’una malaltia que afecta a l’agent causant d’una malaltia. La gràcia és que els fongs, quan es troben poden intercanviar material genètic.  I s’ha vist que si s’ajunten una soca normal del fong amb una que sigui hipovirulenta, aquesta li pot encomanar el virus a la més agressiva de manera que es torna hipovirulenta i deixa de ser tan problemàtica.

Per tant, podem fer servir aquestes soques com si fossin una mena de “vacuna” per lluitar contra la forma més agressiva del xancre del castanyer. Segurament caldrà treballar amb altres estratègies, però aquesta sembla ser de les més prometedores. Si es fa amb una mica de seny i s’hi dediquen recursos potser podrem salvar els nostres boscos de castanyers.

Mirant amb la imaginació

divendres, 26/10/2012

Un any més, i aprofitant la celebració del Nikon Small World,  el concurs de fotografia microscópica, us proposo el joc de deixar volar la imaginació i dir breument el que us suggereix cada una de les següents imatges. Són microfotografies fantàstiques obtingudes amb diferents tècniques i sobre diferents temes. Com sempre, el que us proposo no es encertar el que és la imatge (això, junt amb els enllaços, ho posaré diumenge) sinó ser imaginatius i dir el que us ve al cap en mirar-les. I de pas, és clar, descobrir com de fantàstic, inquietant i desconegut pot ser el món microscòpic.

Imatge 1

És el primordi floral de Allium sativum. És a dir, la part per on comença a crèixer una flor, en aquest cas d’un all.

Imatge 1.jpg

Imatge 2

Bombolles de sabó, vistes amb llum polaritzada

Imatge 2.jpg

Imatge 3

Són les membranes de virus fd vistes al microscopi electrónic. Uns virus filamentosos que infecten bacteris.

Imatge 3.jpg

Imatge 4

Les làmines d’un bolet

Imatge 4.jpg

Imatge 5

Un vell conegut de tots. Un exemplar mascle de Culex pipiens. És a dir un mosquit. (Aquest no pica, que les que ho fan són les femelles)

Imatge 5.jpg

Imatge 6

Una mostra de semiconductor tractat amb un plasma d’argó per aprimar-lo fins fer-lo transparent als electrons

(No. Jo tampoc entenc gaire aquesta explicació, però és el que diu el peu de la foto)

Imatge 6.jpg

 

Trasplantaments, ànimes i fal·làcies.

dijous, 25/10/2012

Anatomy_Heart_English_Tiesworks.jpg El tema estrella de les xarxes socials d’ahir segurament va ser el comentari de la presentadora de TVE Mariló Montero parlant al voltant de l’assassí del Salobral i la notícia que els seus òrgans no s’aprofitarien per fer trasplantaments. La presentadora va dir queYo no puedo negarles que he sentido tranquilidad al saber que los órganos de este hombre no van a dar vida a nadie, sinceramente. Yo no querría esos órganos. No está científicamente comprobado, pero nunca se sabe si ese alma está trasplantado también en ese órgano”.

Naturalment, twitter de seguida es va omplir de piulades al voltant de la frase. Normal, perquè en un parell de frases condensa un grapat important d’errors relacionats amb la ciència , els trasplantaments, l’anima i fins i tot la delicadesa.

Això de la delicadesa ho dic perquè si ets una persona que està esperant un pulmó, un ronyo o un fetge que t’ha de salvar la vida, ha de fotre molt que algú digui que se n’alegra que uns òrgans no vagin per ser trasplantats perquè el donant era un assassí o una mala persona. Hi ha comentaris que cal mesurar per respecte a les persones que viuen pendents d’un fil a la llista de trasplantament. Moltes persones moren perquè aquell fetge o aquell cor que esperaven no arriba a temps.

Si en aquest cas els òrgans no s’aprofitaran segur que és per altres motius. A la pràctica no hi ha tants òrgans que serveixin ja que les condicions de la mort, l’estona que passa fins l’extracció dels teixits, l’estat de salut del donant, i molts més factors són els que al final ho determinen.

Sobre si amb un trasplantament d’òrgans també es trasplanta l’ànima, doncs que podem dir? És una reacció molt primària, quasi primitiva, enfront una tecnologia que sembla ser encara una mica massa desconeguda. Com a tema per pel·lícules de por de sèrie B no està malament. Però pensar realment que alguna cosa del caràcter del donant viatja amb el pàncrees, les retines o el fetge, vol dir tenir una idea molt simple de com funciona el nostre cos.

Les transfusions de sang també transmetran part de l’ànima? I les vàlvules de porc que es fan servir per substituir vàlvules cardíaques defectuoses?

Ahir va aclarir el que volia dir i el perquè. Aparentment, en un article a la contra de la Vanguardia, una dona que havia rebut un trasplantament de cor afirmava que notava la presencia del donant. En realitat això només demostra que el poder de la suggestió és molt gran. És el mateix fenomen que es dona quan notem com una presència inquietant al darrere nostre mentre caminem de nit per un carreró fosc.

Però la frase que més m’ha interessat és la de la doble negació. No està científicament comprovat que això no passi! És una construcció sintàctica extremadament útil perquè sembla que serveix com argument per absolutament tot el que vulguis. Des del punt de vista de la lògica és una bestiesa, però en una discussió lleugera pot colar. Si ho penses un moment, de seguida veus que no té gaire sentit. Tampoc esta científicament comprovat que els follets no existeixin. No està científicament comprovat que el déu Thor no ens miri des del cel. No està científicament comprovat que no… el que us passi pel cap. Per descomptat, que no estigui demostrat que no, no vol dir que sigui que si. Aquesta manera d’argumentar enganyosament és el que en lógica en diuen una fal·làcia. I en concret, aquest és un bon exemple d’un argument ad ignorantiam o argument d’ignorància.

La frase la va posar de moda l’Eduard Punset quan va dir que no està comprovat científicament que ell tingui que morir. Allò era una broma (suposo), però va tenir més èxit del esperat. En realitat és la mena d’arguments que es fan servir en ambients pseudocientífics per justificar actituds poc realistes. Pots afirmar la bestiesa que vulguis i tot seguit dir (amb posat seriós) “no està demostrat que el que dic no sigui cert”.

En realitat imagino que el que volia dir era simplement “quin mal rotllo, els òrgans d’algú que ha comés un crim”. Aquest és un sentiment visceral que puc entendre perfectament. Però hauria d’haver mesurat una mica (molt) més la manera com ho ha expressat i el raonament que ha fet.

Si per una vegada…

dimecres, 24/10/2012

Pancreas_adenocarcinoma.jpg Hi ha moments a la vida que marquen un abans i un després. Això pot ser tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. De vegades n’ets conscient i altres vegades no és fins anys després que mires enrere i t’adones que tal dia va passar tal cosa i a partir d’aleshores tot va canviar. I encara és més freqüent el cas invers. Moments que creus que marcaran el futur però que al final queden en no-res i tot segueix igual.

Doncs aquest estiu passat vaig viure un d’aquests moments en el que vaig pensar: això pot ser històric. Després de tants anys, sembla que hem trobat el camí. No vaig ser l’únic, de fet aquell vespre ho comentàvem al sopar amb una barreja d’incredulitat i esperança. La prevenció era perquè ja altres vegades hem viscut fets molt prometedors que al final, per ets o per uts han acabat en una decepció.

Va ser a finals de Juny, a un congrés sobre pancreatologia. En una de les ponències estrella van presentar el desenvolupament d’un medicament que semblava útil per tractar el càncer de pàncrees.

Per entendre el nostre escepticisme inicial i alhora les ganes que finalment fos cert, cal tenir present que l’adenocarcinoma de pàncrees és un dels tipus de càncers amb més mal pronòstic. Té una diabòlica combinació de factors que compliquen extraordinàriament el seu tractament. Per començar progressa molt ràpidament i de seguida començà a fer metàstasi, de manera que el període en que seria tractable es molt curt. A més, gairebé no dóna símptomes. Quan comences a notar que alguna cosa va malament és per les afectacions a altres òrgans, quan ja és massa tard per fer res. I a sobre, és molt resistent als tractaments. Estratègies i medicaments que han resultat ser útils per altres tipus de càncer són molt menys efectius en el cas del pàncrees.

Per fer-nos una idea. La gran millora en el tractament va ser l’aparició fa uns anys d’un fàrmac anomenat Gemcitabina. Aconseguia allargar la vida dels pacients… unes poques setmanes. En realitat, val la pena prendre’l perquè si bé no allarga la supervivència, si que sembla millorar la qualitat de vida. I això també és molt important.

Doncs aquest Juny van explicar el que havien fet. Els investigadors havien notat que les cèl·lules del càncer de pàncrees presentaven uns nivells molt elevats d’una proteïna molt interessant. Es diu HSP70 (per Heat Shock Protein 70) i forma part de les “proteïnes de xoc tèrmic”. El nom és perquè es va veure que quan li clavaven un cop de calor a les cèl·lules, aquestes començaven a fabricar un tipus molt particular de proteïnes que contribuïen a fer-les més resistents al cop de calor. En realitat no només la calor. Són unes proteïnes per situacions d’emergència que fan que la cèl·lula esdevingui més resistent a condicions adverses.

I el cas és que les cèl·lules tumorals viuen en unes condicions molt dolentes. El seu metabolisme és un desastre, generen molts productes secundaris més o menys tòxics, tenen alteracions de tota mena. Són com un cotxe vell que crema malament la gasolina, que fa molt fum, que funciona a batzegades… però que es extremadament resistent a tot això i, per tant, imparable. Podria ser que una de les claus de la resistència de les cèl·lules tumorals fos que tenen tanta HSP70.

Si s’elimina el gen de la HSP70, les cèl·lules esdevenen molt sensibles a tot i es moren amb facilitat. Al laboratori és fàcil, però als tumors de veritat no els pots treure un gen sense més. I el problema era que no hi ha inhibidors de la HSP70. O no n’hi havia.

El que van fer va ser buscar productes que actuessin sobre aquesta proteïna i finalment van identificar que un extracte d’una planta xinesa si que tenia una certa activitat contra la HSP70 (qui ho diu que la ciència menysprea la medicina tradicional?). La molècula en qüestió no era soluble en aigua i no arribava fins les cèl·lules, però amb unes poques modificacions químiques van fer que si que hi arribés i la van provar en ratolins als que havien induït càncer al pàncrees. Els resultats van ser espectaculars. Pràcticament tots els animals van sobreviure. I en els que encara tenien algun tumor, aquest estava reduït a la mínima expressió.

Naturalment els investigadors ho van patentar, van muntar una companyia i van batejar la molècula amb el nom de “Minnelide” (ja que treballen a la Universitat de Minnesota). Aquesta setmana acaben de publicar el treball amb tots els detalls.

Per descomptat que curar el càncer en ratolins s’ha fet moltíssimes vegades. I quasi sempre, els resultats fantàstics en els experiments, deixen de funcionar quan ho intentes en pacients humans. Com deia algú, si ens donessin un euro cada vegada que hem curat el càncer només als ratolins, ja seriem milionaris.

Però si per una vegada, només per una vegada, tinguéssim raó i realment aquella ponència marqués un abans i un després en el tractament del càncer de pàncrees…

Adéu a la clonació de dinosaures

dimarts , 23/10/2012

Jurassic-Park_Logo.jpg Els dinosaures resulten fascinants. Eren grans, ferotges i van desaparèixer. Aquesta combinació els fa irresistibles per als nens i per molts adults. Que no donaríem per veure un dinosaure viu! No és estrany que tant bon punt es van començar a identificar fòssils de dinosaure els novel·listes van buscar la manera de retrobar-ne de vius en illes perdudes, en indrets aïllats o al centre de la Terra. Per desgracia, no hi ha res a fer. L’extinció de finals del Cretaci se’ls va endur per sempre.

Almenys això era el que pensàvem fins que en Michael Crichton va publicar la novel·la “Jurassic Park”, que encara va guanyar més fama quan l’Spielberg en va fer la pel·lícula. Allà plantejava una estratègia per reviure els dinosaures. Amb les modernes tecnologies de manipulació del DNA es podria agafar DNA de dinosaure i ficar-lo dins un òvul d’algun animal proper. Un rèptil o un au. Amb una mica de sort la maquinària cel·lular de l’ou llegiria i expressaria el DNA del dinosaure que es començaria a desenvolupar. Per cert que quasi sempre acabaria sense tirar endavant per mil motius, però ocasionalment podria funcionar.

L’únic problema era aconseguir DNA de dinosaure. Recordo que anava llegint el llibre i pensava, si fóssim molt, però molt optimistes, potser tindria alguna possibilitat de fer servir el DNA de dinosaure. Però d’on dimonis el pensa treure? I la inspiració brillant era… de insectes fossilitzats en ambre. Algun insecte hauria xuclat la sang d’algun dinosaure abans de quedar atrapat i fossilitzat dins l’ambre. En aquelles condicions, algunes cèl·lules sanguínies del dino es mantindrien dins l’insecte esperant que milions d’anys després arribessin els científics de InGen per reviure l’espècie.

Brillant, però per desgracia ara sabem que és erroni.

L’error és pensar que el DNA està protegit i que es mantindrà intacte. I no és així. El DNA es va degradant inexorablement amb el temps. Quan s’ha analitzat quant de temps es manté intacte la llarga cadena de DNA s’ha vist que mica a mica es va degradant fins i tot quan es conserva en condicions òptimes. S’havien fet estudis en laboratori, però ara n’han fet un analitzant el contingut de DNA dels ossos d’uns ocells extingits datats en uns quants milers d’anys. I amb tot això s’ha pogut calcular la vida mitjana del DNA.

Cal recordar que el DNA és una llarga cadena de nucleòtids units un a continuació de l’altre. L’ordre en que estan units és la clau que ens dirà com serà la proteïna per la que codifica cada gen. Doncs l’expressió “vida mitjana” ens diu quan de temps ha de passar fins que la meitat de les unions entre nucleòtids es trenquin. Els trencaments seran aleatoris, però ara sabem que passats 521 anys, la meitat del DNA s’haurà perdut.

Bé, com que en cada cèl·lula es perdrà una part diferent si analitzem unes quantes cèl·lules encara podríem refer el text complert. Però caldrà afanyar-se, perquè 521 anys després s’haurà perdut la meitat del que ens quedava. Ja sols restarà una quarta part del DNA original. I 521 anys després s’haurà esvaït la meitat del restant. I així s’anirà degradant inexorablement. A la pràctica, i sent molt optimistes, tenim la certesa de que en un milió i mig d’anys ja no quedarà res de DNA útil.

Llàstima, perquè aquesta xifra cau mol lluny dels 65 milions d’anys que han passat des que es van extingir els dinosaures. Potser podrem clonar mamuts, però en cap cas dinosaures. Adéu al somni de  Jurassic Park per culpa d’una punyetera característica química del DNA.

Al menys fins que algú tingui alguna idea genial nova.

Cal estudiar química?

dilluns, 22/10/2012

1054746_chemistry1.jpg M’ha fet gràcia una entrada d’un blog del Washington Post que es titula: “Perquè obligueu al meu fill a aprendre química? Pel que sembla, un pare va veure que a l’institut on anava el seu fill calia fer un curs de química per obtenir el graduat. No conec els detalls del sistema educatiu de Maryland i no m’ha quedat clar si és per un imperatiu estatal o que, però tan se val. L’interessant és l’argumentació del pare i que en algun altre indret han resumit com: “El meu fill no serà químic. No serà un científic. Un any de classes de química no li serviran de res, i en canvi l’amargaran. Podria estar aprenent alguna altra cosa de més profit”:

En realitat no ho deixa anar sense més sinó que discuteix els raonaments que altres persones li han fet. Per exemple, a l’argument que el país necessita científics per ser productiu, ell respon que hi està totalment d’acord, però que no ha de ser pas el seu fill un d’aquests científics. Si li diuen que estudiar química li servirà per desenvolupar habilitats de raonament o anàlisi que es poden aplicar a altres camps, la resposta és que això també es pot aconseguir estudiant altres coses que segurament li interessaran més al seu fill. Si li diuen que els nens han d’estudiar un ampli ventall de coses per poder triar, respon que el seu fill ja té 15 anys i ja te clar el que vol i el que no vol fer.

Malgrat que jo tinc clar que un alumne ha d’adquirir coneixements de química, aquest pare fa servir arguments que no es poden ventilar tan fàcilment. Perquè química precisament? Perquè no oratòria? O política? O, com diu ell, codificació HTML per la web?

Naturalment, el cas de la química és un exemple concret però es pot aplicar a qualsevol àmbit del coneixement. És necessari estudiar física? Després de tot, amb molta probabilitat ho oblidarem quasi tot. Jo mateix, que treballo en un àmbit científic he oblidat molts dels conceptes que vaig memoritzar al seu moment estudiant física. Per no parlar de les matemàtiques i aquelles baralles agòniques amb unes integrals que ara seria incapaç de resoldre. Però això mateix passa amb tot. No només amb els temes científics. Si ara mateix hagués de fer una anàlisi sintàctica d’una frase mínimament complicada, crec que no la faria correctament ni que m’hi anés la vida. A l’escola vaig aprendre poemes que ara mateix no reconeixeria de cap manera.

Però si ens centrem en el camp de les ciències, si algú té claríssim que vol dedicar la seva vida a temes que no tenen res a veure amb les ciències, per quin motiu ha de dedicar anys a estudiar coses com la química, la física o la biologia?

La primera resposta que em vindria al cap és que pensar que podràs viure sense entrar en contacte amb la física la química o la biologia és totalment irreal. Res del que ens envolta està aïllat de la química o la física. Quan fas un ou ferrat, quan et fregues una ferida amb aigua oxigenada o quan poses vinagre a l’amanida estàs aplicant processos químics i físics. Pots fer-ho tot sense saber res de ciències, però si entens, ni que sigui remotament, el que és un àcid podràs cuinar molt millor. Si algú t’explica que pot fer funcionar un cotxe amb l’energia continguda a l’aigua, et serà útil una mica de química per saber que segurament t’estan ensarronant. Igual que si et volen encolomar una polsera energètica o un aliment màgicament revigoritzant. Saber química, saber ciències, no evitarà que ensarronin al seu fill, però al menys ho farà una mica més difícil.

Però potser l’argument més important és que estudiant química aprens a pensar de manera científica. Coses com acostumar-te a posar en dubte els arguments, interpretar unes dades o demanar demostracions d’allò que s’afirma. Plantejar hipòtesis però no donar-les per bones fins que trobes la manera de demostrar-les. Uns hàbits que resulten molt útils quan llegeixes els diaris o quan escoltes un polític. En altres camps del coneixement també es podrien aconseguir, però és amb les assignatures de ciències en les que aquestes habilitats són el nucli de l’assumpte. Noteu que l’important no és tant recordar els nivells de valència d’un determinat àtom sinó aprendre la manera com s’arriba a saber que existeixen aquests nivells.

Igual que no entendria una educació que no incorporés assignatures relacionades amb les arts o els coneixement social, incloure assignatures de ciències “dures” em sembla inexcusable a l’hora de definir una bona educació.

Opilions, i no aranyes.

divendres, 19/10/2012

800px-Patas_20100626.jpg Si un dia aneu a Seattle i pugeu a un dels edificis més característics de la ciutat, l’Space Needle, no us espanteu si veieu la imatge de dues aranyes gegants caminant per una de les teulades que es veuen des d‘allà. Només es tracta d’un dibuix fet amb idea de generar la il·lusió òptica de realitat. Cal dir que està genialment executat i si voleu veure com s’ho va fer l’artista, aquí teniu un vídeo que ho explica.

Però a més de no espantar-vos, intenteu no cometre un dels errors més típics quan es tracta d’aquestes bestioles. “Allò” no són aranyes. Són opilions, que encara que a primer cop d’ull s’hi assemblen, en realitat són prou diferents.

Els opilions els podeu trobar a les cantonades de les golfes, als lavabos de les cases velles, als indrets que fa temps que no es netegen i on la pols s’acumula. Són aquelles bestioles que semblen aranyes amb potes extremadament llargues i que normalment no fan res més que quedar-se quiets fins que t’hi acostes massa. Aleshores marxen movent unes cames tan llargues com febles.

Ens recorden les aranyes perquè tenen vuit potes que surten del cos en totes direccions, però una mirada més atenta ja ens permet veure alguna diferencia important. La més fàcil d’observar és la forma del cos. Les aranyes el tenen dividit en dos fragments. Les potes surten del que seria el tòrax, mentre que a l’abdomen és on hi ha dibuixets característics, però no hi surten potes. En canvi, els opilions no tenen aquesta divisió. Per dibuixar el cos d’una aranya has de fer dos esferes, per dibuixar el d’un opilió en tens prou amb una boleta.

Una altra diferència que a simple vista costa molt d’observar son els ulls. Les aranyes en tenen un grapat. Fins a vuit en alguns casos. Els opilions en tenen dos i prou i els són molt poc útils. De fet es guien més per les dues primeres potes, que fan servir com a sensors de vibracions.

Semblaria que malgrat no ser aranyes, tots dos han d’estar molt emparentats, però si mirem la taxonomia trobarem que els opilions estan més propers als escorpins que a les aranyes. Sembla curiós, però hi ha alguna espècie d’opilió que ens indica clarament la similitud. Tots pertanyen a la classe dels Aràcnids, però són ordres diferents. Els opilions són de l’ordre Opiliones, i les aranyes de l’ordre Aranae.

I encara que aquí estem acostumats als que viuen a indrets més o menys humanitzats, hi ha més de 6000 espècies d’opilions. Com acostuma a passar al regne animal, n’hi ha de totes menes, formes i colors. I també de mides. Alguns dels més grans, descoberts recentment en coves fan més de trenta centímetres de llarg. Encara que quasi tota la llargada correspon a les potes.

Existeixen aranyes verinoses, però amb els opilions podem estar molt més tranquils. No piquen, no són verinosos i tenen les potes tan delicades que amb una bufada pot fer que en perdin una. La veritat és que hauríem de topar amb un opilió de la mida dels que van pintar a Seattle per amoïnar-nos una mica.

Un planeta a l’estrella veïna

dijous, 18/10/2012

Eso1241b.jpg Alfa de Centaure està esdevenint un indret cada vegada més interessant al cosmos. Fa uns anys vaig llegir que la única gràcia d’aquesta estrella era el fet de ser la més propera a la Terra, però a part d’això, no destacava especialment. Però ves per on, ahir tots els medis de comunicació n’anaven plens ja que hi acaben de descobrir un planeta de mida similar a la de la Terra. Aquesta ha sigut la última curiositat, però en realitat, la cosa és encara més interessant.

El nom amb el que ens referim a la estrella indica que és la primera estrella, (la alfa) de la constel·lació del Centaure. Però quan es va analitzar amb més precisió es va veure que en realitat és un sistema estel·lar triple.

Les dues estrelles principals s’anomenen α-centauri A i α-centauri B. Són unes estrelles de mida modesta, similar a la del nostre Sol. La primera és una mica més gran i la segona una mica més petita, però les diferencies de mida no són exagerades. Viatgen per l’espai unides per la gravetat i girant una al voltant de l’altre completant una òrbita cada 80 anys. Estrictament giren al voltant d’un punt central entre les dues i estan separades entre elles per una distància que pot variar però que vindria a ser semblant a la que hi ha entre el Sol i Neptú.

El cas és que hi ha una tercera estrella molt més petita i menys brillant, que està molt més lluny i que sembla girar al voltant de les dues principals. En realitat encara hi ha algun dubte si realment hi està unida per la gravetat, però sembla que si. En tot cas, resulta que aquesta tercera estrella ara mateix està més propera a la Terra que les seves dues companyes, per això, a més del nom de α-centauri C, també és coneix com “Pròxima del Centaure”. És l’estel més proper al Sol que hi ha.

El nou planeta que han descobert gira al voltant de α-centauri B, de manera que el nom seria α-centauri Bb. Naturalment no l’han fotografiat sinó que han detectat com la presencia del planeta altera el moviment de l’estrella. Tota una filigrana tècnica. Com sempre, caldrà confirmar les dades, però de moment sabem que el planeta està situat molt a prop de l’estrella. Si fos el Sol, estaria més a prop que Mercuri. La Terra triga 365 dies a completar una òrbita, però α-centauri Bb triga només tres dies i un parell d’hores.

Tot plegat indica que, encara que l’estrella és més petita i menys brillant que el Sol, el nou planeta està fora de la zona màgica, el que els astrònoms denominen zona d’habitabilitat i que és aquella distància de l’estrella que permet l’existència d’aigua en estat líquid. De totes maneres, la presencia d’un planeta suggereix que n’hi poden haver més. Pel que estem veient a mida que descobrim més i més exoplanetes, és molt freqüent trobar sistemes amb diferents planetes, de manera que podem ser una mica optimistes. La presencia de la segona estrella fa que ja no sigui previsible trobar planetes llunyans, (com seria el cas de Júpiter, per exemple) però en orbites més semblants a les de la Terra si que n’hi poden haver. L’important és que això inclou la “zona d’habitabilitat”.

Un altre fet important és que, a mida que la tecnologia millori, arribarà un dia on podrem obtenir imatges dels exoplanetes. Imagino que quan sigui el moment, aquest veí estel·lar serà un dels primers indrets on enfocar la càmera. Total, “només” està a 4,2 anys llum de distància! Com que no hi ha estrelles més properes, segurament aquests serà el sistema estel·lar amb exoplanetes més proper que tenim. Si algun dia arribem a tenir oportunitat de fer viatges a les estrelles, alfa de centaure pot ser un dels primers destins a triar.

Això, però, difícilment ho veurem nosaltres. Fa un parell de dies comentava que el Voyager I està increïblement lluny i tot i així tot just està sortint del sistema solar. El límit imposat per la infranquejable velocitat de la llum fa els viatges interestel·lars molt complicats.  Per viatjar fins alfa centaure no en tenim prou amb una nova tecnologia. Ens cal una nova física!